Aquestes darreres setmanes el Port ha estat de veremes, es va començar collint el blanc, però de blanc n’hi ha poc i els moscats la gent se’ls guarda bàsicament pel consum propi. La verema del negre va començar la setmana passada i a la vinya de l’Ajuntament el dijous, amb la participació dels nens de l’escola, ja la vàrem donar per tancada.Com a part interessada podeu considerar que no sóc prou objectiu, però a fe que ho dic tal i com ho sento: quina sort que l’Ajuntament ens decidíssim a tirar endavant el tema de la vinya. I dic quina sort no pel vi que en surt, ni per la millora del paisatge, ni per la prevenció d’incendis, ... que també. La sort és que encara mantenim una tradició i que tenim possibilitat de mostrar-la a les noves generacions.
El passat 25 de setembre vaig tenir la possibilitat d’anar amb els nens de l’escola a fer veremes a la vinya, mentre ells participaven de la verema collint i jo ajudava a preparar l’esmorzar em van venir un munt de records d’infantesa vinculats a la verema.
Fa trenta anys, encara hi havia força gent que s’elaborava el vi, per bé que la superfície de vinyes en marxa no devia diferir massa de l’actual. A casa meva no fèiem vi, suposo que va ser perquè quan el meu avi va morir jo tenia només set anys i no ho recordo. Per contra si recordo setembres de veremes, de més petit acompanyat de l’àvia Empar a la vinya del meu oncle Joan del mas de l’Estela, i ja de més gran amb els meus cosins a la vinya del meu oncle Gaieta, a sota el salt de la Gorga. En un lloc o en l’altre situacions es repetien: la il·lusió de primera hora, en què omplíem fàcilment la galleda i érem capaços de fer un viatge darrera l’altre, saltant feixes, fins a la samal més propera anava a la baixa amb la mateixa rapidesa que pujava el sol. Un cop esmorzats les prioritats, dels que érem nens, havien canviat i cada cop que podíem ens despistàvem en busca d’una ombra, on fer una “cabanya”, o d’una gorga amb aigua, per refrescar-nos i treure’ns la suor polsegosa que havíem acumulat durant la nostra curta jornada.
I així passàvem el temps esperant el que sens cap mena de dubte era l’altre gran moment de la verema, i que aquest no reviuran els actuals alumnes, es tractava de la “trepitjada” del raïm prèvia al seu pas per la premsa. El ritual sempre era el mateix, sabates fora i peus nets, a partir d’aquí no feia falta res més que ganes de trepitjar fort el gustós raïm, això si, sovint a canvi de la desagraïda picada d’una abella. Recordo lleugerament aquesta operació a la Selva a casa de la tia Contxita, i amb molta més claredat al Port tan a can Palau al Carrer Sant Baldiri com també a can Miquel “barber”. D’aquest darrer recordo especialment els esmorzars, l’arribada de la tia Enriqueta i l’Antònia amb la safata de pa amb tomata amb anxoves ho aturava tot menys el regalim del most cap a la tina. Això sense desmerèixer la resta d’àpats durant la verema, com els de la Lola al mas de l’Estela que ens reunien a tots a la sortida de darrera la cuina i on per mí era tan interessant el que es menjava com el que deien els grans.
En fi un record llunyà d’una activitat nostra, que ni que sigui en part hem de fer viure a les noves generacions per mantenir viu l’esperit dels que ja ens han deixa’t.