Aquest nou any us desitjo:
Que si ploreu, sigui de riure.
Que si teniu gana, sigui de viure.
Que si perdeu, sigui la por.
I que si sou feliços, sigui per sempre !!!
31/12/07
27/12/07
Ara que fa fred: parlem d’incendis forestals
El passat dilluns 17 de desembre de 2007 s’inaugurava al Consell Comarcal una exposició sobre les fotografies que en Roger Lleixà, jove fotògraf del setmanari Empordà, va fer durant l’episodi d’incendis forestals que va patir la nostra comarca l’agost del 2006.
L’acte de la inauguració es va acompanyar d’una taula rodona, amb dos representants de l’administració autonòmica, l’enginyer de forest de la comarca del DMAH, en Pere Frígola i la Cap de l’oficina comarcal del DARP, la Rosa Geli, a més del conegudíssim Jordi Sargatal, Director de la Fundació Territori i Paisatge entre moltes altres coses i en Santi Coll, periodista i director del Setmanari Empordà que va fer de moderador.
Els ponents van obrir el foc, i mai més ben dit com va dir en Santi, responent la pregunta de per què es crema l’Empordà? Les respostes van ser moltes i variades, es van repassar des de les causes d’ignició als autors materials, passant per la història i la prehistòria, apuntant al fet definitiu però sense expressar-lo clarament. Com que tenia ganes de participar però el temps no va donar per més aprofito aquest escrit per donar la meva visió i reencendre un debat que la societat oblida amb la mateixa rapidesa que passa l’estiu.
I començo responent: l’Empordà es crema senzillament perquè els seus boscos són mediterranis i, el foc en els boscos mediterranis és intrínsec. I com a fet natural en la seva essència no es pot considerar ni dolent, ni catastròfic en ell mateix. Hem de partir de la premissa que les masses forestals mediterrànies estan condemnades a cremar-se en un moment o altre, i sobre aquest fet nosaltres no hi podem fer res, doncs, per més que incrementem les mesures de prevenció i vigilància, per més bombers, camions i avions que tinguem, per més gestió i lleis que fem sempre hi haurà un dia en que es donaran els condicionants necessaris i idonis per que s’origini un foc. Aquest no vol ser un missatge pessimista, doncs aquesta situació no ha canviat des que existeix el bosc mediterrani.
El que si ha canviat al llarg del temps és el nostre paisatge i conseqüentment l’estructura dels nostres boscos, no aniré tan enrere com el Sr. Sargatal però si faré un repàs ràpid de l’evolució del paisatge de manera que ens situí a l’Empordà d’avui i ens permeti entendre perquè els incendis han esdevingut un problema:
Des de la romanització els boscos catalans de la conca mediterrània van anar perdent pes a favor de l’agricultura, bàsicament de la vinya i l’olivera, però també del cereal. Malgrat això la desforestació a gran escala es produeix els segles XVI i XVII amb l’expansió de la vinya. Situació que en bona mesura durarà fins la primera meitat del segle XX. A l’Empordà ni la fil·loxera del 1879 va fer minvar els conreus, es va fer front a la situació empeltant les vinyes amb ceps americans o reconvertint-les en olivars. Durant tot aquest temps els boscos restants existents eren intensament explotats, la llenya i el carbó eren les fonts d’energia principal, la fusta indispensable tant per estris com per obres. El foc és una eina, per fer carbó, per millorar pastures, per netejar marges, etc. Hi ha incendis puntuals però son vistos com un fet natural.
Encetada la segona meitat del S.XX la situació canvia radicalment. En primer lloc la famosa gelada del febrer de 1956 mata bona part dels ceps i les oliveres empordaneses. Molta gent ja no torna a treballar la terra, ara a diferència del 1879 hi ha una alternativa, un turisme creixent que necessita serveis i una indústria disposada a substituir a l’artesà. És l’era del petroli i l’electricitat, que ràpidament releguen la llenya i el carbó. Mentre el mon rural perd pes, el bosc guanya terreny a marxes forçades, en molts casos ajudat per polítiques forestals que fomentaven repoblacions amb pins mediterranis per fer front a la necessitat de protegir de l’erosió el sòl dels milers d’hectàrees de conreus abandonats. Els incendis comencen a generalitzar-se, tenim els primers grans incendis, però atribuïm el problema a la manca de mitjans, i les polítiques concentren esforços en millorar la maquinaria de l’extinció.
Des de les darreres dècades del segle XX el medi natural i concretament el bosc es converteix en un atractiu estètic ideal pel lleure i també per viure-hi. Es trenca la imatge tradicional dels nuclis urbans envoltats d’espais oberts, molts cops de camps conreats i que deixen el bosc més enllà. Ara el bosc i els matollars ens truquen a la porta. La gent vol la casa dins el bosc, així centenars d’hectàrees forestals guanyades al conreu han estat colonitzades per urbanitzacions, xalets, carrers i piscines. Això va coincidir els anys 80 amb l’errònia concepció d’una bona part de la societat més urbana que interpretava la conservació del medi natural com l’absència d’intervenció. Fet que ha condicionat durant anys la gestió i en conseqüència l’evolució del paisatge. Hem arribat als nostres dies amb un sistema d’extinció superpotent que ha mort d’èxit, doncs el fet d’extingir sense problemes el 98% dels incendis forestals, a la llarga fa que hi hagi més combustible en els nostres boscos, portant-nos a l’assignatura pendent del 2% dels incendis que per la seva intensitat superen la capacitat dels cossos d’extinció i que son devastadors ja que poden arribar a afectar a moltes persones.
Però tot això no vol dir que ens haguem de quedar de braços creuats, i que no puguem fer res. Els tècnics del Grup de Recolzament a Actuacions Forestals (GRAF) del cos de bombers de la Generalitat ja fa anys que han obert la via bona: cal incidir en el comportament del foc, en com cremarà un cop es produeixi, en definitiva en la seva intensitat. La intensitat d’un incendi ens la dona la quantitat de combustible, la seva disposició, la morfologia del terreny i les condicions meteorològiques del moment del foc. És evident que no podem canviar el relleu ni tampoc les condicions d’humitat, vent i calor del dia de l'incendi. Però si que podem actuar sobre el combustible i la seva disposició i és en aquesta direcció on caldria concentrar esforços.
Però l’aposta per la prevenció no ven, no té adeptes entre els polítics i a vegades tampoc entre els tècnics, ni tant sols entre la premsa i la societat. Quan un territori pateix un incendi important hi aboquem milers d’euros, primer durant l’extinció mobilitzant una estructura només comparable, ni que sigui de lluny, a la que mouen les guerres, després amb el desembarcament dels polítics de torn carregats d’ajudes pal·liatives de resultats incerts.
L’incendi mereix l’atenció de tots els mitjans, que reserven un bon lloc, sinó el millor en el seu producte, ja sigui escrit o audiovisual. I a partir d’aquí s’activa la currua de curiosos que planifica la sortida del següent cap de setmana a la zona cremada.
Cal que canviem el xip. No pot ser que una ADF (Agrupació de Defensa Forestal) d’un municipi de 5.000 hectàrees de bosc només rebi de l’administració 6.000 € anuals per fer tasques de prevenció amb la finalitat de reduir el combustible, que és el mateix que li costa a l’administració un auxiliar forestal dels bombers durant 90 dies, dels quals només en treballa 45. I amb el agreujant de què de les 450 hores que fa aquest auxiliar, a raó de 10 per dia, més de la meitat estarà en el parc de bombers esperant que salti l’alarma d’incendi. Incendi que per la seva intensitat pot molt ben ser que estigui per sobre de la seva capacitat d’extinció i la dels seus companys per que no s’ha invertit prou en prevenció.
Com pot ser que la mateixa administració faci plans de prevenció d’incendis forestals i després no habiliti pressupost per executar-los? Pot ser perquè una franja de protecció o de baixa càrrega només mereix un racó a la premsa escrita i ni un comentari als mitjans audiovisuals? o una visita a uns treballs silvícoles per prevenció d’incendis no tenen cap mena de morbositat que justifiquin una lloc a les sortides familiars del cap de setmana?
Malgrat aquest panorama hi ha gent que està per la feina, que ho te clar i que es creu la dita popular de que el foc s’apaga a l’hivern. Jo, personalment, penso que si volem que el foc deixi de ser un desastre de magnitud, per seguir sent una part més de la dinàmica del bosc mediterrani, el que ens cal és treballar abans que s’encengui. Les opcions hi són, ara cal la voluntat.
L’acte de la inauguració es va acompanyar d’una taula rodona, amb dos representants de l’administració autonòmica, l’enginyer de forest de la comarca del DMAH, en Pere Frígola i la Cap de l’oficina comarcal del DARP, la Rosa Geli, a més del conegudíssim Jordi Sargatal, Director de la Fundació Territori i Paisatge entre moltes altres coses i en Santi Coll, periodista i director del Setmanari Empordà que va fer de moderador.
Els ponents van obrir el foc, i mai més ben dit com va dir en Santi, responent la pregunta de per què es crema l’Empordà? Les respostes van ser moltes i variades, es van repassar des de les causes d’ignició als autors materials, passant per la història i la prehistòria, apuntant al fet definitiu però sense expressar-lo clarament. Com que tenia ganes de participar però el temps no va donar per més aprofito aquest escrit per donar la meva visió i reencendre un debat que la societat oblida amb la mateixa rapidesa que passa l’estiu.
I començo responent: l’Empordà es crema senzillament perquè els seus boscos són mediterranis i, el foc en els boscos mediterranis és intrínsec. I com a fet natural en la seva essència no es pot considerar ni dolent, ni catastròfic en ell mateix. Hem de partir de la premissa que les masses forestals mediterrànies estan condemnades a cremar-se en un moment o altre, i sobre aquest fet nosaltres no hi podem fer res, doncs, per més que incrementem les mesures de prevenció i vigilància, per més bombers, camions i avions que tinguem, per més gestió i lleis que fem sempre hi haurà un dia en que es donaran els condicionants necessaris i idonis per que s’origini un foc. Aquest no vol ser un missatge pessimista, doncs aquesta situació no ha canviat des que existeix el bosc mediterrani.
El que si ha canviat al llarg del temps és el nostre paisatge i conseqüentment l’estructura dels nostres boscos, no aniré tan enrere com el Sr. Sargatal però si faré un repàs ràpid de l’evolució del paisatge de manera que ens situí a l’Empordà d’avui i ens permeti entendre perquè els incendis han esdevingut un problema:
Des de la romanització els boscos catalans de la conca mediterrània van anar perdent pes a favor de l’agricultura, bàsicament de la vinya i l’olivera, però també del cereal. Malgrat això la desforestació a gran escala es produeix els segles XVI i XVII amb l’expansió de la vinya. Situació que en bona mesura durarà fins la primera meitat del segle XX. A l’Empordà ni la fil·loxera del 1879 va fer minvar els conreus, es va fer front a la situació empeltant les vinyes amb ceps americans o reconvertint-les en olivars. Durant tot aquest temps els boscos restants existents eren intensament explotats, la llenya i el carbó eren les fonts d’energia principal, la fusta indispensable tant per estris com per obres. El foc és una eina, per fer carbó, per millorar pastures, per netejar marges, etc. Hi ha incendis puntuals però son vistos com un fet natural.
Encetada la segona meitat del S.XX la situació canvia radicalment. En primer lloc la famosa gelada del febrer de 1956 mata bona part dels ceps i les oliveres empordaneses. Molta gent ja no torna a treballar la terra, ara a diferència del 1879 hi ha una alternativa, un turisme creixent que necessita serveis i una indústria disposada a substituir a l’artesà. És l’era del petroli i l’electricitat, que ràpidament releguen la llenya i el carbó. Mentre el mon rural perd pes, el bosc guanya terreny a marxes forçades, en molts casos ajudat per polítiques forestals que fomentaven repoblacions amb pins mediterranis per fer front a la necessitat de protegir de l’erosió el sòl dels milers d’hectàrees de conreus abandonats. Els incendis comencen a generalitzar-se, tenim els primers grans incendis, però atribuïm el problema a la manca de mitjans, i les polítiques concentren esforços en millorar la maquinaria de l’extinció.
Des de les darreres dècades del segle XX el medi natural i concretament el bosc es converteix en un atractiu estètic ideal pel lleure i també per viure-hi. Es trenca la imatge tradicional dels nuclis urbans envoltats d’espais oberts, molts cops de camps conreats i que deixen el bosc més enllà. Ara el bosc i els matollars ens truquen a la porta. La gent vol la casa dins el bosc, així centenars d’hectàrees forestals guanyades al conreu han estat colonitzades per urbanitzacions, xalets, carrers i piscines. Això va coincidir els anys 80 amb l’errònia concepció d’una bona part de la societat més urbana que interpretava la conservació del medi natural com l’absència d’intervenció. Fet que ha condicionat durant anys la gestió i en conseqüència l’evolució del paisatge. Hem arribat als nostres dies amb un sistema d’extinció superpotent que ha mort d’èxit, doncs el fet d’extingir sense problemes el 98% dels incendis forestals, a la llarga fa que hi hagi més combustible en els nostres boscos, portant-nos a l’assignatura pendent del 2% dels incendis que per la seva intensitat superen la capacitat dels cossos d’extinció i que son devastadors ja que poden arribar a afectar a moltes persones.
Però tot això no vol dir que ens haguem de quedar de braços creuats, i que no puguem fer res. Els tècnics del Grup de Recolzament a Actuacions Forestals (GRAF) del cos de bombers de la Generalitat ja fa anys que han obert la via bona: cal incidir en el comportament del foc, en com cremarà un cop es produeixi, en definitiva en la seva intensitat. La intensitat d’un incendi ens la dona la quantitat de combustible, la seva disposició, la morfologia del terreny i les condicions meteorològiques del moment del foc. És evident que no podem canviar el relleu ni tampoc les condicions d’humitat, vent i calor del dia de l'incendi. Però si que podem actuar sobre el combustible i la seva disposició i és en aquesta direcció on caldria concentrar esforços.
Però l’aposta per la prevenció no ven, no té adeptes entre els polítics i a vegades tampoc entre els tècnics, ni tant sols entre la premsa i la societat. Quan un territori pateix un incendi important hi aboquem milers d’euros, primer durant l’extinció mobilitzant una estructura només comparable, ni que sigui de lluny, a la que mouen les guerres, després amb el desembarcament dels polítics de torn carregats d’ajudes pal·liatives de resultats incerts.
L’incendi mereix l’atenció de tots els mitjans, que reserven un bon lloc, sinó el millor en el seu producte, ja sigui escrit o audiovisual. I a partir d’aquí s’activa la currua de curiosos que planifica la sortida del següent cap de setmana a la zona cremada.
Cal que canviem el xip. No pot ser que una ADF (Agrupació de Defensa Forestal) d’un municipi de 5.000 hectàrees de bosc només rebi de l’administració 6.000 € anuals per fer tasques de prevenció amb la finalitat de reduir el combustible, que és el mateix que li costa a l’administració un auxiliar forestal dels bombers durant 90 dies, dels quals només en treballa 45. I amb el agreujant de què de les 450 hores que fa aquest auxiliar, a raó de 10 per dia, més de la meitat estarà en el parc de bombers esperant que salti l’alarma d’incendi. Incendi que per la seva intensitat pot molt ben ser que estigui per sobre de la seva capacitat d’extinció i la dels seus companys per que no s’ha invertit prou en prevenció.
Com pot ser que la mateixa administració faci plans de prevenció d’incendis forestals i després no habiliti pressupost per executar-los? Pot ser perquè una franja de protecció o de baixa càrrega només mereix un racó a la premsa escrita i ni un comentari als mitjans audiovisuals? o una visita a uns treballs silvícoles per prevenció d’incendis no tenen cap mena de morbositat que justifiquin una lloc a les sortides familiars del cap de setmana?
Malgrat aquest panorama hi ha gent que està per la feina, que ho te clar i que es creu la dita popular de que el foc s’apaga a l’hivern. Jo, personalment, penso que si volem que el foc deixi de ser un desastre de magnitud, per seguir sent una part més de la dinàmica del bosc mediterrani, el que ens cal és treballar abans que s’encengui. Les opcions hi són, ara cal la voluntat.
21/12/07
Bones festes
El roc dels cims escampa flaires,
I al Port mateix, amb roig roent,
Pinten, pallards, l'Ajuntament.
El jutge crema paperassa
Dels anys revolts, a un cap de plaça,
I el mestre d'aixa riu tot sol.
El fum dels recs ja no escridassa
I els pescadors faran un bol,
Tot és silenci al ras de raça
Quan els ho diu l'autoritat:
A cal fuster hi ha novetat.
J.V. Foix
(fragment de: Ho sap tothom i es Profecia)
Desitjo tingueu unes diades serenes i un any nou ple de Pau.
11/12/07
Els "Però" del camí de Ronda
Les obres del camí de Ronda van agafant forma, pràcticament som a les darreres setmanes de treballs per enllestir la tramada que va des de l’Erola fins al Port de la Vall.
Realment l’obra representa una millora considerable, i per tothom és evident que l’espai ha guanyat en qualitat. PERÒ, si, si, PERÒ, tothom hi troba PERÒ, jo també.
Però és que ja ningú recorda els problemes que hem tingut per tirar endavant aquest camí de Ronda? és que hem perdut la memòria? És que tenim amnèsia?
Uns es pregunten o es queixen pel fet que hi ha escales i no s’ha adaptat a les persones amb problemes de mobilitat, als cotxets i a les bicicletes, altres es queixen de la seva estretor en alguns trams havent-hi espai suficient per tenir més amplada, altres de que no hi passarà un vehicle d’emergències i jo mateix em queixo del que ens costarà a l’Ajuntament (o sigui a tots) el manteniment d’aquest camí amb un paviment innovador (ecològic) però amb un desgast brutal.
Però jo tinc la consciència tranquil·la, doncs en la meva primera legislatura a l’Ajuntament, i d’això ja fa més de 10 anys el Ministerio ens va presentar un projecte de camí de Ronda molt ambiciós, com algú va dir era més aviat un passeig marítim de llarg recorregut, amb un paviment dur, amb més murets, sense barreres arquitectòniques pels minusvàlids i preparat pel pas de vehicles de serveis, bàsicament era el camí de Ronda que corresponia a un tram tan urbà com és el que ens ocupa en aquests moments. I això és el que jo personalment i els meus companys de legislatura encapçalats per en Genís varem defensar.
Les al·legacions, contra aquest projecte van acabar al Contenciós de mans d’alguns “senyors” de Barcelona i de la IAEDEN amb signatures d’alguns dels veïns, familiars o molt amics dels que ara he sentit que protesten o no ho acaben de veure'l bé.
Davant aquesta situació i per evitar anar a l’enfrontament el Ministerio, en aquell moment, va retirar el projecte. I va anar per fer altres camins de Ronda amb les virolles que aquí s’havia estalviat. En definitiva es va haver de tornar engegar el procés i redactar un de nou projecte: el que ara s’executa i que després d’haver perdut gran part de l’ambició i molt de temps podrem començar a gaudir.
Realment l’obra representa una millora considerable, i per tothom és evident que l’espai ha guanyat en qualitat. PERÒ, si, si, PERÒ, tothom hi troba PERÒ, jo també.
Però és que ja ningú recorda els problemes que hem tingut per tirar endavant aquest camí de Ronda? és que hem perdut la memòria? És que tenim amnèsia?
Uns es pregunten o es queixen pel fet que hi ha escales i no s’ha adaptat a les persones amb problemes de mobilitat, als cotxets i a les bicicletes, altres es queixen de la seva estretor en alguns trams havent-hi espai suficient per tenir més amplada, altres de que no hi passarà un vehicle d’emergències i jo mateix em queixo del que ens costarà a l’Ajuntament (o sigui a tots) el manteniment d’aquest camí amb un paviment innovador (ecològic) però amb un desgast brutal.
Però jo tinc la consciència tranquil·la, doncs en la meva primera legislatura a l’Ajuntament, i d’això ja fa més de 10 anys el Ministerio ens va presentar un projecte de camí de Ronda molt ambiciós, com algú va dir era més aviat un passeig marítim de llarg recorregut, amb un paviment dur, amb més murets, sense barreres arquitectòniques pels minusvàlids i preparat pel pas de vehicles de serveis, bàsicament era el camí de Ronda que corresponia a un tram tan urbà com és el que ens ocupa en aquests moments. I això és el que jo personalment i els meus companys de legislatura encapçalats per en Genís varem defensar.
Les al·legacions, contra aquest projecte van acabar al Contenciós de mans d’alguns “senyors” de Barcelona i de la IAEDEN amb signatures d’alguns dels veïns, familiars o molt amics dels que ara he sentit que protesten o no ho acaben de veure'l bé.
Davant aquesta situació i per evitar anar a l’enfrontament el Ministerio, en aquell moment, va retirar el projecte. I va anar per fer altres camins de Ronda amb les virolles que aquí s’havia estalviat. En definitiva es va haver de tornar engegar el procés i redactar un de nou projecte: el que ara s’executa i que després d’haver perdut gran part de l’ambició i molt de temps podrem començar a gaudir.
16/11/07
Trobada de Joves
Aquest vespre dins la redacció del Pla Local de Joventut hi ha la primera trobada de joves de 14 a 29 anys. Per aquest col·lectiu es tracta d’una oportunitat immillorable per poder dir la seva. Espero que la participació sigui molt important. Pel futur del Port de la Selva és imprescindible treballar per millorar la involucració dels joves en la seva dinàmica de poble.
Cal que aprofiteu aquest procés per expressar amb respecte les vostres opinions i fer les aportacions que us semblin més adients. Per assolir l’èxit tots plegats hem de saber combinar l’exigència i la generositat amb la justa mesura.
Com a representant de l’Ajuntament, i per tant com a part implicada, espero que del Pla Local de Joventut, entre moltes altres coses, en resulti un compromís recíproc que serveixi per consolidar el vincle identitari entre els joves i el Port de la Selva, el seu poble.
Cal que aprofiteu aquest procés per expressar amb respecte les vostres opinions i fer les aportacions que us semblin més adients. Per assolir l’èxit tots plegats hem de saber combinar l’exigència i la generositat amb la justa mesura.
Com a representant de l’Ajuntament, i per tant com a part implicada, espero que del Pla Local de Joventut, entre moltes altres coses, en resulti un compromís recíproc que serveixi per consolidar el vincle identitari entre els joves i el Port de la Selva, el seu poble.
15/11/07
Garotes
Amb l’arribada del fred també arriba l’època d’anar a “buscar” garotes, els nostres pares, els nostres avis, els nostres besavis i a saber quantes generacions enllà ja ho feien. I és que qui podria deixar-se perdre una menja com aquesta?La tradició popular ja establia una veda per les garotes que deixava en mans de la R, així els mesos sense R , o sigui: maig, juny, juliol i agost no calia ni tocar-les doncs no valien res, els mesos amb R entre mig, o sigui març, abril, setembre, octubre, novembre i desembre es podien menjar, però ... I el gener i febrer, mesos acabats en R les garotes estaven al pic, assolint el clímax durant les “minves” de gener.
La situació ha canviat respecte els nostres ancestres i com totes les activitats aquesta també s’ha regulat.
Ara per agafar garotes per consum propi, ens cal saber que:
Hem de disposar d’una llicència de pesca recreativa.
Hem de respectar la veda que va del 1 d’abril al 30 de setembre i que prohibeix l’extracció durant aquest període. ( Podem agafar garotes des del 1 d’octubre al 31 de març).
Només hem d’agafar les garotes que es troben fins a 10 metres de fondària, mai per sota.
Està prohibit agafar garotes amb equips autònoms o semiautònoms de respiració subaquàtica.
Només podem agafar 150 garotes per llicència i dia.
Les mides mínimes autoritzades són de 5 cm per la garota de roca (Paracentrotus lividus) i la garota negra (Arbacia lixula) i 6 cm per la garota violeta (Sphaerechinus granularis).
Els darrers anys les captures de garotes han augmentat considerablement. Els darrers estudis estableixen que a Catalunya la població de garotes ha disminuït un 30 %. I és que la garota ha deixat de ser la discreta protagonista de les consumicions pròpies dels autòctons que se les anaven a buscar per convertir-se en la gran estrella de diferents mostres gastronòmiques, que l’han popularitzat fent augmentar la demanda i l’interès no només dels mariscadors professionals i sinó també dels furtius.
Malgrat tot aquest seguit del que a priori poden semblar contratemps esperem poder continuar gaudint del ritual de la garotada que ens reuneix a migdia al voltant d’un cove de garotes, amb les tisores a la mà, un bon tros de pa, el porró de vi negre i ganes de xalar.
9/11/07
Estimar el Patrimoni
El Port de la Selva té un territori amb una riquesa d'elements de patrimoni cultural envejable.La implicació de les administracions, és vital per a l'estudi, recuperació i conservació del nostre patrimoni. Però no ens podem quedar aquí, cal també donar importància a la difusió dels treballs entorn aquest patrimoni, perquè gràcies a aquesta difusió ens aproparem a ell i el donarem a conèixer.
I és precisament en el camp de la difusió on considero que cal emmarcar les Jornades sobre el Patrimoni Cultural del Port de la Selva promogudes per l’Ajuntament. Des de demà i durant tres sessions abans d'acabar l'any volem fer partícip a la societat de les actuacions realitzades i les novetats generades entorn el nostre patrimoni, perquè com sempre s'ha dit és important conèixer per a estimar.
No puc acabar sense agrair l’esforç i entusiasme del personal municipal, sobretot de l’Isabel, que fa possible tirar endavant un programa tan ambiciós.
Esperant considereu interessant la iniciativa us convido a participar-hi.
Trobareu més informació sobre les Jornades a la web de l’Ajuntament.
17/10/07
Taller de participació ciutadana Agenda 21
Avui, tots plegats, tenim l’oportunitat de participar en el disseny del nostre poble a través del taller de l’Agenda 21. Es tracta de fer un exercici DAFO, que no és res més ni res menys que determinar i valorar quines son les Debilitats, les Amenaces, les Fortaleses i les Oportunitats del Port de la Selva en el camp social, ambiental i econòmic.
Cal que tothom digui la seva, sense entrar en el derrotisme i la critica fàcil. Cal que tots ens impliquem. De ben segur, les aportacions individuals i col·lectives serviran en el present i en el futur per millorar el nostre poble.
Si som capaços de potenciar la participació ciutadana, serem capaços de garantir la convivència, la solidaritat i el sentiment de poble.
Us convido a ser partícips del batec del Port de la Selva i desitjo que aquest sigui un punt d’inflexió en el bagatge participatiu que d’ara endavant entre tots hem de consolidar.
1/10/07
Mentim molt o reciclem poc?
Aquests darrers mesos i dins el procés d'Agenda 21 s'ha dut a terme una enquesta sobre la percepció ciutadana sobre diversos aspectes dels que tracta. Els resultat els podeu consultar a: http://www.agenda21local.org/download.php?057f051fae7b0ffd5da357a2ca656c2c
La pregunta del titular ha estat copiada literalment d'un article aparegut la setmana passada en el nou diari "Público" que parlava sobre el reciclatge. I és que en el nostre cas resulta sorprenent que un 58% dels enquestats separin la fracció orgànica quan en el nostre municipi, de moment, no es fa recollida d'aquesta fracció. O és que aquest 58% feu compostatge casolà? Cosa que seria d'agraïr i admirar.
Per si un cas permeteu-me que en dues ratlles expliqui que és la fracció orgànica. Són les restes de fruita, verdura, carn i peix, el marrò del cafè i el te, les closques d'ou aixefades.També en quantitats petites el paper de cuina i els tovallons de paper bruts, les oueres, la fruita seca i petites restes de jardineria. Amb aquestes deixalles podem fer el compostatge.
En aquests moments hem començat a treballar en la definició d'un sistema de recollida que ens permeti a tots reciclar més i millor, al mateix temps que ordenem els punts d'aportació.
Però si no voleu esperar podeu fer compost pel vostre ús, doncs serveix pel jardi o/i l'hort. El compostatge és un procés que imita la natura, al llarg del qual la matèria orgànica (en el nostre cas restes orgàniques de cuina i jardineria) es transforma de forma natural fins a obtenir un producte de gran qualitat com a adob orgànic.
Fer compost és molt senzill: s’apila el material i es manté de manera que els organismes vius (els que realment fan la feina) tinguin en tot moment les condicions idònies d’aire i humitat per “treballar”. La regla bàsica per aconseguir les condicions idònies d’aire i humitat és barrejar material sec amb humit, material groller amb fi, material vell amb fresc.
El material es va apilant al damunt d’una capa base de grava i tronquets (15-20 cm) que fa de drenatge i permet l’entrada d’aire per sota. Així, la pila que fem es converteix en un digestor on la matèria orgànica aportada es transforma en compost.
Molt aviat hi ha previstos els tallers de diagnosi dins el procés Agenda 21 a tots aquells que tingueu aportacions a fer us convido a participar-hi.
La pregunta del titular ha estat copiada literalment d'un article aparegut la setmana passada en el nou diari "Público" que parlava sobre el reciclatge. I és que en el nostre cas resulta sorprenent que un 58% dels enquestats separin la fracció orgànica quan en el nostre municipi, de moment, no es fa recollida d'aquesta fracció. O és que aquest 58% feu compostatge casolà? Cosa que seria d'agraïr i admirar.
Per si un cas permeteu-me que en dues ratlles expliqui que és la fracció orgànica. Són les restes de fruita, verdura, carn i peix, el marrò del cafè i el te, les closques d'ou aixefades.També en quantitats petites el paper de cuina i els tovallons de paper bruts, les oueres, la fruita seca i petites restes de jardineria. Amb aquestes deixalles podem fer el compostatge.
En aquests moments hem començat a treballar en la definició d'un sistema de recollida que ens permeti a tots reciclar més i millor, al mateix temps que ordenem els punts d'aportació.
Però si no voleu esperar podeu fer compost pel vostre ús, doncs serveix pel jardi o/i l'hort. El compostatge és un procés que imita la natura, al llarg del qual la matèria orgànica (en el nostre cas restes orgàniques de cuina i jardineria) es transforma de forma natural fins a obtenir un producte de gran qualitat com a adob orgànic.
Fer compost és molt senzill: s’apila el material i es manté de manera que els organismes vius (els que realment fan la feina) tinguin en tot moment les condicions idònies d’aire i humitat per “treballar”. La regla bàsica per aconseguir les condicions idònies d’aire i humitat és barrejar material sec amb humit, material groller amb fi, material vell amb fresc.
El material es va apilant al damunt d’una capa base de grava i tronquets (15-20 cm) que fa de drenatge i permet l’entrada d’aire per sota. Així, la pila que fem es converteix en un digestor on la matèria orgànica aportada es transforma en compost.
Molt aviat hi ha previstos els tallers de diagnosi dins el procés Agenda 21 a tots aquells que tingueu aportacions a fer us convido a participar-hi.
17/9/07
Necessitem un heliport
Aquest estiu hem viscut un seguit d’emergències mediques que han requerit la intervenció d’un helicòpter amb el conseqüent enrenou que això comporta. Imagineu-vos buscar l’espai més adient i alliberar-lo de vehicles o/i persones durant la situació d’emergència ja de per si complexa. Finalment sempre s’acaba trobant un espai, però tots sabem que la improvisació no és una bona companya de viatge, per tant cal buscar una solució.
Cada vegada més per la nostra situació geogràfica i per la millora i disponibilitat dels recursos serà més habitual la intervenció d’aquestes aeronaus en situacions d’emergència.
Per tant hem de buscar un espai i condicionar-lo per tal que els helicòpters dels serveis d’emergència puguin aterrar amb les màximes garanties amb això aconseguirem:
Definir un punt concret on evacuar els pacients urgents en cas de necessitat.
Garantir la coincidència geogràfica entre els equips terrestres i l’helicòpter.
Retallar el temps entre l’avís i l’aterratge, doncs no cal buscar ni preparar el lloc.
Promoure l’ús de l’helicòpter en situacions d’emergència.
Garantir la seguretat dels equips de rescat facilitant-los una superfície apta per l’aterratge.
facilitar la transferència i garantir la seguretat dels pacients entre vehicles terrestres i helicòpters.
En definitiva, augmentar l’efectivitat de l’assistència medicalitzada.
Quan parlo d’heliport no hem refereixo a cap gran infraestructura, estem parlant d’un punt de recollida que ha de complir els següents requisits:
Accés: per carretera.
Superfície: circular mínim de 25 metres de diàmetre.
Material: formigó
Pendent: suficient per no acumular l’aigua de pluja (menys 2%)
Resistència: 6 tones.
Senyalització: senyal d’identificació d’heliport, lletra "H" orientada de forma que la vista natural del la "H" des de l’aire coincideixi amb la direcció preferida d’aproximació final. Senyal perimetral de l’àrea de contacte y de elevació inicial al llarg del perímetre amb una línea blanca continua de 30 cm d’amplada.
Elements de suport: Balisa de la direcció del vent situada en el punt més alt dels obstacles del voltant, de color vermell i blanc.
Protecció: S’ha de protegir amb una vorada distanciada entre sí de manera que possibiliti l’entrada rodada de camilles però no de vehicles: 100 cm.
Sabem el que cal, ara només ens falta definir el millor lloc. Des de la meva responsabilitat municipal vetllaré per fer-lo una realitat.
Cada vegada més per la nostra situació geogràfica i per la millora i disponibilitat dels recursos serà més habitual la intervenció d’aquestes aeronaus en situacions d’emergència.
Per tant hem de buscar un espai i condicionar-lo per tal que els helicòpters dels serveis d’emergència puguin aterrar amb les màximes garanties amb això aconseguirem:
Definir un punt concret on evacuar els pacients urgents en cas de necessitat.
Garantir la coincidència geogràfica entre els equips terrestres i l’helicòpter.
Retallar el temps entre l’avís i l’aterratge, doncs no cal buscar ni preparar el lloc.
Promoure l’ús de l’helicòpter en situacions d’emergència.
Garantir la seguretat dels equips de rescat facilitant-los una superfície apta per l’aterratge.
facilitar la transferència i garantir la seguretat dels pacients entre vehicles terrestres i helicòpters.
En definitiva, augmentar l’efectivitat de l’assistència medicalitzada.
Quan parlo d’heliport no hem refereixo a cap gran infraestructura, estem parlant d’un punt de recollida que ha de complir els següents requisits:
Accés: per carretera.
Superfície: circular mínim de 25 metres de diàmetre.
Material: formigó
Pendent: suficient per no acumular l’aigua de pluja (menys 2%)
Resistència: 6 tones.
Senyalització: senyal d’identificació d’heliport, lletra "H" orientada de forma que la vista natural del la "H" des de l’aire coincideixi amb la direcció preferida d’aproximació final. Senyal perimetral de l’àrea de contacte y de elevació inicial al llarg del perímetre amb una línea blanca continua de 30 cm d’amplada.
Elements de suport: Balisa de la direcció del vent situada en el punt més alt dels obstacles del voltant, de color vermell i blanc.
Protecció: S’ha de protegir amb una vorada distanciada entre sí de manera que possibiliti l’entrada rodada de camilles però no de vehicles: 100 cm.
Sabem el que cal, ara només ens falta definir el millor lloc. Des de la meva responsabilitat municipal vetllaré per fer-lo una realitat.
2/8/07
Incendis forestals
L'any passat després de l'onada d'incendis viscuda a l'Alt Empordà vaig escriure l'article que us reprodueixo a continuació i que va ser publicat a diferents setmanaris comarcals i fòrums digitals temàtics. Avui des de les Canàries fins a Grècia passant per Itàlia i els Balcans continuem patint incendis, i malgrat sentir opinions similars a les exposades ara fa un any em pregunto que ha canviat.
INCENDIS FORESTALS A L'EMPORDÀ: PENSANT EN VEU ALTA
"Amb la mancada de la tramuntana i després de l’onada d’incendis que ha patit l’Empordà arriba la calma, l’hora de les valoracions i la reflexió.
En primer lloc ens podem felicitar tots plegats, doncs les condicions que hem tingut: més d’una setmana de vents del N, humitats relatives per sota del 30% i una vegetació estressadissima per la sequera acumulada, ens feien ser molt pessimistes. Per tant, i malgrat tot, 2.000 hectàrees podem considerar-ho un bon preu si ho comparem amb les més de 6.000 ha. de l’any 2.000 o les 25.000 ha. del 1.986.
És innegable que s’han destinat molts mitjans d’extinció als incendis, moltíssims i que aquests han treballat bé, molt bé.
Però siguem realistes, també és evident que hem tingut molta sort. Molta sort, en primer lloc, perquè la situació de risc extrem es concentrava en dos punts del territori català: L’Alt Empordà i les Terres de l’Ebre, mentre casa nostra fumejava a bona part de la resta de Catalunya plovia o havia plogut, per tant el risc era moderat o baix. Aquest fet va permetre concentrar molts recursos a l’Empordà, segurament més del 70% del dispositiu per extinció d’incendis forestals que hi ha al país. Per això cal que ens preguntem: i si la situació no hagués estat aquesta?, i si hagués hagut un incendi a les Terres de l’Ebre i haguéssim hagut de dividir els recursos?, i si no hagués plogut a la resta del territori, s’haurien desplaçat alegrement tants mitjans?.
Però encara podem parlar de més sort en el segon punt, penso que hem tingut sort en els llocs on s’han originat els incendis. Sant Climent i Campmany, al peu de l’Albera al límit amb la plana altempordanesa, una plana encara conreada, amb poc bosc i on l’atac al foc és totalment assumible pels mitjans d’extinció. El comportament del foc a la zona forestal no tenia res a veure amb el comportament a la zona agrícola. El mateix ens va passar a Ventalló, amb l’agreujant que l’incendi es va iniciar de nits, els mitjans terrestres només vam poder treballar en els conreus de l’Empordanet, dins el bosc l’incendi era intractable. Fonamentals van ser, un cop més, els conreus en els incendis de Cistella i Cabanelles, dues zones boscoses però amb molts masos actius, envoltats de camps treballats que possibilitaven encarar l’incendi amb seguretat i garanties d’èxit. Per tant la felicitació de l’inici l’hem d’emfatitzar i fer extensiva a tots els pagesos, els que intenten viure de la terra, els que mantenen veritables discontinuïtats i que massa cops només han estat noticia només com a causants de focs derivats de la seva feina. I un cop més cal que ens preguntem: Que hauria passat si l’incendi hagués vingut del coll del Pertús, o del coll de Banyuls o del coll del Frare on tenim continuïtat de milers d’hectàrees forestals pràcticament sense pagesos ni conreus?
Sovint, i sobretot després dels incendis, els polítics i la societat ens omplim la boca parlant del foment de l’agricultura, de que cal crear discontinuïtats, que cal gestionar el bosc. Però a l’hora de la veritat les inercies socials i les polítiques, llevat d’excepcions van per altres camins.
A tots ens ha quedat clar que quan el foc sortia del bosc i arribava als camps, malgrat no estar estripats ni llaurats, es generava una oportunitat per aturar-lo. Oportunitat pràcticament inexistent a la zona forestal. Doncs queda clar, un camp és una mesura efectiva per la lluita contra els incendis. Tots sabem que l’agricultura i la silvicultura en termes de rendiments econòmics cada vegada són menys rentables. Cal un canvi, cal deixar de pensar amb elles en paràmetres de productivitat i assumir-les com a mesures de prevenció d’incendis forestals, de manteniment del paisatge, de creació de discontinuïtats, d’ordenació del territori.
La felicitat d’aquests dies pel bon funcionament d’un dels dispositius d’extinció d’incendis forestals més potents de l’arc mediterrani segurament no ens deixa veure més enllà. No he sentit a ningú que hagi preguntat què ens ha costat tot aquest desplegament. Si continuem així cada any haurem de posar més recursos, com si fossin il·limitats, i la garantia d’èxit possiblement tornarà a quedar en mans de la sort.
Cal un sistema de lluita contra incendis equilibrat, cal destinar més recursos a la prevenció. A Catalunya tenim aproximadament 2.000 milers d’hectàrees de bosc, d’aquestes una bona part estan a disposició dels incendis forestals. És evident que no podem pretendre actuar en totes elles, però si cal començar a fer-ho en aquells punts estratègics on es pot combatre i aturar el foc.
Cal redistribuir els diners: una hora d’helicòpter bombarder costa gairebé el doble del que val desbrossar una hectàrea de bosc. Una hora d’hidroavió 35 vegades més que una hora de tractor. Durant els tres mesos d’estiu som capaços de contractar centenars d’auxiliars forestals que es passen hores aturats esperant que hi hagi foc per apagar-lo i en canvi els nou mesos restants es contracten quatre gats per fer treballs de prevenció.
Hem de fer el pas, tenim una bona eina, les ADF (Agrupacions de Defensa Forestal) associacions formades fonamentalment per Ajuntaments, propietaris forestals i organitzacions agràries; que tenen una única finalitat la prevenció i suport a l’extinció d’incendis forestals. Cal que l’administració, la mateixa que paga els mossos, els bombers, els Agents Rurals, els helicòpters, ... , doti a les ADF de més recursos per poder disposar de professionals que continuïn fent de pagesos, bosquetans i pastors. Que llaurin camps sense patir per la collita, que escateixin olivars sense pensar amb l’oli, que aclareixin bosc sense preocupar-se del preu de la fusta, que manin ramats per eliminar vegetació. L’objectiu bàsic ha de ser la prevenció d’incendis forestals. Amb això a més de lluitar contra el foc aconseguirem també mantenir el paisatge i donar una oportunitat més a la població rural creant llocs de treball estables en el territori.
Josep Maria Cervera Pinart
Coordinador de l'ADF Cap de Creus-Serra de Rodes
President de l’Associació d’ADF de l’Alt Empordà"
27/7/07
Salvament a les platges del Port
El passat 21 de juny es va posar en funcionament el dispositiu de salvament a les platges, després del parèntesi del darrer estiu, en que s’havia contractat el servei a Creu Roja, l’Ajuntament torna a assumir-ne la gestió directa com s’havia fet des del 1995.
En total es destinen al servei 8 persones: 4 socorristes aquàtics, 2 socorristes bàsics, 1 tècnic en transport sanitari i un patró-coordinador.
Hi haurà presència permanent des de les 11h a les 19h a les platja Gran i a la del Pas, amb puts de primers auxilis i capacitat d’intervenció a totes les cales del municipi en qüestió de minuts.
Els recursos que es destinen al servei són dues embarcacions, una pneumàtica de 25cv i una semi-rígida de 7’30 amb motor de 200cv, a més de l’ambulància municipal i un tot terreny de primera intervenció. Compten, també, amb el suport de la Guàrdia Municipal amb qui estan en contacte permanent. Aquest servei serà operatiu fins el diumenge 16 de setembre.
Em sento especialment orgullós d’aquest servei, que es pot dir que vaig parir, i que s’ha fet gran i eficient. L’any 1995 amb la meva entrada a l’Ajuntament varem començar amb 2 socorristes, una “sombrilla” i una farmaciola. Des de llavors, any rera any hem avançat fins a consolidar-lo com un dels serveis més ben dotats de la costa catalana.
És evident que des de l’Ajuntament hi hem posat la voluntat, els diners i els recursos, però és d’agrair la dedicació dels socorristes que en formen part, i dels que n’han format.
A tots ells el meu respecte.
En total es destinen al servei 8 persones: 4 socorristes aquàtics, 2 socorristes bàsics, 1 tècnic en transport sanitari i un patró-coordinador.
Hi haurà presència permanent des de les 11h a les 19h a les platja Gran i a la del Pas, amb puts de primers auxilis i capacitat d’intervenció a totes les cales del municipi en qüestió de minuts.
Els recursos que es destinen al servei són dues embarcacions, una pneumàtica de 25cv i una semi-rígida de 7’30 amb motor de 200cv, a més de l’ambulància municipal i un tot terreny de primera intervenció. Compten, també, amb el suport de la Guàrdia Municipal amb qui estan en contacte permanent. Aquest servei serà operatiu fins el diumenge 16 de setembre.
Em sento especialment orgullós d’aquest servei, que es pot dir que vaig parir, i que s’ha fet gran i eficient. L’any 1995 amb la meva entrada a l’Ajuntament varem començar amb 2 socorristes, una “sombrilla” i una farmaciola. Des de llavors, any rera any hem avançat fins a consolidar-lo com un dels serveis més ben dotats de la costa catalana.
És evident que des de l’Ajuntament hi hem posat la voluntat, els diners i els recursos, però és d’agrair la dedicació dels socorristes que en formen part, i dels que n’han format.
A tots ells el meu respecte.
Em despedeixo dels companys del Parc Natural
Benvolguts companys,
Marxo de l’Equip de Gestió del parc Natural de Cap de Creus, és una marxa volguda i emocionant pels nous reptes que m’esperen. Això en cap cas vol dir que sigui fàcil, trobaré a faltar la meva tasca i l’escalf de tots vosaltres.
Me’n vaig content d’haver tingut l’oportunitat de treballar en aquest projecte, tranquil per haver-hi aportat el meu granet de sorra i satisfet per tot el que he après.
En els que heu sigut els meus companys de viatge en aquest trajecte, els del parc, els dels serveis territorials, els de forestal catalana, els de servei de parcs, els dels convenis i plans d’ocupació, els becaris, els col·laboradors, els agents rurals,... a tots fer-vos saber que us he robat una part de la vostra virtut que de ben segur m’ha ajudat a ser millor tècnic, millor persona i millor amic.
La meva dedicació a aquesta terra que m’ha vist néixer, que m’ha vist créixer i viure no s’acaba aquí. El Cap de Creus per mi és molt més que un Parc Natural, és el meu món i per aquest fet segur que d’una forma o una altra continuarem en contacte.
Fins sempre!
Josep Maria Cervera Pinart
Sant Pere de Rodes, 28 de juny de 2007
Marxo de l’Equip de Gestió del parc Natural de Cap de Creus, és una marxa volguda i emocionant pels nous reptes que m’esperen. Això en cap cas vol dir que sigui fàcil, trobaré a faltar la meva tasca i l’escalf de tots vosaltres.
Me’n vaig content d’haver tingut l’oportunitat de treballar en aquest projecte, tranquil per haver-hi aportat el meu granet de sorra i satisfet per tot el que he après.
En els que heu sigut els meus companys de viatge en aquest trajecte, els del parc, els dels serveis territorials, els de forestal catalana, els de servei de parcs, els dels convenis i plans d’ocupació, els becaris, els col·laboradors, els agents rurals,... a tots fer-vos saber que us he robat una part de la vostra virtut que de ben segur m’ha ajudat a ser millor tècnic, millor persona i millor amic.
La meva dedicació a aquesta terra que m’ha vist néixer, que m’ha vist créixer i viure no s’acaba aquí. El Cap de Creus per mi és molt més que un Parc Natural, és el meu món i per aquest fet segur que d’una forma o una altra continuarem en contacte.
Fins sempre!
Josep Maria Cervera Pinart
Sant Pere de Rodes, 28 de juny de 2007
22/5/07
Estrenem ambulància
Aquests dies ha entrat en servei la nova ambulància municipal que substitueix l'anterior que ha esgotat els 8 anys de vida útil d'aquest tipus de vehicle. Es tracta d'una Renault Trànsit, que ha estat equipada a mida per l'empresa especialista Emergències 2000. L'experiència dels anys anteriors ens ha permés redistribuir-la i equipar-la per tal de millorar la feina dels nostres treballadors i l'assistència als pacients.
A la presentació vaig fer la comparació d'una ambulància amb una assegurança, totes dues s'han de tenir per no fer-les servir. Però en cas de necessitat cal que totes dues ens cobreixin el millor possible els contratemps. I això és el que ens proposem dia a dia.
Així doncs que per molts anys la pogueu veure passar.
15/5/07
Sant Baldiri de Taballera
Si sortim del Port de la Selva (Alt Empordà) i ens dirigim cap a llevant, com si volguéssim anar a la punta del Cap de Creus, després de quatre quilòmetres mal comptats trobem la Vall de Sant Baldiri.
No ens hem d’imaginar una vall d’alta muntanya, es tracta d’una petita vall envoltada de turons arrodonits el més alt dels quals no supera els dos cents cinquanta metres sobre el nivell del mar.
És una vall vestida de gran varietat d’arbres, fet força excepcional si parlem de la península del Cap de Creus tan recurrentment castigada pels incendis forestals. Predominen les alzines, sobretot les sureres. Els pins, herència de l’abandonament de les vinyes, també hi tenen un pes important. En els fondals hi ha alguns roures vigilant el pas de l’aigua cap al mar.
Ara la Vall està en silenci, entre l'exuberant vegetació descobrim les restes de Sant Baldiri, un conjunt d’arquitectura tradicional format per una gran ermita, les cases del sagristà i del masover, el cementiri i una torre de defensa pràcticament enrunada. Aquest fou el punt de trobada de la gent que habitava els més de 20 masos d’aquest sector, centre espiritual i econòmic durant segles avui sembla deixat inclús de la mà de Déu.
Si ens passegem, sobretot per les pinedes del voltant, descobrirem centenars de metres de construcció de pedra seca resultat del treball incansable de moltes animes autòctones: feixes per aprofitar la terra, agulles per conduir l’aigua, barraques per aixoplugar-se i guardar l’aixada, i pontets, escales i rastells per facilitar el trajecte.
La proximitat del mar, que es troba a dos escassos quilòmetres, ens és pràcticament imperceptible, aquest fet que és recíproc, o sigui des del mar tampoc perceps Sant Baldiri i això degué ser molt favorable en altres temps, sobretot per combatre la pirateria, però avui és una llàstima i per poder-nos arribar a la costa no tenim més remei que anar cap el mas Paltré i des d’aquí a cala Taballera, una gran volta d’entre tres quarts i una hora.
Ara fa quinze anys es van fer uns adhesius que deien: “Sant Baldiri, la perla perduda del Cap de Creus”, fa només uns mesos l’ajuntament del Port de la Selva obtenia la cessió del conjunt arquitectònic i d’una part important de la Vall (que encara estava en mans dels Ducs de Medinacelli, hereus dels comptes d’Empúries). Aquest fet, a hores d’ara, fa possible tirar endavant un programa de recuperació llargament reclamat i que ha de permetre l’estudi, la conservació i el gaudi d’aquest indret.
No ens hem d’imaginar una vall d’alta muntanya, es tracta d’una petita vall envoltada de turons arrodonits el més alt dels quals no supera els dos cents cinquanta metres sobre el nivell del mar.
És una vall vestida de gran varietat d’arbres, fet força excepcional si parlem de la península del Cap de Creus tan recurrentment castigada pels incendis forestals. Predominen les alzines, sobretot les sureres. Els pins, herència de l’abandonament de les vinyes, també hi tenen un pes important. En els fondals hi ha alguns roures vigilant el pas de l’aigua cap al mar.
Ara la Vall està en silenci, entre l'exuberant vegetació descobrim les restes de Sant Baldiri, un conjunt d’arquitectura tradicional format per una gran ermita, les cases del sagristà i del masover, el cementiri i una torre de defensa pràcticament enrunada. Aquest fou el punt de trobada de la gent que habitava els més de 20 masos d’aquest sector, centre espiritual i econòmic durant segles avui sembla deixat inclús de la mà de Déu.
Si ens passegem, sobretot per les pinedes del voltant, descobrirem centenars de metres de construcció de pedra seca resultat del treball incansable de moltes animes autòctones: feixes per aprofitar la terra, agulles per conduir l’aigua, barraques per aixoplugar-se i guardar l’aixada, i pontets, escales i rastells per facilitar el trajecte.
La proximitat del mar, que es troba a dos escassos quilòmetres, ens és pràcticament imperceptible, aquest fet que és recíproc, o sigui des del mar tampoc perceps Sant Baldiri i això degué ser molt favorable en altres temps, sobretot per combatre la pirateria, però avui és una llàstima i per poder-nos arribar a la costa no tenim més remei que anar cap el mas Paltré i des d’aquí a cala Taballera, una gran volta d’entre tres quarts i una hora.
Ara fa quinze anys es van fer uns adhesius que deien: “Sant Baldiri, la perla perduda del Cap de Creus”, fa només uns mesos l’ajuntament del Port de la Selva obtenia la cessió del conjunt arquitectònic i d’una part important de la Vall (que encara estava en mans dels Ducs de Medinacelli, hereus dels comptes d’Empúries). Aquest fet, a hores d’ara, fa possible tirar endavant un programa de recuperació llargament reclamat i que ha de permetre l’estudi, la conservació i el gaudi d’aquest indret.
7/5/07
12 anys vetllant per les persones
Quan l’any 1995 vaig entrar a l’Ajuntament acompanyant l’actual alcalde un dels nostres grans projectes era el de garantir la seguretat de les persones i els seus bens.
La primera actuació en aquesta matèria va anar encaminada a consolidar els vigilants municipals que, fins aleshores, funcionaven temporalment els estius amb personal de la brigada d’obres. Se’ls va estructurar com a cos i es va garantir el servei 24h els 365 dies de l’any. Paral·lelament contractàvem un servei d’ambulància i assumíem directament els servei de socorrisme a la platja Gran amb poc més que una petita zodiac, dos socorristes i una farmaciola.
A partir d’aqui any rera any es va anar invertint i planificant en un sistema de vigilància i emergències a l’alçada del nostre municipi, així vam acabar la nostra primera legislatura amb una plantilla estable de 6 guàrdies municipals, amb un vehicle tot terreny i dues motocicletes trail, 5 socorristes a les platges, dues embarcacions (una de 7,5 metres capaç de donar servei en qualsevol cala del terme municipal en pocs minuts) i una ambulància pròpia.
La segona legislatura les coses no canvien, arriba el reconeixement a la feina feta i el nostre servei de socorrisme i salvament a les platges és reconegut com un dels 3 millors de l’Estat Espanyol, conjuntament amb els d’A Coruña i Gandía. També donem suport a l’ADF del nostre municipi que arrel de l’incendi del 2000 es converteix en poc temps en un referent al cap de Creus i a la Comarca.
Durant tots aquests anys el nostre personal s’ha format i reciclat per oferir el millor servei, els guàrdies passant per l’Escola de Policia de Catalunya, fent cursos sobre tot tipus d’emergències: incendis, accidents, pediatria, escalda, rescat, suport vital bàsic,...
Sempre sense parar, renovant els materials i incorporant les ultimes novetats en sistemes d’emergència (desfibrilador, pulsiometre, teleassistència domiciliària,...).
La primera actuació en aquesta matèria va anar encaminada a consolidar els vigilants municipals que, fins aleshores, funcionaven temporalment els estius amb personal de la brigada d’obres. Se’ls va estructurar com a cos i es va garantir el servei 24h els 365 dies de l’any. Paral·lelament contractàvem un servei d’ambulància i assumíem directament els servei de socorrisme a la platja Gran amb poc més que una petita zodiac, dos socorristes i una farmaciola.
A partir d’aqui any rera any es va anar invertint i planificant en un sistema de vigilància i emergències a l’alçada del nostre municipi, així vam acabar la nostra primera legislatura amb una plantilla estable de 6 guàrdies municipals, amb un vehicle tot terreny i dues motocicletes trail, 5 socorristes a les platges, dues embarcacions (una de 7,5 metres capaç de donar servei en qualsevol cala del terme municipal en pocs minuts) i una ambulància pròpia.
La segona legislatura les coses no canvien, arriba el reconeixement a la feina feta i el nostre servei de socorrisme i salvament a les platges és reconegut com un dels 3 millors de l’Estat Espanyol, conjuntament amb els d’A Coruña i Gandía. També donem suport a l’ADF del nostre municipi que arrel de l’incendi del 2000 es converteix en poc temps en un referent al cap de Creus i a la Comarca.
Durant tots aquests anys el nostre personal s’ha format i reciclat per oferir el millor servei, els guàrdies passant per l’Escola de Policia de Catalunya, fent cursos sobre tot tipus d’emergències: incendis, accidents, pediatria, escalda, rescat, suport vital bàsic,...
Sempre sense parar, renovant els materials i incorporant les ultimes novetats en sistemes d’emergència (desfibrilador, pulsiometre, teleassistència domiciliària,...).
Així, arribem el 2007 amb nou places de guàrdia municipal creades, més el reforç d’estiu que ens permet gaudir d’un alt grau de seguretat, a més amb un tècnic sanitari amb tot l’equip per donar una primera i contundent resposta davant qualsevol contratemps. Tots plegats garanteixen el servei d’ambulància, amb un temps de resposta de mitjana per sota dels 5 minuts.
És d’agrair l’entrega i dedicació dels nostres professionals que fan possible l’èxit d’aquest projecte, però no puc oblidar l’aportació dels voluntaris, des dels de l’ADF fins als caçadors que tantes i tantes vegades s’han mobilitzat per buscar persones perdudes o accidentades a les nostres muntanyes i costes.
La nostra filosofia es clara, davant una emergència cal una pimera resposta integral immediata i, aquesta només la podem garantir des del municipi.
És d’agrair l’entrega i dedicació dels nostres professionals que fan possible l’èxit d’aquest projecte, però no puc oblidar l’aportació dels voluntaris, des dels de l’ADF fins als caçadors que tantes i tantes vegades s’han mobilitzat per buscar persones perdudes o accidentades a les nostres muntanyes i costes.
La nostra filosofia es clara, davant una emergència cal una pimera resposta integral immediata i, aquesta només la podem garantir des del municipi.
24/4/07
El Pla d'Ordenació Urbanística Municipal
Des de l’aprovació definitiva de la Revisió del Pla General del 2 de novembre de 1983, i de l’aprovació definitiva de la Revisió del Programa d’Actuació el 23 de juliol de 1992, ha transcorregut un ampli període de temps. Aquest pla formava part del que s’ha anomenat primera generació de plans de la democràcia, sorgits d’una banda amb l’ànim de frenar determinades expectatives abusives de creixement, però, d’altra banda, realitzats amb una certa precarietat de mitjans tècnics, i de mancances de bases cartogràfiques i d’informació territorial.
El desplegament a Catalunya de la legislació en matèria urbanística, els avenços en la cartografia territorial, la introducció de noves tècniques de disseny i dibuix assistit per ordinador, però sobretot la major sensibilització en la protecció del patrimoni natural, arquitectònic, paisatgístic i arqueològic aconsellaven plantejar la revisió i actualització d’aquest Pla d’Ordenació Urbanística Municipal.
Per tot això l’Ajuntament del Port de la Selva va iniciar la revisió del seu planejament amb els següents objectius:
1. Actualitzar el planejament vigent en l’àmbit territorial, mitjançant una Revisió que ofereixi un major grau de detall i precisió.
2. Ajustar les previsions del planejament vigent sobre la cartografia digital, resolent urbanísticament l’encalçament de les previsions inicials amb la realitat física del territori i la seva estructura cadastral.
3. Adaptar el planejament al desplegament que en matèria urbanística ha experimentat la legislació catalana i estatal, així com, en matèria sectorial, amb incidència en el camp urbanístic.
4. Efectuar els ajusts necessaris i les modificacions dirigides a adaptar les previsions de creixement a les circumstàncies actuals i de mercat, a partir de criteris de sostenibilitat en la quantificació i qualificació dels sectors.
5. Incloure els paràmetres necessaris que assegurin una correcta protecció i preservació, tant de patrimoni arqueològic, arquitectònic i natural, com del seu entorn.
6. Efectuar un tractament del sòl no urbanitzable que asseguri l’equilibri mediambiental i la protecció forestal i agrícola, d’acord amb les condicions del territori i la legislació vigent.
7. Garantir la protecció de la xarxa de comunicacions, dels camins rurals, dels rius, recs i rieres, de la seva vegetació de ribera…
8. Adequar i adaptar les normes urbanístiques i ordenances per tal de facilitar la seva aplicació, introduint les zonificacions detallades en cada règim del sòl que millor s’adapti als seus objectius.
9. D’entre altres objectius ambientals el Pla proposa:
a) L’increment de la recollida selectiva de residus municipals i la reducció de la seva producció per assolir com a mínim els valors mitjans comarcals.
b) El foment del reciclatge dels residus de la construcció..
c) La determinació de mesures de protecció i gestió del paisatge del municipi.
I tanquem aquesta legislatura amb la feina feta, l’aprovacio del Pla General ens converteix en un dels pobles més protegits urbanísticament de tot el litoral, amb més d’un 92% del sòl del terme municipal lliure de construccions.
El desplegament a Catalunya de la legislació en matèria urbanística, els avenços en la cartografia territorial, la introducció de noves tècniques de disseny i dibuix assistit per ordinador, però sobretot la major sensibilització en la protecció del patrimoni natural, arquitectònic, paisatgístic i arqueològic aconsellaven plantejar la revisió i actualització d’aquest Pla d’Ordenació Urbanística Municipal.
Per tot això l’Ajuntament del Port de la Selva va iniciar la revisió del seu planejament amb els següents objectius:
1. Actualitzar el planejament vigent en l’àmbit territorial, mitjançant una Revisió que ofereixi un major grau de detall i precisió.
2. Ajustar les previsions del planejament vigent sobre la cartografia digital, resolent urbanísticament l’encalçament de les previsions inicials amb la realitat física del territori i la seva estructura cadastral.
3. Adaptar el planejament al desplegament que en matèria urbanística ha experimentat la legislació catalana i estatal, així com, en matèria sectorial, amb incidència en el camp urbanístic.
4. Efectuar els ajusts necessaris i les modificacions dirigides a adaptar les previsions de creixement a les circumstàncies actuals i de mercat, a partir de criteris de sostenibilitat en la quantificació i qualificació dels sectors.
5. Incloure els paràmetres necessaris que assegurin una correcta protecció i preservació, tant de patrimoni arqueològic, arquitectònic i natural, com del seu entorn.
6. Efectuar un tractament del sòl no urbanitzable que asseguri l’equilibri mediambiental i la protecció forestal i agrícola, d’acord amb les condicions del territori i la legislació vigent.
7. Garantir la protecció de la xarxa de comunicacions, dels camins rurals, dels rius, recs i rieres, de la seva vegetació de ribera…
8. Adequar i adaptar les normes urbanístiques i ordenances per tal de facilitar la seva aplicació, introduint les zonificacions detallades en cada règim del sòl que millor s’adapti als seus objectius.
9. D’entre altres objectius ambientals el Pla proposa:
a) L’increment de la recollida selectiva de residus municipals i la reducció de la seva producció per assolir com a mínim els valors mitjans comarcals.
b) El foment del reciclatge dels residus de la construcció..
c) La determinació de mesures de protecció i gestió del paisatge del municipi.
I tanquem aquesta legislatura amb la feina feta, l’aprovacio del Pla General ens converteix en un dels pobles més protegits urbanísticament de tot el litoral, amb més d’un 92% del sòl del terme municipal lliure de construccions.
Pla d'acció local per a la sostenibilitat (Agenda 21)
Per l’actual equip de Govern i per Convergència del Port de la Selva el desenvolupament sostenible no ha estat mai una alternativa sinó un imperatiu indefugible.
Per aquest fet liderem la redacció d’un Pla d’Acció Local per a la Sostenibilitat (Agenda 21) amb els municipis veïns de Cadaqués i la Selva de Mar.
La redacció d’aquest Pla requerirà de la participació de la ciutadania i de tots els sectors econòmics i socials del municipi. Aquesta feina permetrà fer un diagnòstic d'on som.
El resultat serà un Pla que ha de ser el pal de paller en el desplegament de la sostenibilitat de la política municipal, en tots els seus vessants: social, ambiental i econòmic. Aquest document, entre altres coses, ens ha d'aportar iniciatives pel foment d'un turisme sostenible i alternatiu, determinar si les previsions de creixement de població previstes en el POUM son adequades i sostenibles i identificar els riscos ambientals i socials associats el litoral i el medi marí.
I això ho ha fet possible l’actual equip de Govern amb la feina dels darrers dos anys, i que ens ha de donar els seus resultats definitius els propers mesos.
Per aquest fet liderem la redacció d’un Pla d’Acció Local per a la Sostenibilitat (Agenda 21) amb els municipis veïns de Cadaqués i la Selva de Mar.
La redacció d’aquest Pla requerirà de la participació de la ciutadania i de tots els sectors econòmics i socials del municipi. Aquesta feina permetrà fer un diagnòstic d'on som.
El resultat serà un Pla que ha de ser el pal de paller en el desplegament de la sostenibilitat de la política municipal, en tots els seus vessants: social, ambiental i econòmic. Aquest document, entre altres coses, ens ha d'aportar iniciatives pel foment d'un turisme sostenible i alternatiu, determinar si les previsions de creixement de població previstes en el POUM son adequades i sostenibles i identificar els riscos ambientals i socials associats el litoral i el medi marí.
I això ho ha fet possible l’actual equip de Govern amb la feina dels darrers dos anys, i que ens ha de donar els seus resultats definitius els propers mesos.
5/4/07
Seguretat Ciutadana
El passat 14 de març vaig assistir, com a regidor de Governació de l’Ajuntament del Port de la Selva, a la reunió convocada al Consell Comarcal amb el Secretari General del Departament d’Interior i els representants dels Mossos d’Esquadra, resultat de la demanda feta en el darrer Consell d’Alcaldes.
La majoria d’intervencions dels Alcaldes i representants dels Ajuntaments alt empordanesos no qüestionaven la feina dels mossos que hi ha, sinó la falta d’aquests.
Les mancances exposades des dels Ajuntaments, llevat d’algun cas puntual, quedava clar eren resultat de l’escassetat d’efectius.
I sobre el numero d’efectius la resposta ha estat clara, fins el 2009-2010 no s’incrementarà. Per tant de moment haurem de continuar amb el que hi ha, s’introduiran alguns canvis per intentar millorar la situació, però sempre amb els mateixos recursos humans.
A mi em va quedar una pregunta per fer: Que vol dir com fins ara? Pot ser els altres Alcaldes i els representants del Consell ja ho saben i per això no es va donar peu a poder fer una darrera pregunta després de la contundent afirmació del Sr. Boada: que fins d’aquí dos anys llargs de mossos a l’Alt Empordà els que ja hi ha i prou.
Jo desconec el que hi ha ara: Quants mossos té en un torn l’Àrea Bàsica Policial de Figueres patrullant pels municipis de la comarca assignats? Quantes unitats patrullen un dia qualsevol a les 17h per l’itinerari que inclou el meu municipi? Amb quina freqüència passen pel meu poble? Quant hi passen, quin temps hi destinen?
Seria bo saber que vol dir el Sr. Boada quan posa de manifest que l’Alt Empordà està ben cobert.
A sobretot no cal que em contestin a la premsa, no vull donar ales als malfactors que la llegeixin. Però si ens podrien fer arribar aquesta informació a tots els Ajuntaments per saber amb que contem i poder-nos preparar, segons com vagin les coses, per cridar a sometent.
La majoria d’intervencions dels Alcaldes i representants dels Ajuntaments alt empordanesos no qüestionaven la feina dels mossos que hi ha, sinó la falta d’aquests.
Les mancances exposades des dels Ajuntaments, llevat d’algun cas puntual, quedava clar eren resultat de l’escassetat d’efectius.
I sobre el numero d’efectius la resposta ha estat clara, fins el 2009-2010 no s’incrementarà. Per tant de moment haurem de continuar amb el que hi ha, s’introduiran alguns canvis per intentar millorar la situació, però sempre amb els mateixos recursos humans.
A mi em va quedar una pregunta per fer: Que vol dir com fins ara? Pot ser els altres Alcaldes i els representants del Consell ja ho saben i per això no es va donar peu a poder fer una darrera pregunta després de la contundent afirmació del Sr. Boada: que fins d’aquí dos anys llargs de mossos a l’Alt Empordà els que ja hi ha i prou.
Jo desconec el que hi ha ara: Quants mossos té en un torn l’Àrea Bàsica Policial de Figueres patrullant pels municipis de la comarca assignats? Quantes unitats patrullen un dia qualsevol a les 17h per l’itinerari que inclou el meu municipi? Amb quina freqüència passen pel meu poble? Quant hi passen, quin temps hi destinen?
Seria bo saber que vol dir el Sr. Boada quan posa de manifest que l’Alt Empordà està ben cobert.
A sobretot no cal que em contestin a la premsa, no vull donar ales als malfactors que la llegeixin. Però si ens podrien fer arribar aquesta informació a tots els Ajuntaments per saber amb que contem i poder-nos preparar, segons com vagin les coses, per cridar a sometent.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)