Cinc anys amb el teu record

SILENCI Des d’aquest silenci et penso des d’aquest silenci espès. La meva ment, delerosa, et busca enllà del no res, del no res d’aquest silenci, d’aquest gran silenci espès. Celdoni Fonoll

27 d'octubre de 2017

Estic a punt de marxar cap a Barcelona, un quants alcaldes i alcaldesses de la comarca anem al Parlament, volem estar al costat del govern i dels diputats. Jo personalment hi vaig sobretot per donar suport al President, un polític intel·ligent, un home honest i valent. Hi aniria igualment si ahir hagués convocat eleccions pel desembre, sobretot si aquestes eleccions haguessin estat a canvi d’alliberar els Jordis, aturar el 155 i tots els processos judicials, retirar la policia i la guàrdia civil, així com respectar les nostres institucions. Estic convençut que si ho hagués fet el desencís d’una majoria avui seria majúscul i molts a aquestes hores haurien culpabilitzat al President Puigdemont d’una acte d’alta traïció. Jo no ho veuria així i d’aquí un mes segurament serien més els que s’avindrien a reconèixer les virtuts de que aquest pacte poder no era tan mala cosa. La negociació ens hauria donat guanys petits però molt importants, els jordis estarien entre nosaltres, ara la perspectiva de llibertat per ells serà molt complicada. La no aplicació del 155, la marxa de les forces de seguretat espanyoles i el funcionament normal de les nostres institucions ens haguessin donat aire per en poc menys de dos mesos donar una estocada definitiva al procés. Que són uns mesos més en aquesta gran lluita per la llibertat? Sincerament penso que no son res comparats amb uns dies més a la presó.

Avui amb tota probabilitat es declararà la independència, i la majoria estarem molt eufòrics , direm que s‘ha fet el que tocava, el que demanava el poble, i serà ben veritat. Tan veritat com que un cop més l’Estat Espanyol ens hi ha ajudat amb el seu autoritarisme imperialista que no s'aturarà.  Jo també hi seré i donaré tot el meu suport a aquesta declaració. Però no ens enganyem aquesta declaració és el tret de sortida a un període d’hostilitats, de grans hostilitats. Un servidor continuarà al peu de canó. Conscient que ara no n’hi haurà prou amb mocions i en manifestar-nos pacíficament, caldrà afegir-hi gestos personals que ens poden posar a tots, no només a alguns polítics, en escenaris molt incomodes, estic convençut que tots hi sereu. Perquè el que seria molt injust és que d’aquí un mes, quan el President i alguns més estiguin  en una situació precària o a la presó (tant de bo m’equivoqui), els que ahir estàveu molt enfadats amb el ell no estigueu disposats a tot.

Això no és un carrera de velocitat, és una carrera de fons amb obstacles, a partir d’avui una dura “pista americana”. Però som on voliem, no? Així que confiança, coratge, dignitat i resistència pacifica.

Som-hi!

Exposició "Gisela, una nina diferent"

El diumenge passat, per tancar la festa de Sant Baldiri, copatró del Port de la Selva, vaig tenir  el goig d’inaugurar l’exposició “Gisela, una nina diferent”.

Diferent per molts aspectes que podreu descobrir si visiteu l’exposició, ho podeu fer fins l’onze de setembre a la sala del carrer Major,19 del nostre municipi. Gisela va ser una nina d’èxit de la postguerra espanyola, segurament la de més èxit juntament amb la Mariquita Pérez, a qui va desbancar del primer lloc.

Gisela a mitjans dels anys 40 i durant tots els 50 del segle passat va esdevenir un veritable fenomen social. Al seu voltant va crear un veritable món. La Gisela no només tenia més de cent cinquanta models diferents i desenes de complements, sinó també una revista, una representació teatral i inclús varis programes de ràdio, que no podem oblidar que en aquelles dates era el principal mitjà de difusió.

La Gisela va néixer a Madrid, amb tota seguretat m’atreveixo a dir que les nenes del Port de la Selva no van tenir cap Gisela. Aquesta era una nina cara, reservada a les filles de les famílies benestants no tan sols de Madrid, sinó de tot l’Estat, d’Europa i d’Amèrica.

És evident que una nina d’aquestes característiques, per molt d’èxit que hagués tingut, difícilment seria objecte d’una exposició a casa nostra promoguda des de l’ajuntament.

Si hem tirat endavant aquesta exposició al Port de la Selva és per la Carme Cervera, quedi clar que la Carme i un servidor no tenim relació de parentiu, per bé que també podria ser i a mi no em faria res. Cervera, d’una branca o una altra, encara avui és el cognom més abundant del Port de la Selva.

Com deia, si hem fet aquesta exposició és per la Carme, en aquells moments una jove inquieta filla d’una família senzilla que desprès de la guerra se’n va anar a Madrid per fer companyia a la seva germana, perquè aquí el dia a dia era molt feixuc.

Allà atenta a tot el que passava al seu voltant, va tenir la idea de crear la seva pròpia nina, diu una nina guapa i somrient, com ella, diu també que a més de somrient grassoneta, això jo no puc dir si com ella, perquè quan la vaig conèixer no n’era, val a dir que a les fotografies no ho sembla.

Aquest és el veritable motiu que justifica aquesta exposició, l’esperit de la Carme que en un context de dificultat i en una ciutat a centenars de quilometres de casa seva va ser capaç de tirar endavant una idea i convertir-la en una realitat.

Aquesta exposició vol ser el reconeixement a la seva emprenedoria i també a l’esperit del seu projecte que va ser un negoci pròsper amb un producte destinat a les elits però amb una càrrega social important, que va donar una oportunitat a moltes noies orfes i petits tallers artesans familiars. A més era habitual la seva participació en actes benèfics per aconseguir recursos pels més necessitats.

La bona acollida de la Gisela va comportar que li sorgís un germanet, en Guni i més endavant una germana, la Lili tots ells fills de la Carme, i dic fills perquè l’amor i la passió que sent quan en parla no es pot comparar amb res més.

Aquesta exposició ha estat possible gràcies a la cessió de material de les col·leccions de la Consuelo Yubero, la Rosa Sort, la Mercè Llobet i en Joan Tomàs, en Tomàs Pla i del Museu de la Joguina de Sant Feliu de Guixols. I molt especialment a la Maria Emilia Cabrera, que coneix molt bé a la Carme i a la Gisela, perquè va recollir i publicar molta informació ara fa uns anys i a més aquests darrers dies ha vingut des de Cadis per ajudar-nos a tenir-ho tot a punt.

Gràcies també a la Carola Magem i en Jaume Torroella, que han estat el encarregats de donar forma a l’exposició i dels que he descobert que a més de ser uns enamorats del Port de la Selva són uns grans professionals. I finalment també un agraïment al personal de l’ajuntament que sempre hi és i respon, des de la brigada a l’Andrés, passant per la Judit, la Mari i la Marina, en aquest cas encapçalats per la nostra tècnica de cultura la Isabel Buscató a qui mai podrem agrair prou la seva dedicació.

I sobretot moltes gràcies a la Carme, per fer-nos coneixedors de la seva història, que va marcar una etapa i que molts desconeixíem. Gràcies per conservar una memòria de notari i tanta vitalitat, només limitada, com dius ella perquè les cames no la volen seguir.

La Carme m’ha dit algun cop que és molt afortunada perquè sempre ha tingut una mà al costat que l’ha ajudada a tirar endavant, quan m’ho diu, ho fa com si parles d’una mà sobrenatural o almenys així ho interpreto jo per la cara que hi posa.  Personalment crec que n’ha tingut moltes, primer les dels seus pares, després la de la seva germana i el seu cunyat o la del fundador de Galerias Preciados i de ben segur un llarg etcètera. Fos la que fos segur que ben merescuda i resultat sempre d’aquesta il·lusió i perseverança que encara ens transmet.

La Carme el 9 de setembre farà cent anys, tots sabem que no és gens fàcil arribar-hi i menys fer-ho amb aquesta lucidesa per tant serveixi aquesta exposició com a regal avançat del teu centè aniversari.

Felicitats Carme i moltes gràcies!

És vivint que puc pensar-te

Des d’aquesta aspra solitud et penso.
Ja no hi seràs mai més quan treguin fulles
els pollancs que miràvem en silenci
des del portal de casa.

Tantes coses
se m’han perdut amb tu que em resta a penes
l’espai de mi mateix per recordar-te.

Però la vida, poderosa, esclata
fins i tot en un àmbit tan estricte.
Tu ja no hi ets i els pollancs han tret fulles,
el verd proclama vida i esperança
i jo visc, i és vivint que puc pensar-te
i fer-te créixer amb mi fins que el silenci
m’engoleixi com t’ha engolit per sempre.

Calladament. Llibre d’absències (1984), de Miquel Martí i Pol

Ens deixa el pintor de la Vall

Avui al migdia incineraran a París en Fernando Lerín que ens va deixar el passat divendres dia 18 de novembre després de 87 anys acumulant experiència. Feia temps que havia establert la seva residència a la Vall de Santa Creu d'on n'era un més.

Ho va fer després d’una intensa vida que l’havia portat de Barcelona a Paris, més tard a Nova York i després a Madrid. Fou un artista viatjat que va exposar arreu, des de Garriguella a Caracas, passant per les ciutats on va residir, per moltes de l’Estat ( Saragossa, Sevilla, Oviedo) i altres d’europees (Brussel·les, Tori, Londres).

No sóc cap expert per parlar de l’obra d’en Fernando, només em puc referir al que he llegit i sobretot al que ell mateix m’havia explicat.

Aquests darrers anys he tingut l’oportunitat de compartir algunes estones amb ell, estudiàvem la possibilitat de convertir la seva casa en un museu, bé un museu ja ho és, es tractava de trobar una fórmula per fer una Fundació a gust de tots, no era fàcil, la prova és que després de tres anys no ens n’hem sortit.

Un mati de finals de la primavera del 2013, ens vàrem trobar a l’ajuntament, vaig prendre algunes notes del que em deia, notes que vaig repassar el passat mes de gener quan preparava la presentació de l’exposició que van fer conjuntament amb el meu pare al celler Espelt. Havia anotat el que en Fernando deia entenent que eren uns principis molt importants, almenys per ell:  “la pintura és la meva vida i la meva vida és la pintura”  continuava dient-me “la pintura m’ha ensenyat a pensar i a viure”, o un de tan contundent com “n’hi ha que volen entendre la pintura, la pintura no s’entén la pintura es sent”.

Els profans, parlo per mi, davant d’un quadre d’en Fernando Lerin només som capaços de dir que es tracte de pintura abstracta. Els entesos  sovint necessiten ubicar  l’obra dels artistes en un corrent, sembla ser que una part important de la seva quedaria dins el nuagisme, un corrent dins l’informalisme basat en l’espontaneïtat gestual quasi instintiva i biològica que les afeccions anímiques i el sentiment provoquen en el temperament humà. Però malgrat aquest intent d’emmarcar la seva obra jo sempre li havia sentit a dir al mateix Fernando que la seva era una obra que no s’havia fet mai i que el que pretenia era valoritzar l’horitzó. I aquesta és la sensació que jo tinc quan em poso davant d’un dels seus quadres, no sé si tracto de valoritzar res, però si que sento la necessitat de mirar i explorar l’horitzó.

Per la seva trajectòria vital és evident que en  Lerin és un artista consagrat, amb una gran obra. No ho és menys, que és un gran desconegut i un oblidat de les institucions d’aquest país, ara només ens queda la seva gran obra, no sé si la seva mort serà una oportunitat per mirar de revertir la situació.

A mi personalment i contradient-lo m’interessava molt més ell com a persona que la seva obra, el recordaré pel seu posat d’home senzill i pensament complex, sovint incomprès però capaç de fer el que ha volgut en harmonia amb la seva riquesa interior.

Descansi en pau!