Avui fa un any que se'n va anar la
meva mare, no ha passat ni un dia que no hagi pensat en ella. Durant aquest any
no he escrit res al meu bloc, era conscient que havia de guardar-li un espai. Pensava
que m’agradaria explicar moltes coses d’ella, tants moments, tantes
experiències, tantes situacions, però no ho faré. Qualsevol cosa que expliqui serà poc original pels que em llegiu, perquè som
molts els que tenim o hem tingut la millor mare del món, la que més ens ha
cuidat i més ens ha estimat. La que ens ha transmès valors i ens ha ajudat a configurar la nostra personalitat.
No em cal escriure, el sol fet de pensar-la em permet guanyar la tristesa de la seva pèrdua, així des de la felicitat del record, ella continua amb mi i això és el més important.
Sovint, en el nostre dia a dia,
escatimem sentiments cap a les nostres mares. En el meu cas, la previsió del
desenllaç de la seva malaltia em va fer possible recuperar aquella complicitat que
hi tenia de nen per poder-la abraçar i donar-li les gràcies per la seva generositat i
pel seu amor. Un agraïment en vida que ha esdevingut etern.
Des de la nostàlgia dels temps viscuts, un petó mare!
ànims !
ResponEliminaGràcies Josep!
Elimina