Ens deixa el pintor de la Vall

Avui al migdia incineraran a París en Fernando Lerín que ens va deixar el passat divendres dia 18 de novembre després de 87 anys acumulant experiència. Feia temps que havia establert la seva residència a la Vall de Santa Creu d'on n'era un més.

Ho va fer després d’una intensa vida que l’havia portat de Barcelona a Paris, més tard a Nova York i després a Madrid. Fou un artista viatjat que va exposar arreu, des de Garriguella a Caracas, passant per les ciutats on va residir, per moltes de l’Estat ( Saragossa, Sevilla, Oviedo) i altres d’europees (Brussel·les, Tori, Londres).

No sóc cap expert per parlar de l’obra d’en Fernando, només em puc referir al que he llegit i sobretot al que ell mateix m’havia explicat.

Aquests darrers anys he tingut l’oportunitat de compartir algunes estones amb ell, estudiàvem la possibilitat de convertir la seva casa en un museu, bé un museu ja ho és, es tractava de trobar una fórmula per fer una Fundació a gust de tots, no era fàcil, la prova és que després de tres anys no ens n’hem sortit.

Un mati de finals de la primavera del 2013, ens vàrem trobar a l’ajuntament, vaig prendre algunes notes del que em deia, notes que vaig repassar el passat mes de gener quan preparava la presentació de l’exposició que van fer conjuntament amb el meu pare al celler Espelt. Havia anotat el que en Fernando deia entenent que eren uns principis molt importants, almenys per ell:  “la pintura és la meva vida i la meva vida és la pintura”  continuava dient-me “la pintura m’ha ensenyat a pensar i a viure”, o un de tan contundent com “n’hi ha que volen entendre la pintura, la pintura no s’entén la pintura es sent”.

Els profans, parlo per mi, davant d’un quadre d’en Fernando Lerin només som capaços de dir que es tracte de pintura abstracta. Els entesos  sovint necessiten ubicar  l’obra dels artistes en un corrent, sembla ser que una part important de la seva quedaria dins el nuagisme, un corrent dins l’informalisme basat en l’espontaneïtat gestual quasi instintiva i biològica que les afeccions anímiques i el sentiment provoquen en el temperament humà. Però malgrat aquest intent d’emmarcar la seva obra jo sempre li havia sentit a dir al mateix Fernando que la seva era una obra que no s’havia fet mai i que el que pretenia era valoritzar l’horitzó. I aquesta és la sensació que jo tinc quan em poso davant d’un dels seus quadres, no sé si tracto de valoritzar res, però si que sento la necessitat de mirar i explorar l’horitzó.

Per la seva trajectòria vital és evident que en  Lerin és un artista consagrat, amb una gran obra. No ho és menys, que és un gran desconegut i un oblidat de les institucions d’aquest país, ara només ens queda la seva gran obra, no sé si la seva mort serà una oportunitat per mirar de revertir la situació.

A mi personalment i contradient-lo m’interessava molt més ell com a persona que la seva obra, el recordaré pel seu posat d’home senzill i pensament complex, sovint incomprès però capaç de fer el que ha volgut en harmonia amb la seva riquesa interior.

Descansi en pau!