Més fals que un amic del Facebook

De tots és coneguda la dita “ets més fals que un amic del Facebook” que tan popular s’ha fet els darrers anys. I és que tots hem tingut sol•licituds d’amistat de gent que no hem vist mai, d’alguns ni tan sols teníem idea que existissin. Admeten que sempre ens poden enganyar, i segurament m’han enganyat, no comparteixo la dita.


El facebook m’ha donat i em dona la possibilitat de conèixer gent, gent llunyana amb qui difícilment podria tenir cap altra relació que no fos la virtual. M’ha donat la possibilitat de consolidar amistats properes en l’espai però amb les qui resulta difícil coincidir físicament, m’ha donat la possibilitat de fer amistat amb gent d’arreu amb aficions o inquietuds comunes.

Perquè més enllà de la definició enciclopèdica que diu que un amic “és algú amb qui estem units per l’amistat, o sigui amb qui compartim una estimació i benvolença mútues més enllà dels lligams de la sang i de l’amor sexual”, tots podem definir que és per nosaltres un amic : aquella persona amb qui podem compartir experiències i opinions, que t’escolta i et contesta, que mira d’entendre’t, que t’anima, que s’alegra de la teva sort i s’entristeix de la teva pena, que no t’enveja, que no t’exclou, que t’ajuda,... i estic convençut que tot això no és incompatible amb la xarxa, i és que, ara que m’he aturat a reflexionar-hi, facebook m’ha portat molts bons amics, i desgraciadament també m’ha fet veure que alguns que jo tenia per tals abans del boom de les xarxes socials no ho eren tant. Amb això vull deixar clar que els amics falsos no són exclusivitat del facebook i les xarxes socials.  Però avui aquests no són importants, ni he escrit per ells, he escrit pels veritables amics, també els del facebook . Moltes gràcies per ser-ho!!!

Bon Nadal

Un any més us desitjo un Bon Nadal, aquesta vegada amb una fotografia del Gou (Golfet) i un fragment de la Nova balada del cap de Creus escrita pel nostre poeta J.V Foix a el Port de la Selva ara fa 60 anys.


Fes doble click sobre la postal.

HPO 2a part

Fa un any, en aquest mateix espai explicava com estava el tema de l’Habitatge de Protecció Oficial en el nostre municipi, reconeixent que era un tema pendent del nostre grup que feia massa anys que arrossegàvem i que no havíem tingut l’encert de resoldre abans.

Explicava també les raons que ens havien portat on érem i com malgrat la situació general de crisi immobiliària havíem estat capaços de sortir-nos-en. I posava com a termini per tenir llestos els nous pisos la primavera del 2011.

A hores d'ara les obres de l’edifici que ha d’acollir els finalment 20 pisos de protecció oficial avança a bon ritme, es manté la previsió de poder-los entregar abans de l’estiu, però si malgrat tot hi ha algun petit retard, aquest no serà més que això, l'HPO és un tema encarrilat i resolt.

Des de l’ajuntament fa setmanes que es facilita la inscripció al registre general d’habitatge de protecció oficial de Catalunya. Estar inscrit en aquest registre és condició indispensable per optar a un d’aquests pisos. En aquests moments s’ha gestionat 15 peticions d’inscripció corresponents a les 15 famílies interessades en comprar un dels 20 pisos disponibles en el nostre municipi.

En el bloc que s’està aixecant hi haurà 20 pisos destinats a HPO de capacitats diferents. 1 pis de 4 habitacions, 9 de tres habitacions i 10 de dues habitacions. Així pretenem donar resposta a les diferents necessitats i realitats del municipi.

Enllaç directe a la publicació del 21.12.2009

Mas President!

Jo ja he triat!

Dir que hi ha un dispositiu no és sinònim de tenir-lo

El maig de 1999 un servidor va entrar a formar part de la plantilla del Parc Natural de Cap de Creus, una de les primeres tasques encomanades per la direcció del mateix fou la de coordinar la prevenció d’incendis forestals, tema en el qual estava vinculat des de finals dels anys 80 quan vaig introduir el voluntariat forestal a la comarca de l’Alt Empordà i vaig participar en la creació de l’ADF Cap de Creus-Serra de Rodes.

Va coincidir en el temps la iniciativa de la Diputació de Girona de dotar al cap de Creus d’un servei d’informació i prevenció d’incendis forestals seguint, a escala, el model de la Diputació de Barcelona, que ja es feia al Montseny on la gestió era conjunta entre ambdues administracions. Des de llavors m’he implicat des de tots els àmbits on tinc responsabilitat, però sobretot des de les ADF en el foment i bon funcionament del dispositiu finançat per la Diputació de Girona, d’aquí que me’n senti molt partícip.

El Parc natural de cap de Creus l’estiu del 1999 va muntar el primer dispositiu,amb quatre vigilants contractats pels ajuntaments amb el finançament de la Diputació. Fou un servei precari, feien rutes amb el seu propi vehicle, amb grans dificultats de comunicació i amb molt pocs recursos. L’any 2000 varem continuar amb un servei modest, es millora la xarxa de comunicació integrant els vigilants a la xarxa del cos d’agents rurals i facilitant-los un vehicle del Parc, però l’incendi del 6 d’agost (6.000ha) fa aflorar grans mancances, falta de formació, desconeixement exhaustiu del territori, manca de recursos, marc jurídic per utilitzar vehicles de la Generalitat i intervenir en els incendis forestals. Per això l’any 2001, i degut a la meva condició de coordinador de l’ADF224, es prova de vincular el servei a les ADF, signant els convenis amb municipis amb ADF, compartint equips de transmissions i formació, a més es va llogar un tot terreny específicament per aquest servei, però, un altra vegada, l’incendi del 19 de juny (1.200ha) posa de manifest més mancances. No hi ha capacitat de fer una 1a intervenció efectiva malgrat estar en el territori, ni capacitat de fer suport a l’extinció en zones d’alt valor ecològic quan bombers prioritzava, lògicament, les persones i els bens immobles. Davant això l’estiu del 2002, el Departament de Medi Ambient posa a disposició del Parc 2 vehicles tot terreny amb capacitat d’extinció i el Conveni amb la Diputació es fa càrrec del personal del Dispositiu. El Dispositiu a més es va estendre a altres espais naturals de la comarca, durant el 2003 i el 2004 es consolida el model. El 2005 i 2006 canvis en el servei de Parcs fan inviable utilitzar els vehicles de Medi Ambient, i s’opta pel lloguer de vehicles pick up, que son equipats amb kits de 1a intervenció de les ADF. També a partir el 2005 es crea l’associació d’ADF de l’Alt Empordà, que ofereix des de llavors suport al Dispositiu amb la creació de Control Empordà, 1r amb les subvencions ordinàries, els darrers anys amb la signatura d’un conveni amb la Diputació. Des de l’Associació s’ha acabat fent la coordinació real dels efectius facilitant la seva integració en els dispositiu global del país. A partir del 2007 i fins a la data a l’Alt Empordà s’ha substituït el lloguer de vehicles pels de les ADF totalment equipats i pensats per aquesta tasca, afavorint a més considerablement l’estalvi, doncs dels aproximadament 3.000€ per vehicle es va passar als 300€ en previsió de reparacions, o als 0 € d’aquest any , en que el manteniment va a càrrec de les ADF. Així doncs, i fins a la data, aquest dispositiu ha estat capaç de racionalitzar els recursos però sobretot de mostrar-se efectiu i eficient, esdevenint un referent en el món de la prevenció i el suport a l’extinció d’incendis forestals, i això ha estat així gràcies, en gran part, a la implicació de les ADF i la seva gent.

Explico tot això perquè fa uns dies ens ha arribat la noticia que l’any que ve el Dispositiu de la Diputació es farà mitjançant un Pla Ocupacional, fet que al meu entendre acabarà amb el model actual de servei, i amb tota probabilitat quedarà desvinculat de les ADF que eren les que li donaven valor afegit.

Durant aquest poc més de 10 anys de vida del Dispositiu finançat per la Diputació de Girona, s’havien resolt de forma correcte un seguit, a vegades de mancances, d’altres de duplicitats innecessàries. I en gran part això ha estat possible, i ho reitero, gràcies al paper de les ADF. Però les ADF també n’han tret un benefici, doncs alhora s’han vist afavorides per la dinàmica del mateix Dispositiu de forma que els ha retroalimentat. Amb el nou model tot això hi ha moltes possibilitats que es trenqui.

Els darrers anys la pràctica totalitat dels vigilants contractats, a l’Alt Empordà, a traves dels convenis entre Ajuntaments i la Diputació eren gent de les ADF de la zona d’actuació, gent vinculada al territori i amb un gran coneixement del mateix, també amb una formació continuada en matèria de prevenció i suport a l’extinció d’incendis forestals, amb el domini i els requisits legals per l’ús dels vehicles i equips d’intervenció més adients.

Paral•lelament el dispositiu esdevenia la punta de llança de la resta de gent de les ADF, els que treballen son companys de l’ADF que durant l’any fan de voluntaris com els altres. Són del mateix equip i no costa gens instrumentalitzar reforços, suports i complicitats. Es podrà fer això amb el sistema que es proposa?

Durant aquests anys, en molts casos els qui han optat a aquesta feina son pagesos, que sabem que un cop han segat el cereal o han collit la fruita tenen poca feina, i això els era un complement. En d’altres eren els seus fills, que estan estudiant i que podien treure l’ajuda necessària per continuar-ho fent. I la resta, senzillament persones que tenen un petit negoci o fan una altra feina però que no tenen inconvenient en tancar-lo o deixar-la per anar un matí a fer una franja o omplir una bassa, verificar una columna de fum o col•laborar en l’extinció d’un incendi fora de campanya, en definitiva persones que constantment vetllen pel territori.

Les condicions dels plans ocupacionals són incompatibles amb tot això, hi ha moltes possibilitats que qui acabi ocupant aquestes places sigui gent desarrelada, que l’únic que busquin, i és molt lícit, és un sou i una feina, independentment de quina sigui. Sabran de sortida que aquesta té data d’inici i fi, i cap possibilitat de consolidació més enllà dels tres mesos. Sense parlar de la formació i de l’experiència, em pregunto: la seva implicació pot ser la mateixa?

Davant això com hem de reaccionar la gent de les ADF, que voluntàriament defensem el nostre territori 24h al dia durant 365 dies a l’any sinó podrem optar a les places, almenys la majoria. Algú creu que amb aquest sistema passarà el que ha passat durant aquests anys quan en situacions de risc la gent del dispositiu per iniciativa pròpia s’ha quedat dues hores més de servei, que els seus dies de festa voluntàriament han reforçat el dispositiu, ...

Com a coordinador de l’Associació d’ADF de l’Alt Empordà, coneixedor de la realitat del territori demano a qui pertoqui que valori la decisió presa, i no reculem a l’any 1998 on bona part de les ADF de la comarca estaven en estat letàrgic, on no sentien seus els dispositius de les administracions, dispositius problemàtics: accidents, absentisme, conflictivitat,...

Durant els caps de setmana de més risc d’incendis d’aquest estiu, malgrat haver-hi només dues unitats finançades pel Dispositiu de la Diputació a l’Alt Empordà hi ha hagut un mínim de set unitats ADF fent prevenció d’incendis, amb una punta d’ 11 unitats i més de 25 voluntaris el darrer cap de setmana d’agost, considerat d’alt risc. Ho podrem repetir l’any que ve?

El 2010 la Diputació ha destinat al dispositiu de l’Alt Empordà aproximadament 41.000 €, l’any 2009, el més complert, aproximadament 100.000 €. Tots entenem que estem en un moment econòmicament difícil, però el Dispositiu més enllà d’això d’un dispositiu efectiu i eficient, ha estat, com deia, un revulsiu per les ADF , una veritable xarxa pel territori, quan val això?

Desvincular el dispositiu de les ADF i la seva gent entenc que serà una gran equivocació, i així ho expressat als representants de la Diputació. Aquests, l’any que ve, podran continuar dient que hi ha un dispositiu de prevenció i suport a l’extinció, però això no serà sinònim de tenir-lo.

Moralment exclòs

No cal que en faci massa propaganda, doncs la noticia corre com la pólvora. Ahir tots els regidors de l’ajuntament del Port de la Selva varem aprovar, en sessió extraordinària del Ple, declarar el nostre municipi moralment exclòs de l'àmbit de la Constitució Espanyola, en un gest conscient d'afirmació nacional i democràtica, de resposta a la sentència del Tribunal Constitucional que retalla l'Estatut en qüestions clau per a l'autogovern català com ara la llengua, la justícia i el finançament.

Més enllà de l’Ebre diran que aquest és un gest de quatre radicals eixelebrats de la Catalunya més tancada, d’aquests que sempre hem estat al·lèrgics a l’Estat Espanyol. Doncs, sense desmerèixer a aquest col·lectiu els vull dir que no s’equivoquin, el que escriu no és un català de sang, sinó un català, com molts, amb una àvia murciana, oncles, ties, cosines i cosins andalusos, valencians o lleonesos. Casat amb una dona d’arrels asturianes de família de llarga tradició militar, amb heroi de guerra inclòs. Dos fills que animem la selecció catalana pels vols de Nadal, però que els agrada que guanyi la “Roja”, en Fernando Alonso o en Rafa Nadal. Amb contactes, projectes, relacions laborals i d’amistat amb gent de tot l’Estat.

Per tan podeu pensar que ganes de trencar coses poques, en canvi si amb moltes ganes de buscar l’encaix a la realitat de Catalunya, prou ben trobat, al meu entendre, amb l’Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya el 2005. Estatut que va passar pel filtre abans de ser aprovat pel Ple del Congrés dels Diputats i del Senat , però que malgrat tot fou ratificat finalment en referèndum popular pel poble Català, promulgat pel Rei i publicat com a Llei orgànica el 2006 i amb el qual ja es feia el fet, almenys de moment, per una àmplia majoria dels catalans.

Però es veu que haver fet tots aquests passos dins la legalitat no és suficient per el PP i altres personatges. I aquests presenten un recurs d’inconstitucionalitat només contra el nostre Estatut en el Tribunal Constitucional, segurament menys legítim que el procés, però no hi vull entrar.

Com a regidor quan vaig prendre possessió del càrrec vaig prometre, i no ho vaig fer per imperatiu com altres regidors que m’acompanyaven, guardar i fer guardar la Constitució com a norma fonamental de l’Estat, i l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Una Constitució en la que jo entenia hi cabíem tots i un Estatut en vigor des del 9 d’agost del 2006.

És evident que la situació ha canviat, l’Estatut tal com l’havien aprovat les administracions i referendat el poble Català no té cabuda a la Constitució segons el Tribunal Constitucional. Doncs molt bé senyors legalment hauré de continuar guardant i fent guardar la Constitució, ara si per imperatiu, però ningú em prohibirà que moralment m’exclogui de l’àmbit d’una Constitució que amb una sentència m’ha exclòs prèviament.

Cap esforç serà sobrer

El Diari de Girona del dimarts passat, dia 25 de maig de 2010, titulava la seva editorial: Un estiu de molt risc per als boscos gironins. Començava dient que el conseller de Medi Ambient, Francesc Baltasar, havia alertat recentment: “aquest estiu serà el més perillós pel que fa a risc d'incendis”.

L’editorial continua explicant que en bona part això és conseqüència de la nevada del 8 de març, diu que des de la Generalitat s’està treballant gairebé des de l'endemà mateix de les nevades, per intentar retirar la massa forestal caiguda en aquells punts que es consideren crítics, com podrien ser el perímetres de protecció prioritària. Malgrat això, continua l’editorial, ja s'avisa que les intervencions que s’estan fent seran insuficients per afrontar amb garanties la temporada d'estiu. I acaba apel•lant a la responsabilitat ciutadana perquè aquesta assumeixi tota la normativa sobre prevenció d'incendis forestals, doncs hi ha en joc els boscos, però també explotacions agràries i vides humanes. És per això que cap esforç serà sobrer, conclou.

Davant un panorama de sortida tan negre, miro al meu voltant i m'envaeixen els dubtes. Visc en un dels perímetres de protecció prioritària de les comarques gironines, no és el de les Gavarres, però a escala proporcional el seu bosc també s’ha vist afectat. Aquí, al cap de Creus, ni l’endemà ni fins ara, no hi ha treballat cap brigada, ni una. Bé, la colla del parc natural, per vergonya d’algú, durant uns dies va apartar quatre branques. Les úniques actuacions sobre la vegetació afectada pel temporal del 8 de març, llevat de les d’urgència per garantir el pas durant el dia de la nevada i els immediatament posteriors que foren assumides pels ajuntaments, les ha fet personal voluntari de les ADF, destinant-t’hi alguns dissabtes al matí, aquesta tasca que hauria de ser anecdòtica, resulta que és la més important tot i ser insignificant en el conjunt.

Però a més, tot i ser conscients que caldrà estar més alerta que mai, la Diputació de Girona ha retallat més del 50% el dispositiu de vigilància i prevenció d’incendis forestals en espais naturals d'especial protecció de les comarques gironines. Un dispositiu exemplar, que s'havia consolidat amb els anys, implicant als ajuntaments i les ADF o sigui a la gent del territori. En el cas de l’Alt Empordà s’ha passat de contractar 17 persones el 2009 a contractar-ne 7 aquest estiu. 10 llocs menys de treball en una comarca com la nostra resulten prou significatius. Operativament vol dir que de les 5 unitats que hi havia el 2009 repartides estratègicament per la comarca: dues en l’àmbit del cap de Creus, dues a l’Albera i una a les Salines, passarem a una al cap de Creus, una a l’Albera i cap a les Salines.

Cal afegir, malgrat no és oficial, que la Generalitat retallarà les ajudes a les ADF, en concret la partida per compra de vestuari i material de protecció pels voluntaris quedarà a 0€ per la majoria d’ADF. A l’era dels riscos laborals, quan el nostre país ha superat el voluntariat amb xancletes i calces curtes costa d’entendre aquesta passa enrere. Però la perspectiva no és millor per la resta de línies de subvenció. Tant en el cas de les de la Generalitat com en el de les de la Diputació, no hi ha cap garantia de que es mantinguin al 100%.

Entenc perfectament que vivim una situació econòmica complicadíssima i que les administracions s’han d’estrènyer el cinturó, però no sé si ho estan fent de la millor manera. Retallar en prevenció i dispositius de vigilància no és estalviar, doncs la nostra societat i menys els nostres politics no estan preparats per deixar cremar el país, i quan un conat, que podria haver estat controlat a temps pels serveis de vigilància i prevenció que no hi haurà, es converteixi en un incendi descontrolat si abocaran recursos sense mesura, el cost dels quals superaran amb escreix el que ara pot semblar que s’estalvia.

I no cal esperar el foc per incontrolar la despesa. A tall d'exemple, només de veure la quantitat de publicacions que tan la Generalitat com la Diputació editen per autobombo, amb escàs interès per la majoria dels mortals, i que en el 90% dels casos després d’un mesos passejant pels racons acaben en el contenidor blau, penso en lo absurd que és haver de retallar en allò que funciona i dona valor afegit al país. Estalviant-se alguna d’aquestes publicacions, o optant per edicions més modestes de les mateixes segurament seriem més sostenibles i no caldria ni deixar coixos els dispositius de prevenció d’incendis forestals, ni els voluntaris sense equips de protecció personal.

Des dels mitjans de comunicació es poden fer crides a la població, però també s’hauria d’exigir més als polítics i a les administracions, perquè cap esforç serà sobrer.

enllaç a l'editorial Diari de Girona 25 de maig de 2010

El Port de la Selva i l’arqueologia subaquàtica del segle XIX

Fa unes setmanes, la Isabel, historiadora, tècnica de cultura de l’Ajuntament i gran coneixedora del passat de la nostra vila, em va passar un document extraordinari, almenys per mi, del que n’havia sentit a parlar i llegit referències però no havia aconseguit fins ara.

Es tracta de l’article publicat el novembre de 1894 en el “Boletín de la Asociación artístico-arqueológica barcelonesa” escrit per en Romualdo Alfaras el 30 d’agost de 1894, o sigui fa poc més de 115 anys, i que titulava “Pesca de ánforas”. En aquest document escrit en castellà hi ha molta i bona informació del que passava en el nostre municipi. Per començar ja ens parla de la vinguda de bussos durant el mesos d’estiu per participar a l’abundant pesca del corall. Ens diu que en aquells moments esta en hores baixes, doncs anys anteriors havia estat molt més de moda i es pagava molt millor. Potser va ser aquest fet el que va possibilitar que el Sr. Alfaras i el Sr. Marés poguessin llogar els serveis d’aquests bussejadors per explorar els fons de cala Cativa. En Romuald recordava que 30 anys abans, quan ell era un nen, un vell pescador del Port anomenat l’avi “Caló” havia pescat amb el palangre una gerra de forma estranya que va regalar a la seva família perquè no hi havia res de valor a dins.

Després de contrastar aquest record amb informacions dels bussos coralers més grans, el dia 22 d’agost de 1894 tres llaguts sortien del Port de la Selva rumb a cala Cativa. Arribats a un punt entre Cap mitjà i la mateixa cala van fondejar per iniciar la recerca submarina. A trenta dos metres de fondària varen localitzar el jaciment d’una nau Emporitana o Masiliota que 2000 anys abans, de ben segur, es va veure sorpresa per un temporal de tramuntana en aquesta feréstega costa.

D’aquesta embarcació enfonsada només en restava part de l’ancora, que havia quedat soldada al fons i que ni la força de nou mariners va fer possible recuperar-la sencera. Durant dos dies els bussejadors van estar feinejant a l’indret amb cordes de cànem i espart que servien per recuperar les restes del naufragi. Concretament setanta dues àmfores, tretze en perfecte estat, trenta amb insignificant desgast i les vint-i-nou restants amb alguna mutilació.

No ens diu el text que se’n va fer d’aquestes restes, però podem pensar que algunes estan en el fons del Museu Marés de Barcelona, doncs la família Marés va participar de la gesta fent-se càrrec del cost de la meitat de l’expedició.

Per si en voleu llegir tots els detalls, us deixo l’enllaç a la biblioteca virtual de premsa històrica del Ministerio de Cultura aquí.

"És necessari reconèixer la seva professionalitat, agrair la seva tasca i respectar el seu dolor"

Des de l'incendi d'Horta de Sant Joan no he escrit mai en el meu bloc personal res al respecte, si ho he fet en fòrums o al facebook doncs per la part que em toca em va afectar força. Però avui i un cop llegit l’escrit al Periódico del Conseller Saura tinc la sensació que està totalment fora de joc i el que diu ja no respon a res.

Sr. Saura, ningú qüestiona al cos de bombers de la Generalitat, no cal que ens digui que tenim un cos de bombers dels millors del món. Als bombers no els ha faltat, ni els falta suport, ningú dubte de la seva professionalitat. No he vist ni un fòrum, ni un grup a les xarxes socials, ni un lloc en contra dels bombers, en canvi no tenim prous dits al per comptar els que hi ha de suport i reconeixement.

Conseller en aquest país sabem valorar la tasca i professionalitat del cos de bombers, això no vol dir que un bomber, o un comandament no es pugui equivocar, no son divinitats. Son persones com tots nosaltres i en situacions d'extrema emergència i estrès les coses es poden fer bé, no tan bé o malament. Si hi ha hagut un error fent la feina que tocava, s'assumeixen responsabilitats i es prenen les mesures que toquin, sobretot per evitar torni a passar i fer la tasca més segura als bombers i facilitar-la als seus comandaments.

Conseller ha d'entendre que molta gent té dubtes del que va passar a Horta de Sant Joan, sobretot perquè no s’entén que vostè no hagi plegat, que continuí defensant el que no toca, perquè cada dia les seves paraules queden desacreditades per les informacions que apareixen.

I encara vol erigir-se com a màxim i únic defensor dels bombers catalans i donar-nos lliçons.

Conseller a quin país viu com en data d'avui s’atreveix a dir a la premsa : "És necessari reconèixer la seva professionalitat, agrair la seva tasca i respectar el seu dolor" quan això ja ho ha fet tothom.

Escolti bé el que demana la majoria: Plegui i deixi fer. Els bombers no necessiten que vostè els defensi.