Els resultats del 9M

Ja han passat uns dies des del 9 de març, s’han comptat i recomptat els vots, i tothom hi ha dit la seva. Avui, jo també. Renoi quins resultats! la maceració estava més avançada del que havia arribat a pensar i la bipolarització ha estat fortíssima.

A Catalunya gairebé tothom perd vots en referència al 2004, es salva el PSC-PSOE que en guanya 95.000, els que no varen anar votar que augmenten en 295.000 i els que van votar en blanc que pugen en 20.000. La resta en perden: el PP 15.000, Iniciativa 50.000, CiU 55.000 i ERC 345.000.

La meva interpretació d’aquests números és la següent: els 15.000 vots que ha perdut el PP han anat a parar a Ciutadans que n’han fet 27.000 a Catalunya, gens estrany i fins a cert punt normal. Pel que fa als vots perduts per d’Iniciativa penso que han anat pràcticament en la seva totalitat al PSC-PSOE, igual ha passat amb una part important dels d’ERC i segurament amb menys de CiU. Han votat contra el PP. Però hi continua havent un grup molt significatiu que no ha anat a votar o ha votat en blanc, i aquests em fa l’efecte que són bàsicament votants d’ERC a les darreres eleccions autonòmiques i en menor mesura de CiU, els primers descontents amb el 2on tripartit i els altres desenganyats amb el sistema.

Per mi un mal resultat per CiU, un molt mal resultat per ERC i un nefast resultat per Catalunya. Potser seria el moment de fer un pensament, aparcar els problemes interns i apostar per un apropament entre CiU i ERC. Però això sona a utopia tal i com està el galliner.

Que mesells que som els catalans, fem president del nostre país a un dirigent del PSOE i donem el govern de l’Estat a canvi de res a un altre que, entre d’altres coses, es va estimar més els estirabots de la Sra. Álvarez que el que demanaven milers de catalans.

En fi tots els partits tenen estrategs capaços d’analitzar la situació i de veure que és el que més convé, en els de CiU i ERC els demanaria que per una vegada pensin veritablement en clau catalana i menys de partit. Doncs al meu entendre el nacionalisme català sempre s’havia mogut entorn els 18 diputats, el 1986 i el 1989 tots de CiU, el 1993: 17 de CiU i 1 d’ERC, el 1996: 16 de CiU i 1 d’ERC. El 2000: 15 de CiU i 1 d’ERC, el 2004: 10 de CiU i 8 d’ERC fins a la gran davallada d’aquest any on entre CiU i ERC només en sumen 13, per tant els pitjors resultats dels darrers 20 anys.

El futur que ens esdevé passa per confiar amb els 25 diputats que el PSC-PSOE ha tret a Catalunya, però em fa l’efecte que aquesta és collita verda, veurem si seran capaços de qüestionar el discurs del Sr. Bono o a la Sra. Álvarez que formen part de l'aparell del PSOE igual que el Sr. Montilla.

Altrament si han de respectar Catalunya i Catalunya ha de ser un país de primera, cal que ens arremanguem i comencem a remar.

Diumenge ens hi juguem molt

Cada vegada que hi ha eleccions sentim la cançoneta de que aquesta vegada ens hi juguem molt. Segurament sempre és veritat, però aquest cop més. Com a militant de Convergència podria dir que ens hi juguem el fet que es respecti Catalunya. Doncs no, al meu entendre ens hi juguem encara més. Ens hi juguem el ser o no ser. Ens hi juguem el model Català, el que va més enllà del bipartidisme del PP-PSOE. I d’aquests ja sabem el que en podem esperar. Els primers ja els coneixem no cal parlar-ne, CiU hi va pactar i així ens va. I els segons, aquests s’han endut el gat a l’aigua, s’han menjat al PSC i estan macerant a Esquerra i Iniciativa, absorbits ja a les actuals llistes al Senat.

En fi cal que CiU faci un bon resultat i sigui decisiva a Madrid, altrament hi haurà moltes possibilitats que d’aquí 4 anys la nostra única opció sigui votar PP o votar PSOE. A mi aquesta opció no m’agrada.