27 d'octubre de 2017

Estic a punt de marxar cap a Barcelona, un quants alcaldes i alcaldesses de la comarca anem al Parlament, volem estar al costat del govern i dels diputats. Jo personalment hi vaig sobretot per donar suport al President, un polític intel·ligent, un home honest i valent. Hi aniria igualment si ahir hagués convocat eleccions pel desembre, sobretot si aquestes eleccions haguessin estat a canvi d’alliberar els Jordis, aturar el 155 i tots els processos judicials, retirar la policia i la guàrdia civil, així com respectar les nostres institucions. Estic convençut que si ho hagués fet el desencís d’una majoria avui seria majúscul i molts a aquestes hores haurien culpabilitzat al President Puigdemont d’una acte d’alta traïció. Jo no ho veuria així i d’aquí un mes segurament serien més els que s’avindrien a reconèixer les virtuts de que aquest pacte poder no era tan mala cosa. La negociació ens hauria donat guanys petits però molt importants, els jordis estarien entre nosaltres, ara la perspectiva de llibertat per ells serà molt complicada. La no aplicació del 155, la marxa de les forces de seguretat espanyoles i el funcionament normal de les nostres institucions ens haguessin donat aire per en poc menys de dos mesos donar una estocada definitiva al procés. Que són uns mesos més en aquesta gran lluita per la llibertat? Sincerament penso que no son res comparats amb uns dies més a la presó.

Avui amb tota probabilitat es declararà la independència, i la majoria estarem molt eufòrics , direm que s‘ha fet el que tocava, el que demanava el poble, i serà ben veritat. Tan veritat com que un cop més l’Estat Espanyol ens hi ha ajudat amb el seu autoritarisme imperialista que no s'aturarà.  Jo també hi seré i donaré tot el meu suport a aquesta declaració. Però no ens enganyem aquesta declaració és el tret de sortida a un període d’hostilitats, de grans hostilitats. Un servidor continuarà al peu de canó. Conscient que ara no n’hi haurà prou amb mocions i en manifestar-nos pacíficament, caldrà afegir-hi gestos personals que ens poden posar a tots, no només a alguns polítics, en escenaris molt incomodes, estic convençut que tots hi sereu. Perquè el que seria molt injust és que d’aquí un mes, quan el President i alguns més estiguin  en una situació precària o a la presó (tant de bo m’equivoqui), els que ahir estàveu molt enfadats amb el ell no estigueu disposats a tot.

Això no és un carrera de velocitat, és una carrera de fons amb obstacles, a partir d’avui una dura “pista americana”. Però som on voliem, no? Així que confiança, coratge, dignitat i resistència pacifica.

Som-hi!

Exposició "Gisela, una nina diferent"

El diumenge passat, per tancar la festa de Sant Baldiri, copatró del Port de la Selva, vaig tenir  el goig d’inaugurar l’exposició “Gisela, una nina diferent”.

Diferent per molts aspectes que podreu descobrir si visiteu l’exposició, ho podeu fer fins l’onze de setembre a la sala del carrer Major,19 del nostre municipi. Gisela va ser una nina d’èxit de la postguerra espanyola, segurament la de més èxit juntament amb la Mariquita Pérez, a qui va desbancar del primer lloc.

Gisela a mitjans dels anys 40 i durant tots els 50 del segle passat va esdevenir un veritable fenomen social. Al seu voltant va crear un veritable món. La Gisela no només tenia més de cent cinquanta models diferents i desenes de complements, sinó també una revista, una representació teatral i inclús varis programes de ràdio, que no podem oblidar que en aquelles dates era el principal mitjà de difusió.

La Gisela va néixer a Madrid, amb tota seguretat m’atreveixo a dir que les nenes del Port de la Selva no van tenir cap Gisela. Aquesta era una nina cara, reservada a les filles de les famílies benestants no tan sols de Madrid, sinó de tot l’Estat, d’Europa i d’Amèrica.

És evident que una nina d’aquestes característiques, per molt d’èxit que hagués tingut, difícilment seria objecte d’una exposició a casa nostra promoguda des de l’ajuntament.

Si hem tirat endavant aquesta exposició al Port de la Selva és per la Carme Cervera, quedi clar que la Carme i un servidor no tenim relació de parentiu, per bé que també podria ser i a mi no em faria res. Cervera, d’una branca o una altra, encara avui és el cognom més abundant del Port de la Selva.

Com deia, si hem fet aquesta exposició és per la Carme, en aquells moments una jove inquieta filla d’una família senzilla que desprès de la guerra se’n va anar a Madrid per fer companyia a la seva germana, perquè aquí el dia a dia era molt feixuc.

Allà atenta a tot el que passava al seu voltant, va tenir la idea de crear la seva pròpia nina, diu una nina guapa i somrient, com ella, diu també que a més de somrient grassoneta, això jo no puc dir si com ella, perquè quan la vaig conèixer no n’era, val a dir que a les fotografies no ho sembla.

Aquest és el veritable motiu que justifica aquesta exposició, l’esperit de la Carme que en un context de dificultat i en una ciutat a centenars de quilometres de casa seva va ser capaç de tirar endavant una idea i convertir-la en una realitat.

Aquesta exposició vol ser el reconeixement a la seva emprenedoria i també a l’esperit del seu projecte que va ser un negoci pròsper amb un producte destinat a les elits però amb una càrrega social important, que va donar una oportunitat a moltes noies orfes i petits tallers artesans familiars. A més era habitual la seva participació en actes benèfics per aconseguir recursos pels més necessitats.

La bona acollida de la Gisela va comportar que li sorgís un germanet, en Guni i més endavant una germana, la Lili tots ells fills de la Carme, i dic fills perquè l’amor i la passió que sent quan en parla no es pot comparar amb res més.

Aquesta exposició ha estat possible gràcies a la cessió de material de les col·leccions de la Consuelo Yubero, la Rosa Sort, la Mercè Llobet i en Joan Tomàs, en Tomàs Pla i del Museu de la Joguina de Sant Feliu de Guixols. I molt especialment a la Maria Emilia Cabrera, que coneix molt bé a la Carme i a la Gisela, perquè va recollir i publicar molta informació ara fa uns anys i a més aquests darrers dies ha vingut des de Cadis per ajudar-nos a tenir-ho tot a punt.

Gràcies també a la Carola Magem i en Jaume Torroella, que han estat el encarregats de donar forma a l’exposició i dels que he descobert que a més de ser uns enamorats del Port de la Selva són uns grans professionals. I finalment també un agraïment al personal de l’ajuntament que sempre hi és i respon, des de la brigada a l’Andrés, passant per la Judit, la Mari i la Marina, en aquest cas encapçalats per la nostra tècnica de cultura la Isabel Buscató a qui mai podrem agrair prou la seva dedicació.

I sobretot moltes gràcies a la Carme, per fer-nos coneixedors de la seva història, que va marcar una etapa i que molts desconeixíem. Gràcies per conservar una memòria de notari i tanta vitalitat, només limitada, com dius ella perquè les cames no la volen seguir.

La Carme m’ha dit algun cop que és molt afortunada perquè sempre ha tingut una mà al costat que l’ha ajudada a tirar endavant, quan m’ho diu, ho fa com si parles d’una mà sobrenatural o almenys així ho interpreto jo per la cara que hi posa.  Personalment crec que n’ha tingut moltes, primer les dels seus pares, després la de la seva germana i el seu cunyat o la del fundador de Galerias Preciados i de ben segur un llarg etcètera. Fos la que fos segur que ben merescuda i resultat sempre d’aquesta il·lusió i perseverança que encara ens transmet.

La Carme el 9 de setembre farà cent anys, tots sabem que no és gens fàcil arribar-hi i menys fer-ho amb aquesta lucidesa per tant serveixi aquesta exposició com a regal avançat del teu centè aniversari.

Felicitats Carme i moltes gràcies!

És vivint que puc pensar-te

Des d’aquesta aspra solitud et penso.
Ja no hi seràs mai més quan treguin fulles
els pollancs que miràvem en silenci
des del portal de casa.

Tantes coses
se m’han perdut amb tu que em resta a penes
l’espai de mi mateix per recordar-te.

Però la vida, poderosa, esclata
fins i tot en un àmbit tan estricte.
Tu ja no hi ets i els pollancs han tret fulles,
el verd proclama vida i esperança
i jo visc, i és vivint que puc pensar-te
i fer-te créixer amb mi fins que el silenci
m’engoleixi com t’ha engolit per sempre.

Calladament. Llibre d’absències (1984), de Miquel Martí i Pol

Ens deixa el pintor de la Vall

Avui al migdia incineraran a París en Fernando Lerín que ens va deixar el passat divendres dia 18 de novembre després de 87 anys acumulant experiència. Feia temps que havia establert la seva residència a la Vall de Santa Creu d'on n'era un més.

Ho va fer després d’una intensa vida que l’havia portat de Barcelona a Paris, més tard a Nova York i després a Madrid. Fou un artista viatjat que va exposar arreu, des de Garriguella a Caracas, passant per les ciutats on va residir, per moltes de l’Estat ( Saragossa, Sevilla, Oviedo) i altres d’europees (Brussel·les, Tori, Londres).

No sóc cap expert per parlar de l’obra d’en Fernando, només em puc referir al que he llegit i sobretot al que ell mateix m’havia explicat.

Aquests darrers anys he tingut l’oportunitat de compartir algunes estones amb ell, estudiàvem la possibilitat de convertir la seva casa en un museu, bé un museu ja ho és, es tractava de trobar una fórmula per fer una Fundació a gust de tots, no era fàcil, la prova és que després de tres anys no ens n’hem sortit.

Un mati de finals de la primavera del 2013, ens vàrem trobar a l’ajuntament, vaig prendre algunes notes del que em deia, notes que vaig repassar el passat mes de gener quan preparava la presentació de l’exposició que van fer conjuntament amb el meu pare al celler Espelt. Havia anotat el que en Fernando deia entenent que eren uns principis molt importants, almenys per ell:  “la pintura és la meva vida i la meva vida és la pintura”  continuava dient-me “la pintura m’ha ensenyat a pensar i a viure”, o un de tan contundent com “n’hi ha que volen entendre la pintura, la pintura no s’entén la pintura es sent”.

Els profans, parlo per mi, davant d’un quadre d’en Fernando Lerin només som capaços de dir que es tracte de pintura abstracta. Els entesos  sovint necessiten ubicar  l’obra dels artistes en un corrent, sembla ser que una part important de la seva quedaria dins el nuagisme, un corrent dins l’informalisme basat en l’espontaneïtat gestual quasi instintiva i biològica que les afeccions anímiques i el sentiment provoquen en el temperament humà. Però malgrat aquest intent d’emmarcar la seva obra jo sempre li havia sentit a dir al mateix Fernando que la seva era una obra que no s’havia fet mai i que el que pretenia era valoritzar l’horitzó. I aquesta és la sensació que jo tinc quan em poso davant d’un dels seus quadres, no sé si tracto de valoritzar res, però si que sento la necessitat de mirar i explorar l’horitzó.

Per la seva trajectòria vital és evident que en  Lerin és un artista consagrat, amb una gran obra. No ho és menys, que és un gran desconegut i un oblidat de les institucions d’aquest país, ara només ens queda la seva gran obra, no sé si la seva mort serà una oportunitat per mirar de revertir la situació.

A mi personalment i contradient-lo m’interessava molt més ell com a persona que la seva obra, el recordaré pel seu posat d’home senzill i pensament complex, sovint incomprès però capaç de fer el que ha volgut en harmonia amb la seva riquesa interior.

Descansi en pau!

Glossa de la Diada

A continuació trobareu reproduïda la Glossa de la Diada que vaig fer a l'església del monestir de Santa Maria Ripoll diumenge passat en motiu de la commemoració del 11 de setembre.

Alcalde, mossèn, regidores, regidors, membres del Patronat del monestir, autoritats, senyores i senyors…Molt bon dia.

No cal que els digui que per mi, batlle d’un municipi petit com El Port de la Selva, és un gran honor poder compartir la commemoració de de la Diada Nacional de Catalunya amb tots vostès en el marc incomparable del Monestir de Santa Maria Ripoll.

Vull començar agraint la invitació que en Jordi Munell, el vostre alcalde, em va fer per ser avui aquí. I no només la invitació sinó també la confiança de poder-me adreçar a tots vostès en una data tan assenyalada per reflexionar sobre el nostre passat,  el present i el futur de Catalunya.

Més enllà de amistat i afinitat política  que en Jordi i  jo tenim, em penso que avui no sóc aquí per això, sinó pel vincle existent entre els nostres municipis. Un vincle que arranca al tombant de l’any 1.000 quan es consoliden els grans monestirs benedictins de Santa Maria de Ripoll i de Sant Pere de Rodes ubicat dins el terme municipal del Port de la Selva.

És aquesta relació entre monestirs un bon punt de partida, amb una carrega de simbolisme considerable per rememorar el nostre passat, la nostra història, una història sòlida que alguns obvien i menystenen.

La primera referència documentada entre el Monestir de Sant Pere de Rodes i Ripoll, la trobem l’any 1022 quan l’abat Oliba assistí a la consagració de l’església de Sant Pere de Rodes. Aquest fou un fet rellevant, perquè l’abat Oliba era un personatge important i influent i la seva presència refermava el paper de lideratge espiritual però també territorial del cenobi empordanès.

Aquest mateix any Oliba coneixedor de la pressió  que exercien els nobles sobre els pagesos, però també sobre la mateixa església i fruit de la seva experiència, va promoure les assemblees de la Pau i treva de Déu que foren oficialitzades cinc anys després a Toluges.

La Pau i Treva de Déu privava de fer la guerra en llocs sagrats i dies assenyalats i fou una estratègia per limitar les lluites i el poder dels senyors feudals. Minimitzava les situacions d’espoli i rampinya a la que eren sotmesos els pagesos i artesans per part d’alguns nobles. Amb aquestes mesures es consolidaven molts mercats al voltant dels temples i es garantia durant uns dies a setmana la circulació de persones i mercaderies.

La iniciativa de l’Abat Oliba reflexa bona part del que serà el tarannà del poble català. A partir d’unes assemblees fou capaç de pactar unes mesures que afavorien als més febles i vetllaven per garantir l’activitat comercial dels productors agrícoles, ramaders i artesanals.   En definitiva es posava una llavor a la justícia social un dels valors que s’han anat consolidant al llarg de la història d’aquest país i que ha de ser un pilar fonamental de la nova república catalana que alguns tan anhelem.

Per parlar de la segon element de connexió entre Santa Maria de Ripoll i Sant Pere de Rodes, no ens hem de moure del S. XI . En aquell moment els nostres monestirs, a més de donar consol espiritual, es consolidaven com a veritables centres de coneixement (coneixement de les tècniques agrícoles i artesanals que els monjos transvasaven amb el seu pelegrinatge, però també coneixement jurídic, matemàtic, astronòmic o mèdic). Eren els monestirs fars irradiadors de cultura sobretot través de les arts místiques:  la música sacra, la litúrgia, l’estudi de les escriptures o la pròpia arquitectura, quin exemple més clar que la portalada d’aquesta església cridada a ser patrimoni de la humanitat.

És evident, que el vehicle propi de totes les manifestacions religioses era el llatí però no ho és menys que fou dins i al voltant dels murs dels monestirs que van començar a circular profusament pergamins redactats en romanç que portarien a l’arrelament definitiu del català, la llengua pròpia de Catalunya. I en aquest fet l’scriptorium de Ripoll hi té un paper determinant.

Aquest mateix scriptorium és el que vincula, també ara fa mil anys, Samta Maria de Ripoll i Sant Pere de Rodes,  ho fa a través de dues bíblies coetànies, conegudes com la Bíblia de Ripoll i la Bíblia de Rodes, manuscrites i il·lustrades aquí (excepte la part final de Rodes, que sembla l’acabaren a l’escriptori de Sant Pere perquè fou un obsequi que l’Abat Oliba va voler portar a la consagració de l’església i encara estava inacabada).

Avui aquests dos còdex estan prou ben conservats, per bé que lluny de les nostres terres, la de Ripoll, com molt bé saben a la Biblioteca Apostòlica Vaticana i la de Rodes a la Biblioteca Nacional de Paris. És a Paris després que el 1708 el Duc de Noialles, Mariscal de Felip V, l’espoliés del nostre monestir durant la Guerra de Successió.

Aquella Guerra de Successió, és la responsable que avui i ara estiguem aquí commemorant la Diada. L’onze de setembre de 1714 Barcelona capitulava davant les tropes de Felip V i pocs dies després amb la caiguda de Cardona es posava fi a aquesta Guerra.

Avui aquí a Ripoll, bressol de Catalunya, que ningú s’equivoqui, no celebrem cap derrota, recordem aquells catalans que ara fa poc més de tres segles es van trobar immersos en una pugna dinàstica entre els Habsburg de la casa d’Àustria i els Borbons francesos per dirimir l’equilibri entre les grans potències europees. I commemorem que malgrat quedar abandonats a millor sort pels seus aliats,  aquella gent es va mantenir fidel a les institucions catalanes (hereves del pactisme de les assembles de Pau i Treva de l’Abat Oliba), es va mantenir fidel a les  seves costums, a la seva llengua i a les seves arrels, unes arrels forjades en aquestes contrades vuit-cents cinquanta anys abans quan el compte Guifré fundava aquest monestir i la dinastia comtal de Barcelona.

Fou  el 1714 un  punt d’inflexió a la nostra història, alguns l’han qualificat com la fi de la nació catalana perquè amb el posterior Decret de Nova Planta, Catalunya passa a ser tractada com una província més del Rei, un Rei que es va posar per fita castellanitzar, en el sentit més ampli de la paraula, el nostre país.

Però com va dir l’historiador Pierre Vilar, “una nació no és perd amb una batalla i menys amb un decret”.

Així com que els fonaments eren bons, els catalans hem estat tres segles plantant cara al procés de desnacionalització a que ens ha sotmès la monarquia borbònica primer i el que avui anomenem Estat espanyol després.

Durant els segles XIX i XX  ens hem esforçat reiteradament buscant el nostre encaix en aquest projecte hostil anomenat Espanya, però una vegada i una altra hem acabat constatant que no hi cabem.

El darrer intent, ja entrat aquest segle, l’Estatut d'autonomia del 2006.

Fou al meu entendre la sentència contra aquest estatut la que va despertar el país del síndrome d’Estocolm en que es trobava  i el  juliol del 2010 després de la manifestació convocada per Òmnium sota el lema «Som una nació. Nosaltres decidim» Catalunya va fer un cop de timó i es posava, més ben dit ens posàvem en marxa definitivament per defensar la nostra dignitat nacional.

Es refermava el camí cap al dret a decidir, iniciat uns mesos abans amb la primera consulta popular per la independència d'Arenys d’Amunt.

En aquell moment també alguns ajuntaments volgueren fer un pas més, amb el  «moralment exclòs de la constitució espanyola» promogut per l’ajuntament del Port de la Selva, es gestava l’Associació de Municipis per la Independència que avui té associats 788 municipis que representen la meitat dels ciutadans del país.

Però el veritablement determinant fou la implicació de molta gent, moltes persones com tots vostès.  N’és la prova més evident l’Assemblea Nacional Catalana, amb gairebé 50.000 socis, una organització que ha estat capaç de mobilitzar milers de persones arreu del territori i més d’un milió les darrers diades. Amb l’ajuda d’ Òmnium Cultural i Súmate. Però també amb el Cercle Català de Negocis, el Col·lectiu Emma, la Fundació Catalunya Estat, La Fàbrica, la Plataforma per la Llengua, ... Molts col·lectius amb un objectiu comú, sumar esforços per aconseguir la creació d’un estat propi per Catalunya.

Aquests darrers 6 anys un cop més la gent ha pres la iniciativa. Igual que l’Onze de setembre de 1886  la van prendre les dones i els homes d’una nació desballestada i sense l’empara de cap forma d’estat, que reunits a la parròquia de Santa Maria del Mar, a tocar del Fossar de les Moreres triaren el camí de la reafirmació celebrant un acte en honor als morts el 1714. Aquest acte es va escampar pels pobles i ciutats de Catalunya amb més o menys intensitat en funció del moment, fins a esdevenir-ne la Diada Nacional l’any 1980.

La mobilització social d’aquests darrers anys, políticament es va traduir  en la necessitat de donar la paraula al poble per escoltar-lo.

Per activa i passiva es va intentar convocar un referèndum acordat amb l’estat espanyol, però ens varen tancar totes les possibilitats en base a la interpretació de la sagrada i reconsagrada Constitució Espanyola.

Una Constitució que han estat incapaços de interpretar per deixar-nos decidir, però que si foren capaços els grans partits estatals de canviar-la, en dos dies, seguint els dictats de la Sra. Merkel, per pagar el deute.

El 9N de 2014 vàrem poder fer una consulta amb un ampli suport, el de 87 dels 135 parlamentaris i 920 ajuntaments dels 948. Malgrat totes les mancances, el resultat fou clar. Però no va servir perquè Espanya ens escoltes sinó que va servir perquè Espanya es querelles contra el president, el conseller de la presidència i les conselleres d’ensenyament i governació.

Ara farà un any vàrem anar a votar en unes eleccions amb un marcat caràcter plebiscitari i de les quals en va sortir l’actual representació parlamentaria. I la resta la coneixeu bé i me l’estalvio que és molt recent.

I aquest és el nostre present. Coincidireu que viure aquest moment, viure el procés en que es troba Catalunya és apassionant. No cal que us digui que per un servidor és un gran goig poder treballar al costat de tanta i tanta gent per una causa tan noble com és la llibertat del nostre país.

Però res es fàcil, avui aquella actitud que ja tenia el Conde-Duque de Olivares poc abans de la guerra dels Segadors  “de reducir estos reinos de que se compone España, al estilo y leyes de Castilla, sin ninguna diferencia”  continua ben vigent i en tenim una prova clara cada dia, si més no els divendres quan el Consell de ministres (en plenes facultats o en funcions) ens deixa un regalet,  ja sigui en forma de retallada de competències, de recentralització, o de qüestionant les nostres iniciatives legislatives (com el decret-llei de pobresa energètica o l’impost sobre dipòsits bancaris i fons d’inversió)  accions totes que no perjudiquen només als independentistes de pro com jo, si no el dia a dia dels nostres conciutadans més vulnerables.

Em permetran que un cop repassat el passat i situats en el present, els faci algunes observacions de caràcter més personal.

Estic tip de se’ns maltracti, tip de viure en un estat que massa sovint, per no dir sempre, ens va a la contra.

Tip de viure en un estat que no només no ha estat incapaç d’acabar amb el franquisme sinó que el subvenciona.

Tip de viure en un estat on no saben que és la separació de poders i per tant no existeix i tots es barregen. Els fiscals fan política i els polítics de jutges,...

Tip de sentir que aquí es discrimina el castellà, quan en molts àmbits em costa que m’entenguin i m’atenguin en català.

Tip que ens diguin que adoctrinem a les escoles quan és el ministre Wert  que diu que cal espanyolitzar als nostres nens.

Tip de circular per unes carreteres atrotinades que suporten la major part del transit d’entrada i sortida de la península.

Tip d’haver de pagar 25€ d’autopista per anar i tornar del Port de la Selva a Barcelona quan pràcticament pots travessar la resta des l’Estat per autovies de franc.

Tip que els trens no arribin a l’hora, o senzillament no arribin.

Tip de ser la zona de l’Estat més industrialitzada i per on circulen totes les mercaderies provinents del llevant i els sud i no es prioritzi el corredor mediterrani i es facin propostes descabellades com el mega túnel de Canfranc.

Tip que ens capin l’aeroport de Barcelona perquè no superi al de Barajas.

Tip de rebre el 8% de les beques quan tenim el 17% dels estudiants.

Tip d’haver de rescatar bancs que ens deien que ens deien estaven immaculats.

Tip d’operacions “chapuza” com el Prestige de ja fa tems o el Projecte Castor recentment.

Tip de Gurtels, Palmaarenas, Malayas o Noos. I referint-me a aquets no vull obviar els casos d’aquí, màxima condemna per tot el que s’ha fet malament, el nostre ha de ser un país net de corrupció a on qui la faci la pagui, sense cap impunitat.

Tip de que pesquin a un ministre vanagloriant-se de carregar-se el sistema sanitari del nostre país i no dimiteixi ningú.

Tip definitivament que ens amenacin i ens facin por. Com fa sovint l’impresentable ministre García-Margallo, ahir mateix per ultima vegada.

Perquè ja ho sé que els nostres són temps de canvis i com sempre els canvis generen incerteses.  Però és immoral voler convertir la incertesa en por.

Per mi és evident que tornem a estar en un punt d’inflexió de la nostra història, tenim a les nostres mans millorar la vida de tothom que viu a Catalunya.

Jo sóc dels que penso que això només ho podem fer amb les eines que té qualsevol estat democràtic que ens han de permetre gestionar el nostres propis recursos per evolucionar, per créixer, per ser més competitius,  perquè tothom que visqui a Catalunya pugui prosperar i fomentar la justícia social atenent com cal, les necessitats més bàsiques de la població i garantir drets universals com l’habitatge, la feina, la sanitat o l’educació. I també per preservar i enriquir la nostra cultura, la nostra llengua, la nostra història i les nostres tradicions.

Catalunya ha estat, és i ha de continuar sent un país generós i solidari per tothom i amb tothom: amb els nascuts aquí, amb els que van arribar fa temps, amb els que han arribat fa poc i amb els que arribaran en el futur.

Per descomptat solidari amb la resta de pobles de l’Estat espanyol amb qui hi tenim molts lligams, lligams que no volem ni s’han de trencar.

Solidari també amb els pobles de la Mediterrània, amb aquells que ara pateixen la cruesa de la guerra i l’èxode. I solidari amb la resta de pobles del món perquè no pot ser d'altra manera.

Catalunya viu la revolució dels somriures. Dels somriures de moltes persones il·lusionades per construir un país millor. Un país millor dedicat als nostres avantpassats, a tots aquells que van lluitar per ser on som però que malauradament ens han deixat pel camí, però sobretot un país millor pensant en el nostre futur, el dels nostres fills i nets i el de les generacions que vindran.

Acabo,

I deixeu-m’ho fer reprenent la relació Ripoll - El Port de la Selva.

Els nostres dos monestirs, Santa Maria de Ripoll i Sant Pere de Rodes han estat testimonis privilegiats de la nostra història, dels nostre progrés però també de les nostres misèries.

Jo avui en aquest monestir de Santa Maria de Ripoll ubicat a la confluència de les valls del Freser i el Ter i ben protegit pels contraforts del Pirineu tinc l’oportunitat d’impregnar-me de tot allò que té a veure amb el naixement de Catalunya.

Per correspondre’ls ara només em falta convidar-los a visitar el nostre monestir, el monestir de Sant Pere de Rodes que reposa impassible al pas del temps a 520 metres sobre la badia del Port de la Selva.

Allà es podran impregnar de tot allò que no ha canviat al cap d’un mil·lenni, la salobrar del mar, els embats de la tramuntana, la remor de la font i un entorn majestuós que de ben segur apropava als monjos al seu creador. 

Si mai hi venen, abans d’entrar, girin la mirada al Nord, cap a Europa, albiraran l’horitzó, un horitzó lluminós i possible.

Moltes gràcies per escoltar-me, bona diada a tothom, visca Ripoll i Visca Catalunya!