Moisès Broggi. Fill Adoptiu del Port de la Selva

El darrer dia de l’any 2012 ens va deixar en Moisès Broggi i Vallès a l’edat de 104 anys.  Intentar dir alguna cosa més del Dr. Moisès Broggi, tot un referent per la ciència, l’ètica, la medicina, l’humanisme i la llibertat del nostre país quan ja ho ha fet tothom, no té cap sentit.  Sí, en canvi, explicar la per molts desconeguda relació amb el municipi que ha acollit les seves despulles.

El doctor Broggi, com sempre se l’ha anomenat al Port de la Selva, arribà al nostre municipi de la mà de la família de la seva dona, l’Angelina Trias, el seu avi Pere Rubiés n’era fill. La primera vegada que hi posa els peus fou el 1940 després de la Guerra Civil. Explica a les seves memòries que malgrat trobar-se un poble on eren ben visibles les ferides de la guerra, l’estada resultà meravellosa i li deixà un record inesborrable.  En una jornada va pujar fins a Sant Pere de Rodes per veure les runes del monestir , va dinar un suculent suquet de peix a peu de platja acompanyat d’alguns veïns del poble, amb els quals esdevingueren bons amics i a la tarda  va sortir a conèixer la costa del cap de Creus embarcat a la Llevantina, una barca de pesca . La bellesa natural, però sobretot la franca simpatia i gentilesa acollidora dels habitants del Port de la Selva, l’ompliren de satisfacció i de ganes de tornar-hi.

Des de llavors cada estiu passà pel Port de la Selva, primer a can Rabintxo la casa de la família Rubiés, i a partir del 1952 a la casa que va comprar al carrer Mar. El 1948 el germà petit de l’Angelina va morir d’accident quan venia al Port. El mateix doctor Broggi explica que si hi ha algun consol en les tragèdies és el de sentir-se acompanyat, les manifestacions de solidaritat afectiva rebudes al Port de la Selva en aquells moments van portar-lo a una profunda estimació pel Port i la seva gent.

Durant 60 anys llargs, el doctor Broggi ha vingut els estius al Port de la Selva a gaudir del mar, de la família i de la companyia dels seus amics, a navegar amb la Nausica, a explorar els racons del cap de Creus, a prendre el bany de la tarda a la platja del Pas o senzillament a conversar sobre les coses del poble i de la mateixa vida. Activitats que feia compatible amb el seguiment d’aquells que l’havien anat a visitar a la seva consulta de Barcelona o dels patien alguna afecció durant la seva estada.

L’any 2008 el Port de la Selva, en reconeixement a la seva vàlua, als seus valors personals i la seva intensa i continuada col·laboració amb la població i els seus veïns, va atorgar-li el títol de Fill Adoptiu. La distinció li va ser lliurada oficialment en un acte celebrat el 7 de juny d’aquell mateix any. Fou llavors que el doctor Broggi ens va dir :“des d'un principi vaig quedar encisat pel Port de la Selva, per les seves muntanyes, les seves vinyes i la bellesa del cap de Creus. Però em va impressionar molt més la manera de ser de la seva gent". I va continuar dient: “ considero aquest acte d´homenatge l’acte suprem de la celebració del meu centenari, per bé que fer cent anys no té cap mèrit, el que té mèrit és haver-me guanyat la vostra confiança”.

La relació del Dr. Broggi amb el Port de la Selva ha estat una relació d’amor correspost, és per nosaltres un honor que hagi escollit reposar en el blanc cementiri dels mariners. 

Discurs de Reis 2013

Benvolgudes Majestats, un any més estem molt contents poder-vos rebre al Port de la Selva, sabem que arribeu cansats doncs el viatge ha estat llarg i no exempt de contratemps, sobretot aquesta tarda quan passàveu el cap de Creus amb temporal de Nord, aquí la tramuntana també ens ha fet la guitza i no us hem pogut rebre amb el tradicional castell de focs. Però ara ja sou aquí i en nom de tots us dono la benvinguda i les gràcies per la feinada de fer arribar la Pau i la solidaritat a tots els pobles.

Acabem de tancar un any en que les coses no han estat fàcils, per bé que els nens i nenes del Port de la selva han complert, han ajudat als pares, han treballat a l’escola, han respectat als seus companys i han participat amb entusiasme en les activitats del municipi.

El que acabem d’encetar no pinta massa millor, es preveu difícil pel país, pels pobles, per les empreses, pels comerços i per moltes persones que s’ho passen malament, especialment complicada és la situació dels que busquen feina i dels que no tenen salut, us demano que la vostra màgia els ajudi.

Per la resta majestats us faig saber que tinc plena confiança amb els meus conciutadans, per una mica de il·lusió i esperança que ens deixeu cadascú de nosaltres posarà el seu granet de sorra per anar endavant.

Amb el vostre permís voldria fer un reconeixement a tots els que fa dies que preparen la vostra arribada, un reconeixement que m’agradaria fer extensiu a tots aquells que voluntàriament dediquen el seu temps a les associacions i entitats del municipi veritable motor social, integrador i cohesionador d’aquest poble.

Acabo demanant-vos que en la mesura del que sigui possible aquesta nit sigueu generosos amb els nostres infants. Estic convençut que si us ha fallat algun regal en sabran prescindir i gaudiran amb el que es trobin.

Abans de passar-vos la paraula deixeu-me dir-vos un cop més gràcies per ser aquí, gràcies per la vostra generositat.

Visca els Tres Reis!!!

Discurs de benvinguda pronunciat el 5 de gener de 2012 al balcó de l'ajuntament del Port de la Selva.

Vogarem junts?

Diumenge, quan arribava a casa després d'haver seguit l’escrutini de la mesa electoral del meu municipi i a la vista dels resultats generals escrivia El missatge no ha calat, faig un anàlisi en calent, espero equivocar-me, però el somni independentista s’allunya. Per fer aquest camí calia un gran líder, i el teníem, al meu entendre avui ha quedat tocat i afeblit. M’agrada que ERC sigui la 2a força, però és igual . A hores d'ara Espanya està tranquil·la i el món gira la vista. Han derrotat al President Mas, que havia entomat el sentiment d'un poble. Aquest era un tren massa important per deixar-lo passar. Cal veure com es posiciona ERC, però la governabilitat del nostre país s’augura complicadíssima. Segurament a hores d'ara alguns ja es deuen lamentar del sentit del seu vot. Però al final el poble ha parlat i cal respectar-ho. Ànims Artur!

Un cop refredada i reanalitzada la situació, no sóc massa més optimista, en primer lloc perquè les expectatives que m’havia generat eren  tan  importants que un no es pot refer en dos dies. I en segon, perquè el panorama no hi ajuda.

Començaré per casa. Ningú convidarà al senyor Duran a marxar? a CiU hem estat #totsambelpresident menys un.  I jo em pregunto perquè ens ho hem deixat fer.  De la nostra pèrdua de vots ell n’és part responsable, jo que he estat a peu de carrer ho tinc claríssim, no ho dic avui, saben els meus companys de l’executiva comarcal que he estat terriblement queixós durant la campanya. Arribats aquí, si volem continuar avançant cap el dret a decidir i l’estat propi, no el podem mantenir més al costat del President.

Qualsevol possibilitat d'avançar cap a la independència amb l’organització d'un referèndum que ens permeti esdevenir un nou estat d'Europa passa per posar-nos d'acord amb ERC. És esperançador que després de les declaracions d'ahir  avui l’Oriol Junqueras digui que assumiran les responsabilitats que facin falta per fer el referèndum sortir de la crisi el més aviat possible.

Però com ho farem? cal gestionar el dia a dia, i amb la situació actual aquesta no és una tasca ni fàcil ni agradable. El marge de maniobra és petit, tant si t’ho mires des de l’esquerra com des de la dreta. Per tant caldrà molta generositat per totes les parts per tenir, ja no dic un govern fort, em conformaria en que fos estable.

Si som capaços de governar aquest dia a dia, sense que ningú intenti imposar el seu projecte de país (això ja ho farem l’endemà i tothom podrà defensar-lo) podrem prioritzar el dret a decidir, organitzar un referèndum i treballar per guanyar-lo.

No hem d'oblidar que tenim un opositor poderós, amb estructures d'estat consolidades, que juga brut i que no és qüestionat ni per conservadors ni per progressistes.

La situació és complexa, però el primer pas depèn dels dos grans partits sobiranistes. El President Mas va fer el que tocava, va escoltar el poble i li va donar la paraula . El resultat no ha estat el que s’esperava, però l'ha entès a la primera. Manté el compromís però no ho podrà fer sol. Només ens hem de posar d'acord  Serem capaços de fer-ho? Ho donarem la raó a Madrid, que el diumenge a la nit van tancar la carpeta del nostre dret a decidir perquè saben que els catalans ens marquem tots solets.

Malgrat, de moment, no poder superar el pensament que el clímax de l’independentisme ara mateix ens queda un pas enrere perquè no hem agafat la barca que tocava,  penso continuar vogant per la llibertat del meu país!!!

Jo voto independència, jo voto Artur Mas!

Ja hi som, diumenge 25 de novembre de 2012, d’aquí unes hores ens toca anar a votar de nou.  Deia l’Oriol Pujol que aquestes són les eleccions de la nostra vida, poder un pèl agosarat? En qualsevol cas unes eleccions vitals pel nostre país i per la nostra llibertat.

He passat el vespre del dissabte de reflexió repassant el que vaig dir als meus veïns durant l’acte electoral del passat dijous i ara ho vull mirar de compartir en el meu bloc per si pot ajudar a acabar-vos de decidir.

És cert que l’endemà de l’onze de setembre de 1714 va començar la resistència del poble català  contra el procés de desnacionalització a que ens ha sotmès la monarquia borbònica i el que avui anomenen estat espanyol. Però no és menys cert que durant aquests gairebé tres segles fent gala del nostre tarannà cooperant i assenyat hem buscat l’encaix en aquest projecte que en diuen Espanya. Això s’ha fet amb especial insistència des de la mort del dictador Francisco Franco, s´ha intentat, per activa i per passiva, encomanar a la resta de l’estat les virtuts del catalanisme polític.

L’esforç ha caigut en terra erma, malgrat l’avenç innegable, a cada cantonada hem rebut una coça. Però el veritable punt d'inflexió  al meu entendre, es produeix el juliol del 2010 amb la sentència del deslegitimat Tribunal Constitucional contra l’Estatut del 2006. Un Estatut que havia estat aprovat pel Parlament de Catalunya, passat pel ribot madrileny abans de ser aprovat pel Congrés de Diputats i el Senat i, malgrat això, ratificat en referèndum pel poble Català, promulgat pel Rei i publicat com a Llei Orgànica.

Davant aquest fet El Port de la Selva vàrem respondre declarant-nos moralment exclosos d'una Constitució en la que quedava clar no hi cabíem. El conjunt del poble català també responia, ho va fer sortint el carrer convocats per Òmnium i escampant arreu les consultes populars iniciades pocs mesos abans a Arenys de Munt.

L’estat espanyol va continuar posant-nos pals i traves, qüestionant la nostra política lingüística, el nostre model d'ensenyament  les nostres seleccions,...incomplint els seus compromisos amb el finançament, amb les infraestructures,...

El nostre país no va quedar aturat, ni molt menys. El desembre del 2011 va néixer a Vic l’Associació de Municipis per la Independència que a hores d'ara aplega més de 600 municipis. La societat civil, des de la base, s’organitza, l’Assemblea Nacional Catalana n'és el màxim exponent. Uns i altres emparant-nos en la raó, amb arguments sòlids vàrem ser capaços de construir una gran pinya, una pinya d'un milió i mig de catalans il·lusionats que el passat 11 de setembre vàrem sortir al carrer en contra de res, només a favor de Catalunya i de la llibertat.

Aquest clam de la societat catalana expressat massivament de forma cívica i pacífica va ser entès de seguida pel nostre President. Si els ciutadans de Catalunya demanàvem emprendre un nou camí i volíem ser un nou estat d'Europa, només hi havia una manera de començar a caminar que era traslladant la veu del carrer a les urnes. El cop de porta, al ja superat per la societat, pacte fiscal de CiU va accelerar els esdeveniments.

Davant d'un moment excepcional calien decisions excepcionals i el President Mas va convocar eleccions, el pas necessari en democràcia per engegar un procés de gran envergadura i no exempt de dificultat com és el de la construcció d'un estat propi.

A partir d'aquí tothom inicia la seva campanya, en aquestes eleccions no votem si demà serem independents o no. En aquestes eleccions votem poder decidir que volem ser. N’hi ha uns que malgrat considerar-se demòcrates no ens volen deixar decidir (PP i Ciutadans), uns altres que no saben si ens volen deixar decidir (PSC-PSOE). La resta avala clarament el principi democràtic del dret a decidir.

Hem de poder exercir el dret a decidir, per defensar la independència, perquè la necessitem per garantir l’estat del benestar, per garantir el futur dels nostres fills. A ningú se li escapa que gestionant els nostres recursos  i prenen les decisions en funció de les nostres necessitats ho aconseguirem.

Però perquè això funcioni cal una gran majoria sobiranista. Sobre el paper tot apunta que hi serà:  CiU serem la força principal, caldrà sumar-hi ERC que podria esdevenir segona força;  la CUP  pot estrenar-se, el SI mantenir-se i a ICV no sé on posar-los, i no m´hi trenco al cap perquè ja han proposat un pacte a ERC per anar contra CIU, i així segur que no ens en sortim.

El resultat de les eleccions serà analitzat des d'Espanya i des de la comunitat internacional en funció del resultat del President que ha donat la veu al poble en aquest moment. No reforçar el lideratge de l’Artur Mas serà interpretat  com una feblesa  i el procés cap a l'estat propi quedarà greument tocat. Per molt emotiu que ens pugui semblar que ERC passi per davant del PP i PSC, mai serà determinant si el president Mas no treu una majoria excepcional.

I és que si CiU no disposa de majoria absoluta, serà impossible que el President Mas trobi el suport i la força necessària per avançar cap a l’estat propi, cap a la independència. Demà el govern haurà de continuar governant, ho haurà de fer davant totes les artimañas de l’estat espanyol, que ja sabem que són moltes i brutes. Més enllà de la independència s’hauran de prendre decisions. Decisions sovint complicades. De ben segur, que en un govern de coalició, provocaran desavinences importants que ens restaran força en el camí cap a la independència i la construcció de l’estat propi. (avui ho explica molt millor en Sala-i-Martín)

Jo confio plenament amb l’Artur Mas, no és un messies (malgrat la poc afortunada foto de campanya), tampoc un eixelebrat, ni un cínic, ni un suïcida. És intel·ligent, si obté la majoria absoluta estic convençut que no es farà enrere,  si ho fes, com diu Salvador Cardús, “la frustració seria molt pitjor que la de fracassar col·lectivament en el procés, perquè suposaria una pèrdua de confiança en els possibles futurs lideratges i, per tant, en el propi país. Una cosa és perdre davant d'un adversari fort, i l’altre fer-se l’harakiri…”

El President ha estat valent, ara necessita un mandat clar del poble per liderar aquest procés.

Sempre he votat CiU, aquest cop vaig més enllà, voto Artur Mas!

I si ...

L'any 2006 després de l'onada d'incendis viscuda a l'Alt Empordà vaig escriure l'article Incendis forestals a l'Empordà: pensant en veu alta, on,  entre d’altres coses, deia que havíem tingut molta sort per els llocs on s’havien originat els incendis i em demanava què hauria passat si l’incendi s'hagués iniciat al coll del Pertús. Desgraciadament 6 anys després tenim la resposta.

Assumint que l’Empordà es crema senzillament perquè els seus boscos són mediterranis i el foc en els boscos mediterranis hi és intrínsec,  això vol dir que fem el que fem sempre hi haurà un dia en que es donaran les condicions necessàries i idònies per que s’origini un foc.

Aquesta situació no ha canviat des que existeix el bosc mediterrani. El que sí ha canviat al llarg del temps és el nostre paisatge i l’estructura dels nostres boscos. S’ha trencat la imatge tradicional dels nuclis urbans envoltats d’espais oberts, molts cops de camps conreats, que deixen el bosc més enllà. Avui, el bosc i els matollars ens truquen a la porta. L’explotació del bosc ha deixat de ser rendible i rentable. Si a això hi sumem l’errònia concepció d’una gran part de la societat més urbana que ha interpretat la conservació del medi com l’absència d’intervenció, arribem a on som. Al seu dia, vàrem atribuir la generalització dels primers grans incendis a la manca de mitjans. Actualment disposem d’un dels dispositius d’extinció d’incendis forestals més potents de l’arc mediterrani, que apaga sense problemes el 98% dels incendis, però que té una assignatura pendent, el 2%  que per la seva intensitat superen la capacitat dels cossos d’extinció i que com hem vist aquests dies son devastadors, perquè afecten a molta superfície i a moltes persones.

És repeteix el patró, quan hi ha un incendi important hi aboquem milers d’euros; primer durant l’extinció mobilitzant una estructura només comparable, ni que sigui de lluny, a la que mouen les guerres, després amb el desembarcament dels polítics de torn carregats d’ajudes pal·liatives de resultats incerts. Ens omplim la boca parlant del foment de l’agricultura, de que cal crear discontinuïtats, que cal gestionar el bosc. Però a l’hora de la veritat les inèrcies socials i les polítiques, llevat d’excepcions, van per altres camins.

No he sentit a ningú que hagi preguntat què ha costat tot aquest desplegament. Si, per contra, alguns que diuen que faltaven mitjans. Si continuem així cada any haurem de posar més recursos, com si fossin il·limitats. I malgrat l’esforç la garantia d’èxit possiblement tornarà a quedar en mans de la sort.

Ens cal un sistema de lluita contra incendis equilibrat. Cal un canvi, cal deixar de pensar en l’agricultura i la silvicultura només en paràmetres de productivitat i assumir-les com a mesures de prevenció, de manteniment del paisatge, de creació de discontinuïtats, d’ordenació del territori. S´ha de fer rendible la gestió del bosc, ja hi ha qui treballa amb temes de biomassa. Però més enllà i sent conscient de les dificultats del moment, convindria  que l’Administració, la mateixa que paga els mossos, els bombers, els agents rurals i els helicòpters, fomenti  l’existència de pagesos, bosquetans i pastors. Que llaurin camps sense patir per la collita, que escateixin olivars sense pensar en l’oli, que aclareixin bosc sense preocupar-se del preu de la fusta, que manin ramats per eliminar vegetació. Amb això a més de fer prevenció també donarem una oportunitat més a la població rural. Les ADF podem ser una bona eina.