Glossa de la Diada

A continuació trobareu reproduïda la Glossa de la Diada que vaig fer a l'església del monestir de Santa Maria Ripoll diumenge passat en motiu de la commemoració del 11 de setembre.

Alcalde, mossèn, regidores, regidors, membres del Patronat del monestir, autoritats, senyores i senyors…Molt bon dia.

No cal que els digui que per mi, batlle d’un municipi petit com El Port de la Selva, és un gran honor poder compartir la commemoració de de la Diada Nacional de Catalunya amb tots vostès en el marc incomparable del Monestir de Santa Maria Ripoll.

Vull començar agraint la invitació que en Jordi Munell, el vostre alcalde, em va fer per ser avui aquí. I no només la invitació sinó també la confiança de poder-me adreçar a tots vostès en una data tan assenyalada per reflexionar sobre el nostre passat,  el present i el futur de Catalunya.

Més enllà de amistat i afinitat política  que en Jordi i  jo tenim, em penso que avui no sóc aquí per això, sinó pel vincle existent entre els nostres municipis. Un vincle que arranca al tombant de l’any 1.000 quan es consoliden els grans monestirs benedictins de Santa Maria de Ripoll i de Sant Pere de Rodes ubicat dins el terme municipal del Port de la Selva.

És aquesta relació entre monestirs un bon punt de partida, amb una carrega de simbolisme considerable per rememorar el nostre passat, la nostra història, una història sòlida que alguns obvien i menystenen.

La primera referència documentada entre el Monestir de Sant Pere de Rodes i Ripoll, la trobem l’any 1022 quan l’abat Oliba assistí a la consagració de l’església de Sant Pere de Rodes. Aquest fou un fet rellevant, perquè l’abat Oliba era un personatge important i influent i la seva presència refermava el paper de lideratge espiritual però també territorial del cenobi empordanès.

Aquest mateix any Oliba coneixedor de la pressió  que exercien els nobles sobre els pagesos, però també sobre la mateixa església i fruit de la seva experiència, va promoure les assemblees de la Pau i treva de Déu que foren oficialitzades cinc anys després a Toluges.

La Pau i Treva de Déu privava de fer la guerra en llocs sagrats i dies assenyalats i fou una estratègia per limitar les lluites i el poder dels senyors feudals. Minimitzava les situacions d’espoli i rampinya a la que eren sotmesos els pagesos i artesans per part d’alguns nobles. Amb aquestes mesures es consolidaven molts mercats al voltant dels temples i es garantia durant uns dies a setmana la circulació de persones i mercaderies.

La iniciativa de l’Abat Oliba reflexa bona part del que serà el tarannà del poble català. A partir d’unes assemblees fou capaç de pactar unes mesures que afavorien als més febles i vetllaven per garantir l’activitat comercial dels productors agrícoles, ramaders i artesanals.   En definitiva es posava una llavor a la justícia social un dels valors que s’han anat consolidant al llarg de la història d’aquest país i que ha de ser un pilar fonamental de la nova república catalana que alguns tan anhelem.

Per parlar de la segon element de connexió entre Santa Maria de Ripoll i Sant Pere de Rodes, no ens hem de moure del S. XI . En aquell moment els nostres monestirs, a més de donar consol espiritual, es consolidaven com a veritables centres de coneixement (coneixement de les tècniques agrícoles i artesanals que els monjos transvasaven amb el seu pelegrinatge, però també coneixement jurídic, matemàtic, astronòmic o mèdic). Eren els monestirs fars irradiadors de cultura sobretot través de les arts místiques:  la música sacra, la litúrgia, l’estudi de les escriptures o la pròpia arquitectura, quin exemple més clar que la portalada d’aquesta església cridada a ser patrimoni de la humanitat.

És evident, que el vehicle propi de totes les manifestacions religioses era el llatí però no ho és menys que fou dins i al voltant dels murs dels monestirs que van començar a circular profusament pergamins redactats en romanç que portarien a l’arrelament definitiu del català, la llengua pròpia de Catalunya. I en aquest fet l’scriptorium de Ripoll hi té un paper determinant.

Aquest mateix scriptorium és el que vincula, també ara fa mil anys, Samta Maria de Ripoll i Sant Pere de Rodes,  ho fa a través de dues bíblies coetànies, conegudes com la Bíblia de Ripoll i la Bíblia de Rodes, manuscrites i il·lustrades aquí (excepte la part final de Rodes, que sembla l’acabaren a l’escriptori de Sant Pere perquè fou un obsequi que l’Abat Oliba va voler portar a la consagració de l’església i encara estava inacabada).

Avui aquests dos còdex estan prou ben conservats, per bé que lluny de les nostres terres, la de Ripoll, com molt bé saben a la Biblioteca Apostòlica Vaticana i la de Rodes a la Biblioteca Nacional de Paris. És a Paris després que el 1708 el Duc de Noialles, Mariscal de Felip V, l’espoliés del nostre monestir durant la Guerra de Successió.

Aquella Guerra de Successió, és la responsable que avui i ara estiguem aquí commemorant la Diada. L’onze de setembre de 1714 Barcelona capitulava davant les tropes de Felip V i pocs dies després amb la caiguda de Cardona es posava fi a aquesta Guerra.

Avui aquí a Ripoll, bressol de Catalunya, que ningú s’equivoqui, no celebrem cap derrota, recordem aquells catalans que ara fa poc més de tres segles es van trobar immersos en una pugna dinàstica entre els Habsburg de la casa d’Àustria i els Borbons francesos per dirimir l’equilibri entre les grans potències europees. I commemorem que malgrat quedar abandonats a millor sort pels seus aliats,  aquella gent es va mantenir fidel a les institucions catalanes (hereves del pactisme de les assembles de Pau i Treva de l’Abat Oliba), es va mantenir fidel a les  seves costums, a la seva llengua i a les seves arrels, unes arrels forjades en aquestes contrades vuit-cents cinquanta anys abans quan el compte Guifré fundava aquest monestir i la dinastia comtal de Barcelona.

Fou  el 1714 un  punt d’inflexió a la nostra història, alguns l’han qualificat com la fi de la nació catalana perquè amb el posterior Decret de Nova Planta, Catalunya passa a ser tractada com una província més del Rei, un Rei que es va posar per fita castellanitzar, en el sentit més ampli de la paraula, el nostre país.

Però com va dir l’historiador Pierre Vilar, “una nació no és perd amb una batalla i menys amb un decret”.

Així com que els fonaments eren bons, els catalans hem estat tres segles plantant cara al procés de desnacionalització a que ens ha sotmès la monarquia borbònica primer i el que avui anomenem Estat espanyol després.

Durant els segles XIX i XX  ens hem esforçat reiteradament buscant el nostre encaix en aquest projecte hostil anomenat Espanya, però una vegada i una altra hem acabat constatant que no hi cabem.

El darrer intent, ja entrat aquest segle, l’Estatut d'autonomia del 2006.

Fou al meu entendre la sentència contra aquest estatut la que va despertar el país del síndrome d’Estocolm en que es trobava  i el  juliol del 2010 després de la manifestació convocada per Òmnium sota el lema «Som una nació. Nosaltres decidim» Catalunya va fer un cop de timó i es posava, més ben dit ens posàvem en marxa definitivament per defensar la nostra dignitat nacional.

Es refermava el camí cap al dret a decidir, iniciat uns mesos abans amb la primera consulta popular per la independència d'Arenys d’Amunt.

En aquell moment també alguns ajuntaments volgueren fer un pas més, amb el  «moralment exclòs de la constitució espanyola» promogut per l’ajuntament del Port de la Selva, es gestava l’Associació de Municipis per la Independència que avui té associats 788 municipis que representen la meitat dels ciutadans del país.

Però el veritablement determinant fou la implicació de molta gent, moltes persones com tots vostès.  N’és la prova més evident l’Assemblea Nacional Catalana, amb gairebé 50.000 socis, una organització que ha estat capaç de mobilitzar milers de persones arreu del territori i més d’un milió les darrers diades. Amb l’ajuda d’ Òmnium Cultural i Súmate. Però també amb el Cercle Català de Negocis, el Col·lectiu Emma, la Fundació Catalunya Estat, La Fàbrica, la Plataforma per la Llengua, ... Molts col·lectius amb un objectiu comú, sumar esforços per aconseguir la creació d’un estat propi per Catalunya.

Aquests darrers 6 anys un cop més la gent ha pres la iniciativa. Igual que l’Onze de setembre de 1886  la van prendre les dones i els homes d’una nació desballestada i sense l’empara de cap forma d’estat, que reunits a la parròquia de Santa Maria del Mar, a tocar del Fossar de les Moreres triaren el camí de la reafirmació celebrant un acte en honor als morts el 1714. Aquest acte es va escampar pels pobles i ciutats de Catalunya amb més o menys intensitat en funció del moment, fins a esdevenir-ne la Diada Nacional l’any 1980.

La mobilització social d’aquests darrers anys, políticament es va traduir  en la necessitat de donar la paraula al poble per escoltar-lo.

Per activa i passiva es va intentar convocar un referèndum acordat amb l’estat espanyol, però ens varen tancar totes les possibilitats en base a la interpretació de la sagrada i reconsagrada Constitució Espanyola.

Una Constitució que han estat incapaços de interpretar per deixar-nos decidir, però que si foren capaços els grans partits estatals de canviar-la, en dos dies, seguint els dictats de la Sra. Merkel, per pagar el deute.

El 9N de 2014 vàrem poder fer una consulta amb un ampli suport, el de 87 dels 135 parlamentaris i 920 ajuntaments dels 948. Malgrat totes les mancances, el resultat fou clar. Però no va servir perquè Espanya ens escoltes sinó que va servir perquè Espanya es querelles contra el president, el conseller de la presidència i les conselleres d’ensenyament i governació.

Ara farà un any vàrem anar a votar en unes eleccions amb un marcat caràcter plebiscitari i de les quals en va sortir l’actual representació parlamentaria. I la resta la coneixeu bé i me l’estalvio que és molt recent.

I aquest és el nostre present. Coincidireu que viure aquest moment, viure el procés en que es troba Catalunya és apassionant. No cal que us digui que per un servidor és un gran goig poder treballar al costat de tanta i tanta gent per una causa tan noble com és la llibertat del nostre país.

Però res es fàcil, avui aquella actitud que ja tenia el Conde-Duque de Olivares poc abans de la guerra dels Segadors  “de reducir estos reinos de que se compone España, al estilo y leyes de Castilla, sin ninguna diferencia”  continua ben vigent i en tenim una prova clara cada dia, si més no els divendres quan el Consell de ministres (en plenes facultats o en funcions) ens deixa un regalet,  ja sigui en forma de retallada de competències, de recentralització, o de qüestionant les nostres iniciatives legislatives (com el decret-llei de pobresa energètica o l’impost sobre dipòsits bancaris i fons d’inversió)  accions totes que no perjudiquen només als independentistes de pro com jo, si no el dia a dia dels nostres conciutadans més vulnerables.

Em permetran que un cop repassat el passat i situats en el present, els faci algunes observacions de caràcter més personal.

Estic tip de se’ns maltracti, tip de viure en un estat que massa sovint, per no dir sempre, ens va a la contra.

Tip de viure en un estat que no només no ha estat incapaç d’acabar amb el franquisme sinó que el subvenciona.

Tip de viure en un estat on no saben que és la separació de poders i per tant no existeix i tots es barregen. Els fiscals fan política i els polítics de jutges,...

Tip de sentir que aquí es discrimina el castellà, quan en molts àmbits em costa que m’entenguin i m’atenguin en català.

Tip que ens diguin que adoctrinem a les escoles quan és el ministre Wert  que diu que cal espanyolitzar als nostres nens.

Tip de circular per unes carreteres atrotinades que suporten la major part del transit d’entrada i sortida de la península.

Tip d’haver de pagar 25€ d’autopista per anar i tornar del Port de la Selva a Barcelona quan pràcticament pots travessar la resta des l’Estat per autovies de franc.

Tip que els trens no arribin a l’hora, o senzillament no arribin.

Tip de ser la zona de l’Estat més industrialitzada i per on circulen totes les mercaderies provinents del llevant i els sud i no es prioritzi el corredor mediterrani i es facin propostes descabellades com el mega túnel de Canfranc.

Tip que ens capin l’aeroport de Barcelona perquè no superi al de Barajas.

Tip de rebre el 8% de les beques quan tenim el 17% dels estudiants.

Tip d’haver de rescatar bancs que ens deien que ens deien estaven immaculats.

Tip d’operacions “chapuza” com el Prestige de ja fa tems o el Projecte Castor recentment.

Tip de Gurtels, Palmaarenas, Malayas o Noos. I referint-me a aquets no vull obviar els casos d’aquí, màxima condemna per tot el que s’ha fet malament, el nostre ha de ser un país net de corrupció a on qui la faci la pagui, sense cap impunitat.

Tip de que pesquin a un ministre vanagloriant-se de carregar-se el sistema sanitari del nostre país i no dimiteixi ningú.

Tip definitivament que ens amenacin i ens facin por. Com fa sovint l’impresentable ministre García-Margallo, ahir mateix per ultima vegada.

Perquè ja ho sé que els nostres són temps de canvis i com sempre els canvis generen incerteses.  Però és immoral voler convertir la incertesa en por.

Per mi és evident que tornem a estar en un punt d’inflexió de la nostra història, tenim a les nostres mans millorar la vida de tothom que viu a Catalunya.

Jo sóc dels que penso que això només ho podem fer amb les eines que té qualsevol estat democràtic que ens han de permetre gestionar el nostres propis recursos per evolucionar, per créixer, per ser més competitius,  perquè tothom que visqui a Catalunya pugui prosperar i fomentar la justícia social atenent com cal, les necessitats més bàsiques de la població i garantir drets universals com l’habitatge, la feina, la sanitat o l’educació. I també per preservar i enriquir la nostra cultura, la nostra llengua, la nostra història i les nostres tradicions.

Catalunya ha estat, és i ha de continuar sent un país generós i solidari per tothom i amb tothom: amb els nascuts aquí, amb els que van arribar fa temps, amb els que han arribat fa poc i amb els que arribaran en el futur.

Per descomptat solidari amb la resta de pobles de l’Estat espanyol amb qui hi tenim molts lligams, lligams que no volem ni s’han de trencar.

Solidari també amb els pobles de la Mediterrània, amb aquells que ara pateixen la cruesa de la guerra i l’èxode. I solidari amb la resta de pobles del món perquè no pot ser d'altra manera.

Catalunya viu la revolució dels somriures. Dels somriures de moltes persones il·lusionades per construir un país millor. Un país millor dedicat als nostres avantpassats, a tots aquells que van lluitar per ser on som però que malauradament ens han deixat pel camí, però sobretot un país millor pensant en el nostre futur, el dels nostres fills i nets i el de les generacions que vindran.

Acabo,

I deixeu-m’ho fer reprenent la relació Ripoll - El Port de la Selva.

Els nostres dos monestirs, Santa Maria de Ripoll i Sant Pere de Rodes han estat testimonis privilegiats de la nostra història, dels nostre progrés però també de les nostres misèries.

Jo avui en aquest monestir de Santa Maria de Ripoll ubicat a la confluència de les valls del Freser i el Ter i ben protegit pels contraforts del Pirineu tinc l’oportunitat d’impregnar-me de tot allò que té a veure amb el naixement de Catalunya.

Per correspondre’ls ara només em falta convidar-los a visitar el nostre monestir, el monestir de Sant Pere de Rodes que reposa impassible al pas del temps a 520 metres sobre la badia del Port de la Selva.

Allà es podran impregnar de tot allò que no ha canviat al cap d’un mil·lenni, la salobrar del mar, els embats de la tramuntana, la remor de la font i un entorn majestuós que de ben segur apropava als monjos al seu creador. 

Si mai hi venen, abans d’entrar, girin la mirada al Nord, cap a Europa, albiraran l’horitzó, un horitzó lluminós i possible.

Moltes gràcies per escoltar-me, bona diada a tothom, visca Ripoll i Visca Catalunya!