Aquest nou any us desitjo:
Que si ploreu, sigui de riure.
Que si teniu gana, sigui de viure.
Que si perdeu, sigui la por.
I que si sou feliços, sigui per sempre !!!
31/12/07
27/12/07
Ara que fa fred: parlem d’incendis forestals
El passat dilluns 17 de desembre de 2007 s’inaugurava al Consell Comarcal una exposició sobre les fotografies que en Roger Lleixà, jove fotògraf del setmanari Empordà, va fer durant l’episodi d’incendis forestals que va patir la nostra comarca l’agost del 2006.
L’acte de la inauguració es va acompanyar d’una taula rodona, amb dos representants de l’administració autonòmica, l’enginyer de forest de la comarca del DMAH, en Pere Frígola i la Cap de l’oficina comarcal del DARP, la Rosa Geli, a més del conegudíssim Jordi Sargatal, Director de la Fundació Territori i Paisatge entre moltes altres coses i en Santi Coll, periodista i director del Setmanari Empordà que va fer de moderador.
Els ponents van obrir el foc, i mai més ben dit com va dir en Santi, responent la pregunta de per què es crema l’Empordà? Les respostes van ser moltes i variades, es van repassar des de les causes d’ignició als autors materials, passant per la història i la prehistòria, apuntant al fet definitiu però sense expressar-lo clarament. Com que tenia ganes de participar però el temps no va donar per més aprofito aquest escrit per donar la meva visió i reencendre un debat que la societat oblida amb la mateixa rapidesa que passa l’estiu.
I començo responent: l’Empordà es crema senzillament perquè els seus boscos són mediterranis i, el foc en els boscos mediterranis és intrínsec. I com a fet natural en la seva essència no es pot considerar ni dolent, ni catastròfic en ell mateix. Hem de partir de la premissa que les masses forestals mediterrànies estan condemnades a cremar-se en un moment o altre, i sobre aquest fet nosaltres no hi podem fer res, doncs, per més que incrementem les mesures de prevenció i vigilància, per més bombers, camions i avions que tinguem, per més gestió i lleis que fem sempre hi haurà un dia en que es donaran els condicionants necessaris i idonis per que s’origini un foc. Aquest no vol ser un missatge pessimista, doncs aquesta situació no ha canviat des que existeix el bosc mediterrani.
El que si ha canviat al llarg del temps és el nostre paisatge i conseqüentment l’estructura dels nostres boscos, no aniré tan enrere com el Sr. Sargatal però si faré un repàs ràpid de l’evolució del paisatge de manera que ens situí a l’Empordà d’avui i ens permeti entendre perquè els incendis han esdevingut un problema:
Des de la romanització els boscos catalans de la conca mediterrània van anar perdent pes a favor de l’agricultura, bàsicament de la vinya i l’olivera, però també del cereal. Malgrat això la desforestació a gran escala es produeix els segles XVI i XVII amb l’expansió de la vinya. Situació que en bona mesura durarà fins la primera meitat del segle XX. A l’Empordà ni la fil·loxera del 1879 va fer minvar els conreus, es va fer front a la situació empeltant les vinyes amb ceps americans o reconvertint-les en olivars. Durant tot aquest temps els boscos restants existents eren intensament explotats, la llenya i el carbó eren les fonts d’energia principal, la fusta indispensable tant per estris com per obres. El foc és una eina, per fer carbó, per millorar pastures, per netejar marges, etc. Hi ha incendis puntuals però son vistos com un fet natural.
Encetada la segona meitat del S.XX la situació canvia radicalment. En primer lloc la famosa gelada del febrer de 1956 mata bona part dels ceps i les oliveres empordaneses. Molta gent ja no torna a treballar la terra, ara a diferència del 1879 hi ha una alternativa, un turisme creixent que necessita serveis i una indústria disposada a substituir a l’artesà. És l’era del petroli i l’electricitat, que ràpidament releguen la llenya i el carbó. Mentre el mon rural perd pes, el bosc guanya terreny a marxes forçades, en molts casos ajudat per polítiques forestals que fomentaven repoblacions amb pins mediterranis per fer front a la necessitat de protegir de l’erosió el sòl dels milers d’hectàrees de conreus abandonats. Els incendis comencen a generalitzar-se, tenim els primers grans incendis, però atribuïm el problema a la manca de mitjans, i les polítiques concentren esforços en millorar la maquinaria de l’extinció.
Des de les darreres dècades del segle XX el medi natural i concretament el bosc es converteix en un atractiu estètic ideal pel lleure i també per viure-hi. Es trenca la imatge tradicional dels nuclis urbans envoltats d’espais oberts, molts cops de camps conreats i que deixen el bosc més enllà. Ara el bosc i els matollars ens truquen a la porta. La gent vol la casa dins el bosc, així centenars d’hectàrees forestals guanyades al conreu han estat colonitzades per urbanitzacions, xalets, carrers i piscines. Això va coincidir els anys 80 amb l’errònia concepció d’una bona part de la societat més urbana que interpretava la conservació del medi natural com l’absència d’intervenció. Fet que ha condicionat durant anys la gestió i en conseqüència l’evolució del paisatge. Hem arribat als nostres dies amb un sistema d’extinció superpotent que ha mort d’èxit, doncs el fet d’extingir sense problemes el 98% dels incendis forestals, a la llarga fa que hi hagi més combustible en els nostres boscos, portant-nos a l’assignatura pendent del 2% dels incendis que per la seva intensitat superen la capacitat dels cossos d’extinció i que son devastadors ja que poden arribar a afectar a moltes persones.
Però tot això no vol dir que ens haguem de quedar de braços creuats, i que no puguem fer res. Els tècnics del Grup de Recolzament a Actuacions Forestals (GRAF) del cos de bombers de la Generalitat ja fa anys que han obert la via bona: cal incidir en el comportament del foc, en com cremarà un cop es produeixi, en definitiva en la seva intensitat. La intensitat d’un incendi ens la dona la quantitat de combustible, la seva disposició, la morfologia del terreny i les condicions meteorològiques del moment del foc. És evident que no podem canviar el relleu ni tampoc les condicions d’humitat, vent i calor del dia de l'incendi. Però si que podem actuar sobre el combustible i la seva disposició i és en aquesta direcció on caldria concentrar esforços.
Però l’aposta per la prevenció no ven, no té adeptes entre els polítics i a vegades tampoc entre els tècnics, ni tant sols entre la premsa i la societat. Quan un territori pateix un incendi important hi aboquem milers d’euros, primer durant l’extinció mobilitzant una estructura només comparable, ni que sigui de lluny, a la que mouen les guerres, després amb el desembarcament dels polítics de torn carregats d’ajudes pal·liatives de resultats incerts.
L’incendi mereix l’atenció de tots els mitjans, que reserven un bon lloc, sinó el millor en el seu producte, ja sigui escrit o audiovisual. I a partir d’aquí s’activa la currua de curiosos que planifica la sortida del següent cap de setmana a la zona cremada.
Cal que canviem el xip. No pot ser que una ADF (Agrupació de Defensa Forestal) d’un municipi de 5.000 hectàrees de bosc només rebi de l’administració 6.000 € anuals per fer tasques de prevenció amb la finalitat de reduir el combustible, que és el mateix que li costa a l’administració un auxiliar forestal dels bombers durant 90 dies, dels quals només en treballa 45. I amb el agreujant de què de les 450 hores que fa aquest auxiliar, a raó de 10 per dia, més de la meitat estarà en el parc de bombers esperant que salti l’alarma d’incendi. Incendi que per la seva intensitat pot molt ben ser que estigui per sobre de la seva capacitat d’extinció i la dels seus companys per que no s’ha invertit prou en prevenció.
Com pot ser que la mateixa administració faci plans de prevenció d’incendis forestals i després no habiliti pressupost per executar-los? Pot ser perquè una franja de protecció o de baixa càrrega només mereix un racó a la premsa escrita i ni un comentari als mitjans audiovisuals? o una visita a uns treballs silvícoles per prevenció d’incendis no tenen cap mena de morbositat que justifiquin una lloc a les sortides familiars del cap de setmana?
Malgrat aquest panorama hi ha gent que està per la feina, que ho te clar i que es creu la dita popular de que el foc s’apaga a l’hivern. Jo, personalment, penso que si volem que el foc deixi de ser un desastre de magnitud, per seguir sent una part més de la dinàmica del bosc mediterrani, el que ens cal és treballar abans que s’encengui. Les opcions hi són, ara cal la voluntat.
L’acte de la inauguració es va acompanyar d’una taula rodona, amb dos representants de l’administració autonòmica, l’enginyer de forest de la comarca del DMAH, en Pere Frígola i la Cap de l’oficina comarcal del DARP, la Rosa Geli, a més del conegudíssim Jordi Sargatal, Director de la Fundació Territori i Paisatge entre moltes altres coses i en Santi Coll, periodista i director del Setmanari Empordà que va fer de moderador.
Els ponents van obrir el foc, i mai més ben dit com va dir en Santi, responent la pregunta de per què es crema l’Empordà? Les respostes van ser moltes i variades, es van repassar des de les causes d’ignició als autors materials, passant per la història i la prehistòria, apuntant al fet definitiu però sense expressar-lo clarament. Com que tenia ganes de participar però el temps no va donar per més aprofito aquest escrit per donar la meva visió i reencendre un debat que la societat oblida amb la mateixa rapidesa que passa l’estiu.
I començo responent: l’Empordà es crema senzillament perquè els seus boscos són mediterranis i, el foc en els boscos mediterranis és intrínsec. I com a fet natural en la seva essència no es pot considerar ni dolent, ni catastròfic en ell mateix. Hem de partir de la premissa que les masses forestals mediterrànies estan condemnades a cremar-se en un moment o altre, i sobre aquest fet nosaltres no hi podem fer res, doncs, per més que incrementem les mesures de prevenció i vigilància, per més bombers, camions i avions que tinguem, per més gestió i lleis que fem sempre hi haurà un dia en que es donaran els condicionants necessaris i idonis per que s’origini un foc. Aquest no vol ser un missatge pessimista, doncs aquesta situació no ha canviat des que existeix el bosc mediterrani.
El que si ha canviat al llarg del temps és el nostre paisatge i conseqüentment l’estructura dels nostres boscos, no aniré tan enrere com el Sr. Sargatal però si faré un repàs ràpid de l’evolució del paisatge de manera que ens situí a l’Empordà d’avui i ens permeti entendre perquè els incendis han esdevingut un problema:
Des de la romanització els boscos catalans de la conca mediterrània van anar perdent pes a favor de l’agricultura, bàsicament de la vinya i l’olivera, però també del cereal. Malgrat això la desforestació a gran escala es produeix els segles XVI i XVII amb l’expansió de la vinya. Situació que en bona mesura durarà fins la primera meitat del segle XX. A l’Empordà ni la fil·loxera del 1879 va fer minvar els conreus, es va fer front a la situació empeltant les vinyes amb ceps americans o reconvertint-les en olivars. Durant tot aquest temps els boscos restants existents eren intensament explotats, la llenya i el carbó eren les fonts d’energia principal, la fusta indispensable tant per estris com per obres. El foc és una eina, per fer carbó, per millorar pastures, per netejar marges, etc. Hi ha incendis puntuals però son vistos com un fet natural.
Encetada la segona meitat del S.XX la situació canvia radicalment. En primer lloc la famosa gelada del febrer de 1956 mata bona part dels ceps i les oliveres empordaneses. Molta gent ja no torna a treballar la terra, ara a diferència del 1879 hi ha una alternativa, un turisme creixent que necessita serveis i una indústria disposada a substituir a l’artesà. És l’era del petroli i l’electricitat, que ràpidament releguen la llenya i el carbó. Mentre el mon rural perd pes, el bosc guanya terreny a marxes forçades, en molts casos ajudat per polítiques forestals que fomentaven repoblacions amb pins mediterranis per fer front a la necessitat de protegir de l’erosió el sòl dels milers d’hectàrees de conreus abandonats. Els incendis comencen a generalitzar-se, tenim els primers grans incendis, però atribuïm el problema a la manca de mitjans, i les polítiques concentren esforços en millorar la maquinaria de l’extinció.
Des de les darreres dècades del segle XX el medi natural i concretament el bosc es converteix en un atractiu estètic ideal pel lleure i també per viure-hi. Es trenca la imatge tradicional dels nuclis urbans envoltats d’espais oberts, molts cops de camps conreats i que deixen el bosc més enllà. Ara el bosc i els matollars ens truquen a la porta. La gent vol la casa dins el bosc, així centenars d’hectàrees forestals guanyades al conreu han estat colonitzades per urbanitzacions, xalets, carrers i piscines. Això va coincidir els anys 80 amb l’errònia concepció d’una bona part de la societat més urbana que interpretava la conservació del medi natural com l’absència d’intervenció. Fet que ha condicionat durant anys la gestió i en conseqüència l’evolució del paisatge. Hem arribat als nostres dies amb un sistema d’extinció superpotent que ha mort d’èxit, doncs el fet d’extingir sense problemes el 98% dels incendis forestals, a la llarga fa que hi hagi més combustible en els nostres boscos, portant-nos a l’assignatura pendent del 2% dels incendis que per la seva intensitat superen la capacitat dels cossos d’extinció i que son devastadors ja que poden arribar a afectar a moltes persones.
Però tot això no vol dir que ens haguem de quedar de braços creuats, i que no puguem fer res. Els tècnics del Grup de Recolzament a Actuacions Forestals (GRAF) del cos de bombers de la Generalitat ja fa anys que han obert la via bona: cal incidir en el comportament del foc, en com cremarà un cop es produeixi, en definitiva en la seva intensitat. La intensitat d’un incendi ens la dona la quantitat de combustible, la seva disposició, la morfologia del terreny i les condicions meteorològiques del moment del foc. És evident que no podem canviar el relleu ni tampoc les condicions d’humitat, vent i calor del dia de l'incendi. Però si que podem actuar sobre el combustible i la seva disposició i és en aquesta direcció on caldria concentrar esforços.
Però l’aposta per la prevenció no ven, no té adeptes entre els polítics i a vegades tampoc entre els tècnics, ni tant sols entre la premsa i la societat. Quan un territori pateix un incendi important hi aboquem milers d’euros, primer durant l’extinció mobilitzant una estructura només comparable, ni que sigui de lluny, a la que mouen les guerres, després amb el desembarcament dels polítics de torn carregats d’ajudes pal·liatives de resultats incerts.
L’incendi mereix l’atenció de tots els mitjans, que reserven un bon lloc, sinó el millor en el seu producte, ja sigui escrit o audiovisual. I a partir d’aquí s’activa la currua de curiosos que planifica la sortida del següent cap de setmana a la zona cremada.
Cal que canviem el xip. No pot ser que una ADF (Agrupació de Defensa Forestal) d’un municipi de 5.000 hectàrees de bosc només rebi de l’administració 6.000 € anuals per fer tasques de prevenció amb la finalitat de reduir el combustible, que és el mateix que li costa a l’administració un auxiliar forestal dels bombers durant 90 dies, dels quals només en treballa 45. I amb el agreujant de què de les 450 hores que fa aquest auxiliar, a raó de 10 per dia, més de la meitat estarà en el parc de bombers esperant que salti l’alarma d’incendi. Incendi que per la seva intensitat pot molt ben ser que estigui per sobre de la seva capacitat d’extinció i la dels seus companys per que no s’ha invertit prou en prevenció.
Com pot ser que la mateixa administració faci plans de prevenció d’incendis forestals i després no habiliti pressupost per executar-los? Pot ser perquè una franja de protecció o de baixa càrrega només mereix un racó a la premsa escrita i ni un comentari als mitjans audiovisuals? o una visita a uns treballs silvícoles per prevenció d’incendis no tenen cap mena de morbositat que justifiquin una lloc a les sortides familiars del cap de setmana?
Malgrat aquest panorama hi ha gent que està per la feina, que ho te clar i que es creu la dita popular de que el foc s’apaga a l’hivern. Jo, personalment, penso que si volem que el foc deixi de ser un desastre de magnitud, per seguir sent una part més de la dinàmica del bosc mediterrani, el que ens cal és treballar abans que s’encengui. Les opcions hi són, ara cal la voluntat.
21/12/07
Bones festes
El roc dels cims escampa flaires,
I al Port mateix, amb roig roent,
Pinten, pallards, l'Ajuntament.
El jutge crema paperassa
Dels anys revolts, a un cap de plaça,
I el mestre d'aixa riu tot sol.
El fum dels recs ja no escridassa
I els pescadors faran un bol,
Tot és silenci al ras de raça
Quan els ho diu l'autoritat:
A cal fuster hi ha novetat.
J.V. Foix
(fragment de: Ho sap tothom i es Profecia)
Desitjo tingueu unes diades serenes i un any nou ple de Pau.
11/12/07
Els "Però" del camí de Ronda
Les obres del camí de Ronda van agafant forma, pràcticament som a les darreres setmanes de treballs per enllestir la tramada que va des de l’Erola fins al Port de la Vall.
Realment l’obra representa una millora considerable, i per tothom és evident que l’espai ha guanyat en qualitat. PERÒ, si, si, PERÒ, tothom hi troba PERÒ, jo també.
Però és que ja ningú recorda els problemes que hem tingut per tirar endavant aquest camí de Ronda? és que hem perdut la memòria? És que tenim amnèsia?
Uns es pregunten o es queixen pel fet que hi ha escales i no s’ha adaptat a les persones amb problemes de mobilitat, als cotxets i a les bicicletes, altres es queixen de la seva estretor en alguns trams havent-hi espai suficient per tenir més amplada, altres de que no hi passarà un vehicle d’emergències i jo mateix em queixo del que ens costarà a l’Ajuntament (o sigui a tots) el manteniment d’aquest camí amb un paviment innovador (ecològic) però amb un desgast brutal.
Però jo tinc la consciència tranquil·la, doncs en la meva primera legislatura a l’Ajuntament, i d’això ja fa més de 10 anys el Ministerio ens va presentar un projecte de camí de Ronda molt ambiciós, com algú va dir era més aviat un passeig marítim de llarg recorregut, amb un paviment dur, amb més murets, sense barreres arquitectòniques pels minusvàlids i preparat pel pas de vehicles de serveis, bàsicament era el camí de Ronda que corresponia a un tram tan urbà com és el que ens ocupa en aquests moments. I això és el que jo personalment i els meus companys de legislatura encapçalats per en Genís varem defensar.
Les al·legacions, contra aquest projecte van acabar al Contenciós de mans d’alguns “senyors” de Barcelona i de la IAEDEN amb signatures d’alguns dels veïns, familiars o molt amics dels que ara he sentit que protesten o no ho acaben de veure'l bé.
Davant aquesta situació i per evitar anar a l’enfrontament el Ministerio, en aquell moment, va retirar el projecte. I va anar per fer altres camins de Ronda amb les virolles que aquí s’havia estalviat. En definitiva es va haver de tornar engegar el procés i redactar un de nou projecte: el que ara s’executa i que després d’haver perdut gran part de l’ambició i molt de temps podrem començar a gaudir.
Realment l’obra representa una millora considerable, i per tothom és evident que l’espai ha guanyat en qualitat. PERÒ, si, si, PERÒ, tothom hi troba PERÒ, jo també.
Però és que ja ningú recorda els problemes que hem tingut per tirar endavant aquest camí de Ronda? és que hem perdut la memòria? És que tenim amnèsia?
Uns es pregunten o es queixen pel fet que hi ha escales i no s’ha adaptat a les persones amb problemes de mobilitat, als cotxets i a les bicicletes, altres es queixen de la seva estretor en alguns trams havent-hi espai suficient per tenir més amplada, altres de que no hi passarà un vehicle d’emergències i jo mateix em queixo del que ens costarà a l’Ajuntament (o sigui a tots) el manteniment d’aquest camí amb un paviment innovador (ecològic) però amb un desgast brutal.
Però jo tinc la consciència tranquil·la, doncs en la meva primera legislatura a l’Ajuntament, i d’això ja fa més de 10 anys el Ministerio ens va presentar un projecte de camí de Ronda molt ambiciós, com algú va dir era més aviat un passeig marítim de llarg recorregut, amb un paviment dur, amb més murets, sense barreres arquitectòniques pels minusvàlids i preparat pel pas de vehicles de serveis, bàsicament era el camí de Ronda que corresponia a un tram tan urbà com és el que ens ocupa en aquests moments. I això és el que jo personalment i els meus companys de legislatura encapçalats per en Genís varem defensar.
Les al·legacions, contra aquest projecte van acabar al Contenciós de mans d’alguns “senyors” de Barcelona i de la IAEDEN amb signatures d’alguns dels veïns, familiars o molt amics dels que ara he sentit que protesten o no ho acaben de veure'l bé.
Davant aquesta situació i per evitar anar a l’enfrontament el Ministerio, en aquell moment, va retirar el projecte. I va anar per fer altres camins de Ronda amb les virolles que aquí s’havia estalviat. En definitiva es va haver de tornar engegar el procés i redactar un de nou projecte: el que ara s’executa i que després d’haver perdut gran part de l’ambició i molt de temps podrem començar a gaudir.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)