Ser pare per mi és, sense cap mena de dubte, el repte més important de la meva vida. Tinc dos fills a qui des del primer dia he procurat donar tota l’estimació possible. Em resulta complicat trobar les paraules idònies per expressar el que arribo a sentir per ells. Durant els primers anys de les seves vides hi va haver alguns dies que es van fer molt llargs (no es trobaven bé, ploraven, no dormien, es queixaven, ...) però per contra les setmanes passaven, i encara passen cada cop més, lleugeres i els anys volant. Amb el primer tot és nou, bolquers, biberons, gatejar, dents, caminar, parlar, ... amb el segon també, doncs repeteixes en un marc més complexa, de ser dos pendents d’un nen, passem a ser dos pendents de dos nens, però com resulta evident vas fent camí i sense adonar-te’n, un dia veus que mentre passa tot això els estàs educant.
Amb la mateixa proporció que els fills guanyen autonomia nosaltres hem de prendre decisions, escollir, seleccionar, ... i aquí comencen els dubtes, a vegades penses que ets massa permissiu i tolerant, per contra altres et sembla que has estat massa sever i estricte. On és l’equilibri? quina és la justa mesura?
Quina por! veritablement puc donar fe del tòpic: educar és complicat, no hi ha un mètode infal·lible, segons com podem aconseguir tenir uns fills molt obedients i educats, però incapaços d’afrontar els reptes de la vida per l’alt grau d’autoprotecció a que els hem acostumat. Per contra, que els deixem més o menys llibertat d’acció tampoc és garantia de res. El més emprenyat del tema és que has de continuar fent sense una resposta immediata. El temps i només aquest ens dirà si ens n'hem sortit. Si realment volem trobar una resposta afirmativa al final del procés el que hem de tenir clar és que no podem dimitir de les nostres responsabilitats educatives, deixant-les només o en gran part en mans de la societat (comunitat educativa i administracions).
Amb la mateixa proporció que els fills guanyen autonomia nosaltres hem de prendre decisions, escollir, seleccionar, ... i aquí comencen els dubtes, a vegades penses que ets massa permissiu i tolerant, per contra altres et sembla que has estat massa sever i estricte. On és l’equilibri? quina és la justa mesura?
Quina por! veritablement puc donar fe del tòpic: educar és complicat, no hi ha un mètode infal·lible, segons com podem aconseguir tenir uns fills molt obedients i educats, però incapaços d’afrontar els reptes de la vida per l’alt grau d’autoprotecció a que els hem acostumat. Per contra, que els deixem més o menys llibertat d’acció tampoc és garantia de res. El més emprenyat del tema és que has de continuar fent sense una resposta immediata. El temps i només aquest ens dirà si ens n'hem sortit. Si realment volem trobar una resposta afirmativa al final del procés el que hem de tenir clar és que no podem dimitir de les nostres responsabilitats educatives, deixant-les només o en gran part en mans de la societat (comunitat educativa i administracions).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada