I si ...

L'any 2006 després de l'onada d'incendis viscuda a l'Alt Empordà vaig escriure l'article Incendis forestals a l'Empordà: pensant en veu alta, on,  entre d’altres coses, deia que havíem tingut molta sort per els llocs on s’havien originat els incendis i em demanava què hauria passat si l’incendi s'hagués iniciat al coll del Pertús. Desgraciadament 6 anys després tenim la resposta.

Assumint que l’Empordà es crema senzillament perquè els seus boscos són mediterranis i el foc en els boscos mediterranis hi és intrínsec,  això vol dir que fem el que fem sempre hi haurà un dia en que es donaran les condicions necessàries i idònies per que s’origini un foc.

Aquesta situació no ha canviat des que existeix el bosc mediterrani. El que sí ha canviat al llarg del temps és el nostre paisatge i l’estructura dels nostres boscos. S’ha trencat la imatge tradicional dels nuclis urbans envoltats d’espais oberts, molts cops de camps conreats, que deixen el bosc més enllà. Avui, el bosc i els matollars ens truquen a la porta. L’explotació del bosc ha deixat de ser rendible i rentable. Si a això hi sumem l’errònia concepció d’una gran part de la societat més urbana que ha interpretat la conservació del medi com l’absència d’intervenció, arribem a on som. Al seu dia, vàrem atribuir la generalització dels primers grans incendis a la manca de mitjans. Actualment disposem d’un dels dispositius d’extinció d’incendis forestals més potents de l’arc mediterrani, que apaga sense problemes el 98% dels incendis, però que té una assignatura pendent, el 2%  que per la seva intensitat superen la capacitat dels cossos d’extinció i que com hem vist aquests dies son devastadors, perquè afecten a molta superfície i a moltes persones.

És repeteix el patró, quan hi ha un incendi important hi aboquem milers d’euros; primer durant l’extinció mobilitzant una estructura només comparable, ni que sigui de lluny, a la que mouen les guerres, després amb el desembarcament dels polítics de torn carregats d’ajudes pal·liatives de resultats incerts. Ens omplim la boca parlant del foment de l’agricultura, de que cal crear discontinuïtats, que cal gestionar el bosc. Però a l’hora de la veritat les inèrcies socials i les polítiques, llevat d’excepcions, van per altres camins.

No he sentit a ningú que hagi preguntat què ha costat tot aquest desplegament. Si, per contra, alguns que diuen que faltaven mitjans. Si continuem així cada any haurem de posar més recursos, com si fossin il·limitats. I malgrat l’esforç la garantia d’èxit possiblement tornarà a quedar en mans de la sort.

Ens cal un sistema de lluita contra incendis equilibrat. Cal un canvi, cal deixar de pensar en l’agricultura i la silvicultura només en paràmetres de productivitat i assumir-les com a mesures de prevenció, de manteniment del paisatge, de creació de discontinuïtats, d’ordenació del territori. S´ha de fer rendible la gestió del bosc, ja hi ha qui treballa amb temes de biomassa. Però més enllà i sent conscient de les dificultats del moment, convindria  que l’Administració, la mateixa que paga els mossos, els bombers, els agents rurals i els helicòpters, fomenti  l’existència de pagesos, bosquetans i pastors. Que llaurin camps sense patir per la collita, que escateixin olivars sense pensar en l’oli, que aclareixin bosc sense preocupar-se del preu de la fusta, que manin ramats per eliminar vegetació. Amb això a més de fer prevenció també donarem una oportunitat més a la població rural. Les ADF podem ser una bona eina.