Avui al migdia incineraran a París
en Fernando Lerín que ens va deixar el passat divendres dia 18 de novembre
després de 87 anys acumulant experiència. Feia temps que havia establert la seva residència a
la Vall de Santa Creu d'on n'era un més.
Ho va fer després d’una intensa
vida que l’havia portat de Barcelona a Paris, més tard a Nova York i després a
Madrid. Fou un artista viatjat que va exposar arreu, des de Garriguella a
Caracas, passant per les ciutats on va residir, per moltes de l’Estat (
Saragossa, Sevilla, Oviedo) i altres d’europees (Brussel·les, Tori, Londres).
No sóc cap expert per parlar de
l’obra d’en Fernando, només em puc referir al que he llegit i sobretot al que
ell mateix m’havia explicat.
Aquests darrers anys he tingut l’oportunitat
de compartir algunes estones amb ell, estudiàvem la possibilitat de convertir
la seva casa en un museu, bé un museu ja ho és, es tractava de trobar una
fórmula per fer una Fundació a gust de tots, no era fàcil, la prova és que
després de tres anys no ens n’hem sortit.
Un mati de finals de la primavera
del 2013, ens vàrem trobar a l’ajuntament, vaig prendre algunes notes del que
em deia, notes que vaig repassar el passat mes de gener quan preparava la
presentació de l’exposició que van fer conjuntament amb el meu pare al celler
Espelt. Havia anotat el que en Fernando deia entenent que eren uns principis
molt importants, almenys per ell: “la
pintura és la meva vida i la meva vida és la pintura” continuava dient-me “la pintura m’ha ensenyat
a pensar i a viure”, o un de tan contundent com “n’hi ha que volen entendre la
pintura, la pintura no s’entén la pintura es sent”.
Els profans, parlo per mi, davant d’un quadre
d’en Fernando Lerin només som capaços de dir que es tracte de pintura
abstracta. Els entesos sovint necessiten
ubicar l’obra dels artistes en un corrent, sembla ser
que una part important de la seva quedaria dins el nuagisme, un corrent dins
l’informalisme basat en l’espontaneïtat gestual quasi instintiva i biològica que
les afeccions anímiques i el sentiment provoquen en el temperament humà. Però
malgrat aquest intent d’emmarcar la seva obra jo sempre li havia sentit a dir
al mateix Fernando que la seva era una obra que no s’havia fet mai i que el que
pretenia era valoritzar l’horitzó. I aquesta és la sensació que jo tinc quan em
poso davant d’un dels seus quadres, no sé si tracto de valoritzar res, però si
que sento la necessitat de mirar i explorar l’horitzó.
Per la seva trajectòria vital és
evident que en Lerin és un artista consagrat, amb una gran obra. No ho
és menys, que és un gran desconegut i un oblidat de les institucions d’aquest
país, ara només ens queda la seva gran obra, no sé si la seva mort serà una oportunitat
per mirar de revertir la situació.
A mi personalment i
contradient-lo m’interessava molt més ell com a persona que la seva obra, el
recordaré pel seu posat d’home senzill i pensament complex, sovint incomprès
però capaç de fer el que ha volgut en harmonia amb la seva riquesa interior.
Descansi en pau!