I si ...

L'any 2006 després de l'onada d'incendis viscuda a l'Alt Empordà vaig escriure l'article Incendis forestals a l'Empordà: pensant en veu alta, on,  entre d’altres coses, deia que havíem tingut molta sort per els llocs on s’havien originat els incendis i em demanava què hauria passat si l’incendi s'hagués iniciat al coll del Pertús. Desgraciadament 6 anys després tenim la resposta.

Assumint que l’Empordà es crema senzillament perquè els seus boscos són mediterranis i el foc en els boscos mediterranis hi és intrínsec,  això vol dir que fem el que fem sempre hi haurà un dia en que es donaran les condicions necessàries i idònies per que s’origini un foc.

Aquesta situació no ha canviat des que existeix el bosc mediterrani. El que sí ha canviat al llarg del temps és el nostre paisatge i l’estructura dels nostres boscos. S’ha trencat la imatge tradicional dels nuclis urbans envoltats d’espais oberts, molts cops de camps conreats, que deixen el bosc més enllà. Avui, el bosc i els matollars ens truquen a la porta. L’explotació del bosc ha deixat de ser rendible i rentable. Si a això hi sumem l’errònia concepció d’una gran part de la societat més urbana que ha interpretat la conservació del medi com l’absència d’intervenció, arribem a on som. Al seu dia, vàrem atribuir la generalització dels primers grans incendis a la manca de mitjans. Actualment disposem d’un dels dispositius d’extinció d’incendis forestals més potents de l’arc mediterrani, que apaga sense problemes el 98% dels incendis, però que té una assignatura pendent, el 2%  que per la seva intensitat superen la capacitat dels cossos d’extinció i que com hem vist aquests dies son devastadors, perquè afecten a molta superfície i a moltes persones.

És repeteix el patró, quan hi ha un incendi important hi aboquem milers d’euros; primer durant l’extinció mobilitzant una estructura només comparable, ni que sigui de lluny, a la que mouen les guerres, després amb el desembarcament dels polítics de torn carregats d’ajudes pal·liatives de resultats incerts. Ens omplim la boca parlant del foment de l’agricultura, de que cal crear discontinuïtats, que cal gestionar el bosc. Però a l’hora de la veritat les inèrcies socials i les polítiques, llevat d’excepcions, van per altres camins.

No he sentit a ningú que hagi preguntat què ha costat tot aquest desplegament. Si, per contra, alguns que diuen que faltaven mitjans. Si continuem així cada any haurem de posar més recursos, com si fossin il·limitats. I malgrat l’esforç la garantia d’èxit possiblement tornarà a quedar en mans de la sort.

Ens cal un sistema de lluita contra incendis equilibrat. Cal un canvi, cal deixar de pensar en l’agricultura i la silvicultura només en paràmetres de productivitat i assumir-les com a mesures de prevenció, de manteniment del paisatge, de creació de discontinuïtats, d’ordenació del territori. S´ha de fer rendible la gestió del bosc, ja hi ha qui treballa amb temes de biomassa. Però més enllà i sent conscient de les dificultats del moment, convindria  que l’Administració, la mateixa que paga els mossos, els bombers, els agents rurals i els helicòpters, fomenti  l’existència de pagesos, bosquetans i pastors. Que llaurin camps sense patir per la collita, que escateixin olivars sense pensar en l’oli, que aclareixin bosc sense preocupar-se del preu de la fusta, que manin ramats per eliminar vegetació. Amb això a més de fer prevenció també donarem una oportunitat més a la població rural. Les ADF podem ser una bona eina.

Hisenda pròpia i independència

El meu partit, Convergència Democràtica de Catalunya, ha iniciat la campanya ara hisenda pròpia. Diuen els nostres estrategues que ja fa temps que la societat parla del concert econòmic i que el què ha de fer l’espai polític més significatiu del país (o sigui nosaltres) és fer-nos-el nostre i liderar el procés del pacte fiscal.

La meva humil opinió és que aquest és un pas innecessari, al carrer del que es parla és de independència, d’Estat propi. La transició nacional no pot fer parada a la hisenda pròpia. El nostre problema va molt més enllà de l’economia i el fisc.

 Entenc que estem governant un país que té feina i treball per pagar les nòmines dels seus funcionaris a final de mes, que aprima el nostre benestar i dilata projectes per falta de recursos econòmics. Però això no vol dir que el problema del nostre país sigui només econòmic, ni tan sols que sigui el principal.

Imagineu-vos que per un moment el Govern d’Espanya, en un atac de lucidesa, juga a negociar el pacte fiscal, ens dóna el concert econòmic i tenim hisenda pròpia. Segurament anirem més desfogats, pagarem sense problemes les nòmines, podrem millorar les polítiques socials i, inclús, fer inversions. Però això no evitarà els atacs contra la nostra llengua, ni que es qüestioni el nostre model d’ensenyament, ni les polítiques radials de Madrid, ni la invasió de competències, ni la retallada de l’Estatut que aprovem els catalans, ni la negativa a les seleccions catalanes, ... ni l’insult i el menyspreu de molts espanyols.

Mai en la historia del catalanisme polític, la independència o la necessitat d’un Estat propi havia tingut tants adeptes. He constatat que aquest creixement també l’hem fet a base dels que només ho veuen necessari pel tema econòmic. Molts han entès perfectament que l’Estat propi és sinònim d’hisenda pròpia i, per aquest fet s’apunten a la lluita sobiranista com la solució als seus problemes.

Nosaltres mateixos ens estem dividint, perquè si fem parada a l’estació de la hisenda pròpia ni haurà molts que baixaran del tren de l’Estat propi i això no ens convé. Hem de construir majories àmplies, no?

Lamento que  no haguem estat capaços de capitalitzar millor l’esperit del 10 de juliol d’ara farà dos anys, que no aprofitem la força dels resultats electorals, que no s'escolti el que demanem les bases i que no siguem prou valents a l´hora pensar en el demà del nostre país.

Espero equivocar-me en la meva diagnosi de la situació. Però, per si de cas, continuaré treballant, des de Municipis per la Independència amb l’objectiu de l’Estat propi ,que aquest sí que és segur, ens garantirà  la hisenda pròpia i molt més!!!

Miró, un artista compromès també amb l’Estat propí.

Fa unes setmanes vaig ser al Museu d’Història de Catalunya, hi tenia reunió per tractar varis temes vinculats a la gestió del Monestir de Sant Pere de Rodes. Vaig aprofitar l’ocasió per visitar l’exposició Joan Miró. Cartells dʼun temps, dʼun país. Ho vaig fer acompanyat del Director del Museu, l’Agustí Alcoberro, fet que proporciona un valor afegit a la visita i l’oportunitat de fer una immersió més profunda en cadascuna de les obres exposades.

Vaig quedar impressionat davant un cartell que tots segurament tenim molt present, em refereixo al cartell Volem l’Estatut realitzat per la campanya a favor de l’Estatut d’Autonomia endegada per l’Assemblea Nacional de Catalunya per reivindicar les llibertats democràtiques, l’amnistia per els presos polítics i l’adopció d’un Estatut d’Autonomia per Catalunya.

Aturat davant aquesta obra i seguint les explicacions de l’Agustí, descobreixo una visió que va més enllà del VOLEM L’ESTATUT, fins aquell moment la meva mirada havia discriminat alguns aspectes del cartell, ara en discrimina uns altres, com més el miro més coses hi veig. Ara hi llegeixo una altra cosa. A sobre la senyera hi veig perfectament l’estrella, podria ser l'estrella de l’estelada? la mirada em marxa cap a l’interior de la O, és blau!, el blau de l'estelada?

Em fixo amb la part superior de la L del volem, a sobre la L hi ha una creu? jo diria que és una T, i que els hi passa a les dues darreres lletres de l’eslògan (la u i la t) apareixen despenjades de la resta de la paraula, sembla que caiguin. Rellegeixo el cartell d’aquesta manera: VOTEM L’ESTAT.

Doncs ja hi som, 35 anys després, el cartell és més vigent que mai. Podem fer realitat també, el sentiment d’un referent de la cultura catalana contemporània, que interpreto va voler anar molt més enllà del que se li demanava. Un visionari!!!

Recupero el cartell. Ha arribat l’hora de VOTAR L’ESTAT, ha arribat l’hora d'exercir el nostre dret a decidir!

Ciset i una cuina vora mar

Ahir a la tarda vaig tenir l'oportunitat de participar en la presentació del llibre "Ciset i la cuina de vora mar".

Just fa poques setmanes em venia a veure la Carla, la neta d’en Ciset, en aquell moment vaig saber que s’havia cuinat, i mai més ben dit, aquest llibre. Aquest secret tan ben guardat ha estat una grata satisfacció. Val a dir, que sempre ho és que es publiqui un llibre on el referent és el nostre poble.

Aquest és un llibre màgnific, fruit de la idea d’en Lluís Ventós, un artista entusiasta del Port de la Selva i de la vida tranquil.la, materialitzada en el navegar de la vela llatina. Màgnific també gràcies a en Joan Simó, l’autor del text i en Jordi Sarrà, autor de les fotografies, així com a la feina feta de disseny i maquetació per en Dario Grossi. I com no, a la iniciativa de Pagès Editors que ha fet possible que veiés la llum.

Però jo no recordaré la magnificència d’aquest llibre ni per qui l’ha promogut, ni per qui l’ha escrit, ni per qui l’ha editat. Per mi el que el fa especial és en Ciset. Perquè, qui no ha retratat el seu llagut? Qui no s’ha aturat a la platja “d’Aqui de sota” a veure com remena les peces? Qui no ha quedat bocabadat davant la perfeció de les seves gambines?

Ara fa aproximadament 2.500 anys, a l’altre extrem de la mediterrania, un metge de l’Antiga Grècia, va establir la dita som el que mengem, deia Hipòcrtaes que la dieta ens reflexava social i culturalment. Les menges que trobem en aquest llibre són com diu en el pròleg en Nil, nét d’en Ciset, l’expressió d’una forma de viure, d’una filosofia que podriem fer extensiva a moltes de les families de pescadors del nostre poble i de la costa catalana. Són en definitiva l’expressió d’uns valors, d’uns valors que han de ser el referent del Port de la Selva.

Així doncs, gràcies a tots els que heu fet possible aquest llibre, però sobretot gràcies Ciset per ser com sou!!!

Discurs de Reis 2012

Majestats un any més heu arribat puntualment a la vostra cita amb el Port de la Selva. Malgrat les previsions d’amenaçadora tramuntana, pràcticament tot el poble us hem vingut a rebre, jo en nom de tots us dono la benvinguda i les gràcies per la feina que feu.

I és que majestats, vosaltres sou un reis propers, esperats, desitjats i estimats. Sou els representants de la única monarquia que té raó de ser. Una monarquia que reparteix Pau i felicitat arreu.

Com ha passat sempre al Port de la Selva, les nenes i els nens han complert, no només ja us han fet arribar la carta sinó que durant tot l’any han estudiat, ajudat, estimat i respectat. Són els nens i les nenes un bons ambaixadors vostres, ja sabeu que reparteixen alegria allà on van. Per tant estic convençut que, malgrat la crisi, aquesta nit els sabreu correspondre.

I parlant de crisi, ja us deveu haver donat compte que la nostra societat viu una situació molt complicada i que l’any que encetem no s’albira fàcil. Nosaltres, cadascú des del seu lloc, treballarem fort per canviar la tendència, però no cal que us digui que un cop de mà sempre serà d’ajuda. Als que governem deixeu-nos un farcell de valentia i encert per prendre decisions, a la resta un cabàs de generositat i paciència. I a tots plegats un bon sac d’esperança.

La vostra màgia feu-la servir per coses molt i molt importants, per donar-nos salut, per fomentar la solidaritat, per escampar la vostra bondat i sobretot per posar una mica de sal i color a la vida dels que més ho necessiten.

Aquesta és la vostra nit i la dels nens i les nenes que us esperen aquí baix, ser que esteu delitosos per començar la feina. Però deixeu-me abans agrair la dedicació de tots els col·laboradors que teniu aquí i que ja fa unes setmanes treballen perquè ho trobeu tot a punt.

Melcior, Gaspar i Baltasar abans de passar-vos la paraula deixeu-me dir-vos un cop més gràcies per ser aquí, gràcies per renovar-nos la il·lusió.

VISCA ELS TRES REIS!!!

Discurs de benviguda pronunciat el 5 de gener de 2012 al balcó de l'ajuntament del Port de la Selva.