L'any passat després de l'onada d'incendis viscuda a l'Alt Empordà vaig escriure l'article que us reprodueixo a continuació i que va ser publicat a diferents setmanaris comarcals i fòrums digitals temàtics. Avui des de les Canàries fins a Grècia passant per Itàlia i els Balcans continuem patint incendis, i malgrat sentir opinions similars a les exposades ara fa un any em pregunto que ha canviat.
INCENDIS FORESTALS A L'EMPORDÀ: PENSANT EN VEU ALTA
"Amb la mancada de la tramuntana i després de l’onada d’incendis que ha patit l’Empordà arriba la calma, l’hora de les valoracions i la reflexió.
En primer lloc ens podem felicitar tots plegats, doncs les condicions que hem tingut: més d’una setmana de vents del N, humitats relatives per sota del 30% i una vegetació estressadissima per la sequera acumulada, ens feien ser molt pessimistes. Per tant, i malgrat tot, 2.000 hectàrees podem considerar-ho un bon preu si ho comparem amb les més de 6.000 ha. de l’any 2.000 o les 25.000 ha. del 1.986.
És innegable que s’han destinat molts mitjans d’extinció als incendis, moltíssims i que aquests han treballat bé, molt bé.
Però siguem realistes, també és evident que hem tingut molta sort. Molta sort, en primer lloc, perquè la situació de risc extrem es concentrava en dos punts del territori català: L’Alt Empordà i les Terres de l’Ebre, mentre casa nostra fumejava a bona part de la resta de Catalunya plovia o havia plogut, per tant el risc era moderat o baix. Aquest fet va permetre concentrar molts recursos a l’Empordà, segurament més del 70% del dispositiu per extinció d’incendis forestals que hi ha al país. Per això cal que ens preguntem: i si la situació no hagués estat aquesta?, i si hagués hagut un incendi a les Terres de l’Ebre i haguéssim hagut de dividir els recursos?, i si no hagués plogut a la resta del territori, s’haurien desplaçat alegrement tants mitjans?.
Però encara podem parlar de més sort en el segon punt, penso que hem tingut sort en els llocs on s’han originat els incendis. Sant Climent i Campmany, al peu de l’Albera al límit amb la plana altempordanesa, una plana encara conreada, amb poc bosc i on l’atac al foc és totalment assumible pels mitjans d’extinció. El comportament del foc a la zona forestal no tenia res a veure amb el comportament a la zona agrícola. El mateix ens va passar a Ventalló, amb l’agreujant que l’incendi es va iniciar de nits, els mitjans terrestres només vam poder treballar en els conreus de l’Empordanet, dins el bosc l’incendi era intractable. Fonamentals van ser, un cop més, els conreus en els incendis de Cistella i Cabanelles, dues zones boscoses però amb molts masos actius, envoltats de camps treballats que possibilitaven encarar l’incendi amb seguretat i garanties d’èxit. Per tant la felicitació de l’inici l’hem d’emfatitzar i fer extensiva a tots els pagesos, els que intenten viure de la terra, els que mantenen veritables discontinuïtats i que massa cops només han estat noticia només com a causants de focs derivats de la seva feina. I un cop més cal que ens preguntem: Que hauria passat si l’incendi hagués vingut del coll del Pertús, o del coll de Banyuls o del coll del Frare on tenim continuïtat de milers d’hectàrees forestals pràcticament sense pagesos ni conreus?
Sovint, i sobretot després dels incendis, els polítics i la societat ens omplim la boca parlant del foment de l’agricultura, de que cal crear discontinuïtats, que cal gestionar el bosc. Però a l’hora de la veritat les inercies socials i les polítiques, llevat d’excepcions van per altres camins.
A tots ens ha quedat clar que quan el foc sortia del bosc i arribava als camps, malgrat no estar estripats ni llaurats, es generava una oportunitat per aturar-lo. Oportunitat pràcticament inexistent a la zona forestal. Doncs queda clar, un camp és una mesura efectiva per la lluita contra els incendis. Tots sabem que l’agricultura i la silvicultura en termes de rendiments econòmics cada vegada són menys rentables. Cal un canvi, cal deixar de pensar amb elles en paràmetres de productivitat i assumir-les com a mesures de prevenció d’incendis forestals, de manteniment del paisatge, de creació de discontinuïtats, d’ordenació del territori.
La felicitat d’aquests dies pel bon funcionament d’un dels dispositius d’extinció d’incendis forestals més potents de l’arc mediterrani segurament no ens deixa veure més enllà. No he sentit a ningú que hagi preguntat què ens ha costat tot aquest desplegament. Si continuem així cada any haurem de posar més recursos, com si fossin il·limitats, i la garantia d’èxit possiblement tornarà a quedar en mans de la sort.
Cal un sistema de lluita contra incendis equilibrat, cal destinar més recursos a la prevenció. A Catalunya tenim aproximadament 2.000 milers d’hectàrees de bosc, d’aquestes una bona part estan a disposició dels incendis forestals. És evident que no podem pretendre actuar en totes elles, però si cal començar a fer-ho en aquells punts estratègics on es pot combatre i aturar el foc.
Cal redistribuir els diners: una hora d’helicòpter bombarder costa gairebé el doble del que val desbrossar una hectàrea de bosc. Una hora d’hidroavió 35 vegades més que una hora de tractor. Durant els tres mesos d’estiu som capaços de contractar centenars d’auxiliars forestals que es passen hores aturats esperant que hi hagi foc per apagar-lo i en canvi els nou mesos restants es contracten quatre gats per fer treballs de prevenció.
Hem de fer el pas, tenim una bona eina, les ADF (Agrupacions de Defensa Forestal) associacions formades fonamentalment per Ajuntaments, propietaris forestals i organitzacions agràries; que tenen una única finalitat la prevenció i suport a l’extinció d’incendis forestals. Cal que l’administració, la mateixa que paga els mossos, els bombers, els Agents Rurals, els helicòpters, ... , doti a les ADF de més recursos per poder disposar de professionals que continuïn fent de pagesos, bosquetans i pastors. Que llaurin camps sense patir per la collita, que escateixin olivars sense pensar amb l’oli, que aclareixin bosc sense preocupar-se del preu de la fusta, que manin ramats per eliminar vegetació. L’objectiu bàsic ha de ser la prevenció d’incendis forestals. Amb això a més de lluitar contra el foc aconseguirem també mantenir el paisatge i donar una oportunitat més a la població rural creant llocs de treball estables en el territori.
Josep Maria Cervera Pinart
Coordinador de l'ADF Cap de Creus-Serra de Rodes
President de l’Associació d’ADF de l’Alt Empordà"