25/11/12

Jo voto independència, jo voto Artur Mas!


Ja hi som, diumenge 25 de novembre de 2012, d’aquí unes hores ens toca anar a votar de nou.  Deia l’Oriol Pujol que aquestes són les eleccions de la nostra vida, poder un pèl agosarat? En qualsevol cas unes eleccions vitals pel nostre país i per la nostra llibertat.

He passat el vespre del dissabte de reflexió repassant el que vaig dir als meus veïns durant l’acte electoral del passat dijous i ara ho vull mirar de compartir en el meu bloc per si pot ajudar a acabar-vos de decidir.

És cert que l’endemà de l’onze de setembre de 1714 va començar la resistència del poble català  contra el procés de desnacionalització a que ens ha sotmès la monarquia borbònica i el que avui anomenen estat espanyol. Però no és menys cert que durant aquests gairebé tres segles fent gala del nostre tarannà cooperant i assenyat hem buscat l’encaix en aquest projecte que en diuen Espanya. Això s’ha fet amb especial insistència des de la mort del dictador Francisco Franco, s´ha intentat, per activa i per passiva, encomanar a la resta de l’estat les virtuts del catalanisme polític.

L’esforç ha caigut en terra erma, malgrat l’avenç innegable, a cada cantonada hem rebut una coça. Però el veritable punt d'inflexió  al meu entendre, es produeix el juliol del 2010 amb la sentència del deslegitimat Tribunal Constitucional contra l’Estatut del 2006. Un Estatut que havia estat aprovat pel Parlament de Catalunya, passat pel ribot madrileny abans de ser aprovat pel Congrés de Diputats i el Senat i, malgrat això, ratificat en referèndum pel poble Català, promulgat pel Rei i publicat com a Llei Orgànica.

Davant aquest fet El Port de la Selva vàrem respondre declarant-nos moralment exclosos d'una Constitució en la que quedava clar no hi cabíem. El conjunt del poble català també responia, ho va fer sortint el carrer convocats per Òmnium i escampant arreu les consultes populars iniciades pocs mesos abans a Arenys de Munt.

L’estat espanyol va continuar posant-nos pals i traves, qüestionant la nostra política lingüística, el nostre model d'ensenyament  les nostres seleccions,...incomplint els seus compromisos amb el finançament, amb les infraestructures,...

El nostre país no va quedar aturat, ni molt menys. El desembre del 2011 va néixer a Vic l’Associació de Municipis per la Independència que a hores d'ara aplega més de 600 municipis. La societat civil, des de la base, s’organitza, l’Assemblea Nacional Catalana n'és el màxim exponent. Uns i altres emparant-nos en la raó, amb arguments sòlids vàrem ser capaços de construir una gran pinya, una pinya d'un milió i mig de catalans il·lusionats que el passat 11 de setembre vàrem sortir al carrer en contra de res, només a favor de Catalunya i de la llibertat.

Aquest clam de la societat catalana expressat massivament de forma cívica i pacífica va ser entès de seguida pel nostre President. Si els ciutadans de Catalunya demanàvem emprendre un nou camí i volíem ser un nou estat d'Europa, només hi havia una manera de començar a caminar que era traslladant la veu del carrer a les urnes. El cop de porta, al ja superat per la societat, pacte fiscal de CiU va accelerar els esdeveniments.

Davant d'un moment excepcional calien decisions excepcionals i el President Mas va convocar eleccions, el pas necessari en democràcia per engegar un procés de gran envergadura i no exempt de dificultat com és el de la construcció d'un estat propi.

A partir d'aquí tothom inicia la seva campanya, en aquestes eleccions no votem si demà serem independents o no. En aquestes eleccions votem poder decidir que volem ser. N’hi ha uns que malgrat considerar-se demòcrates no ens volen deixar decidir (PP i Ciutadans), uns altres que no saben si ens volen deixar decidir (PSC-PSOE). La resta avala clarament el principi democràtic del dret a decidir.

Hem de poder exercir el dret a decidir, per defensar la independència, perquè la necessitem per garantir l’estat del benestar, per garantir el futur dels nostres fills. A ningú se li escapa que gestionant els nostres recursos  i prenen les decisions en funció de les nostres necessitats ho aconseguirem.

Però perquè això funcioni cal una gran majoria sobiranista. Sobre el paper tot apunta que hi serà:  CiU serem la força principal, caldrà sumar-hi ERC que podria esdevenir segona força;  la CUP  pot estrenar-se, el SI mantenir-se i a ICV no sé on posar-los, i no m´hi trenco al cap perquè ja han proposat un pacte a ERC per anar contra CIU, i així segur que no ens en sortim.

El resultat de les eleccions serà analitzat des d'Espanya i des de la comunitat internacional en funció del resultat del President que ha donat la veu al poble en aquest moment. No reforçar el lideratge de l’Artur Mas serà interpretat  com una feblesa  i el procés cap a l'estat propi quedarà greument tocat. Per molt emotiu que ens pugui semblar que ERC passi per davant del PP i PSC, mai serà determinant si el president Mas no treu una majoria excepcional.

I és que si CiU no disposa de majoria absoluta, serà impossible que el President Mas trobi el suport i la força necessària per avançar cap a l’estat propi, cap a la independència. Demà el govern haurà de continuar governant, ho haurà de fer davant totes les artimañas de l’estat espanyol, que ja sabem que són moltes i brutes. Més enllà de la independència s’hauran de prendre decisions. Decisions sovint complicades. De ben segur, que en un govern de coalició, provocaran desavinences importants que ens restaran força en el camí cap a la independència i la construcció de l’estat propi. (avui ho explica molt millor en Sala-i-Martín)

Jo confio plenament amb l’Artur Mas, no és un messies (malgrat la poc afortunada foto de campanya), tampoc un eixelebrat, ni un cínic, ni un suïcida. És intel·ligent, si obté la majoria absoluta estic convençut que no es farà enrere,  si ho fes, com diu Salvador Cardús, “la frustració seria molt pitjor que la de fracassar col·lectivament en el procés, perquè suposaria una pèrdua de confiança en els possibles futurs lideratges i, per tant, en el propi país. Una cosa és perdre davant d'un adversari fort, i l’altre fer-se l’harakiri…”

El President ha estat valent, ara necessita un mandat clar del poble per liderar aquest procés.

Sempre he votat CiU, aquest cop vaig més enllà, voto Artur Mas!

27/7/12

I si ...

L'any 2006 després de l'onada d'incendis viscuda a l'Alt Empordà vaig escriure l'article Incendis forestals a l'Empordà: pensant en veu alta, on,  entre d’altres coses, deia que havíem tingut molta sort per els llocs on s’havien originat els incendis i em demanava què hauria passat si l’incendi s'hagués iniciat al coll del Pertús. Desgraciadament 6 anys després tenim la resposta.

Assumint que l’Empordà es crema senzillament perquè els seus boscos són mediterranis i el foc en els boscos mediterranis hi és intrínsec,  això vol dir que fem el que fem sempre hi haurà un dia en que es donaran les condicions necessàries i idònies per que s’origini un foc.

Aquesta situació no ha canviat des que existeix el bosc mediterrani. El que sí ha canviat al llarg del temps és el nostre paisatge i l’estructura dels nostres boscos. S’ha trencat la imatge tradicional dels nuclis urbans envoltats d’espais oberts, molts cops de camps conreats, que deixen el bosc més enllà. Avui, el bosc i els matollars ens truquen a la porta. L’explotació del bosc ha deixat de ser rendible i rentable. Si a això hi sumem l’errònia concepció d’una gran part de la societat més urbana que ha interpretat la conservació del medi com l’absència d’intervenció, arribem a on som. Al seu dia, vàrem atribuir la generalització dels primers grans incendis a la manca de mitjans. Actualment disposem d’un dels dispositius d’extinció d’incendis forestals més potents de l’arc mediterrani, que apaga sense problemes el 98% dels incendis, però que té una assignatura pendent, el 2%  que per la seva intensitat superen la capacitat dels cossos d’extinció i que com hem vist aquests dies son devastadors, perquè afecten a molta superfície i a moltes persones.

És repeteix el patró, quan hi ha un incendi important hi aboquem milers d’euros; primer durant l’extinció mobilitzant una estructura només comparable, ni que sigui de lluny, a la que mouen les guerres, després amb el desembarcament dels polítics de torn carregats d’ajudes pal·liatives de resultats incerts. Ens omplim la boca parlant del foment de l’agricultura, de que cal crear discontinuïtats, que cal gestionar el bosc. Però a l’hora de la veritat les inèrcies socials i les polítiques, llevat d’excepcions, van per altres camins.
No he sentit a ningú que hagi preguntat què ha costat tot aquest desplegament. Si, per contra, alguns que diuen que faltaven mitjans. Si continuem així cada any haurem de posar més recursos, com si fossin il·limitats. I malgrat l’esforç la garantia d’èxit possiblement tornarà a quedar en mans de la sort.

Ens cal un sistema de lluita contra incendis equilibrat. Cal un canvi, cal deixar de pensar en l’agricultura i la silvicultura només en paràmetres de productivitat i assumir-les com a mesures de prevenció, de manteniment del paisatge, de creació de discontinuïtats, d’ordenació del territori. S´ha de fer rendible la gestió del bosc, ja hi ha qui treballa amb temes de biomassa. Però més enllà i sent conscient de les dificultats del moment, convindria  que l’Administració, la mateixa que paga els mossos, els bombers, els agents rurals i els helicòpters, fomenti  l’existència de pagesos, bosquetans i pastors. Que llaurin camps sense patir per la collita, que escateixin olivars sense pensar en l’oli, que aclareixin bosc sense preocupar-se del preu de la fusta, que manin ramats per eliminar vegetació. Amb això a més de fer prevenció també donarem una oportunitat més a la població rural. Les ADF podem ser una bona eina.

19/6/12

Hisenda pròpia i independència

El meu partit, Convergència Democràtica de Catalunya, ha iniciat la campanya ara hisenda pròpia. Diuen els nostres estrategues que ja fa temps que la societat parla del concert econòmic i que el què ha de fer l’espai polític més significatiu del país (o sigui nosaltres) és fer-nos-el nostre i liderar el procés del pacte fiscal.

La meva humil opinió és que aquest és un pas innecessari, al carrer del que es parla és de independència, d’Estat propi. La transició nacional no pot fer parada a la hisenda pròpia. El nostre problema va molt més enllà de l’economia i el fisc.

 Entenc que estem governant un país que té feina i treball per pagar les nòmines dels seus funcionaris a final de mes, que aprima el nostre benestar i dilata projectes per falta de recursos econòmics. Però això no vol dir que el problema del nostre país sigui només econòmic, ni tan sols que sigui el principal.

Imagineu-vos que per un moment el Govern d’Espanya, en un atac de lucidesa, juga a negociar el pacte fiscal, ens dóna el concert econòmic i tenim hisenda pròpia. Segurament anirem més desfogats, pagarem sense problemes les nòmines, podrem millorar les polítiques socials i, inclús, fer inversions. Però això no evitarà els atacs contra la nostra llengua, ni que es qüestioni el nostre model d’ensenyament, ni les polítiques radials de Madrid, ni la invasió de competències, ni la retallada de l’Estatut que aprovem els catalans, ni la negativa a les seleccions catalanes, ... ni l’insult i el menyspreu de molts espanyols.

Mai en la historia del catalanisme polític, la independència o la necessitat d’un Estat propi havia tingut tants adeptes. He constatat que aquest creixement també l’hem fet a base dels que només ho veuen necessari pel tema econòmic. Molts han entès perfectament que l’Estat propi és sinònim d’hisenda pròpia i, per aquest fet s’apunten a la lluita sobiranista com la solució als seus problemes.

Nosaltres mateixos ens estem dividint, perquè si fem parada a l’estació de la hisenda pròpia ni haurà molts que baixaran del tren de l’Estat propi i això no ens convé. Hem de construir majories àmplies, no?

Lamento que  no haguem estat capaços de capitalitzar millor l’esperit del 10 de juliol d’ara farà dos anys, que no aprofitem la força dels resultats electorals, que no s'escolti el que demanem les bases i que no siguem prou valents a l´hora pensar en el demà del nostre país.

Espero equivocar-me en la meva diagnosi de la situació. Però, per si de cas, continuaré treballant, des de Municipis per la Independència amb l’objectiu de l’Estat propi ,que aquest sí que és segur, ens garantirà  la hisenda pròpia i molt més!!!

14/4/12

Miró, un artista compromès també amb l’Estat propí.


Fa unes setmanes vaig ser al Museu d’Història de Catalunya, hi tenia reunió per tractar varis temes vinculats a la gestió del Monestir de Sant Pere de Rodes. Vaig aprofitar l’ocasió per visitar l’exposició Joan Miró. Cartells dʼun temps, dʼun país. Ho vaig fer acompanyat del Director del Museu, l’Agustí Alcoberro, fet que proporciona un valor afegit a la visita i l’oportunitat de fer una immersió més profunda en cadascuna de les obres exposades.

Vaig quedar impressionat davant un cartell que tots segurament tenim molt present, em refereixo al cartell Volem l’Estatut realitzat per la campanya a favor de l’Estatut d’Autonomia endegada per l’Assemblea Nacional de Catalunya per reivindicar les llibertats democràtiques, l’amnistia per els presos polítics i l’adopció d’un Estatut d’Autonomia per Catalunya.

Aturat davant aquesta obra i seguint les explicacions de l’Agustí, descobreixo una visió que va més enllà del VOLEM L’ESTATUT, fins aquell moment la meva mirada havia discriminat alguns aspectes del cartell, ara en discrimina uns altres, com més el miro més coses hi veig. Ara hi llegeixo una altra cosa. A sobre la senyera hi veig perfectament l’estrella, podria ser l'estrella de l’estelada? la mirada em marxa cap a l’interior de la O, és blau!, el blau de l'estelada?

Em fixo amb la part superior de la L del volem, a sobre la L hi ha una creu? jo diria que és una T, i que els hi passa a les dues darreres lletres de l’eslògan (la u i la t) apareixen despenjades de la resta de la paraula, sembla que caiguin. Rellegeixo el cartell d’aquesta manera: VOTEM L’ESTAT.

Doncs ja hi som, 35 anys després, el cartell és més vigent que mai. Podem fer realitat també, el sentiment d’un referent de la cultura catalana contemporània, que interpreto va voler anar molt més enllà del que se li demanava. Un visionari!!!

Recupero el cartell. Ha arribat l’hora de VOTAR L’ESTAT, ha arribat l’hora d'exercir el nostre dret a decidir!

8/4/12

Ciset i una cuina vora mar

Ahir a la tarda vaig tenir l'oportunitat de participar en la presentació del llibre "Ciset i la cuina de vora mar".
Just fa poques setmanes em venia a veure la Carla, la neta d’en Ciset, en aquell moment vaig saber que s’havia cuinat, i mai més ben dit, aquest llibre. Aquest secret tan ben guardat ha estat una grata satisfacció. Val a dir, que sempre ho és que es publiqui un llibre on el referent és el nostre poble.
Aquest és un llibre màgnific, fruit de la idea d’en Lluís Ventós, un artista entusiasta del Port de la Selva i de la vida tranquil.la, materialitzada en el navegar de la vela llatina. Màgnific també gràcies a en Joan Simó, l’autor del text i en Jordi Sarrà, autor de les fotografies, així com a la feina feta de disseny i maquetació per en Dario Grossi. I com no, a la iniciativa de Pagès Editors que ha fet possible que veiés la llum.
Però jo no recordaré la magnificència d’aquest llibre ni per qui l’ha promogut, ni per qui l’ha escrit, ni per qui l’ha editat. Per mi el que el fa especial és en Ciset. Perquè, qui no ha retratat el seu llagut? Qui no s’ha aturat a la platja “d’Aqui de sota” a veure com remena les peces? Qui no ha quedat bocabadat davant la perfeció de les seves gambines?
Ara fa aproximadament 2.500 anys, a l’altre extrem de la mediterrania, un metge de l’Antiga Grècia, va establir la dita som el que mengem, deia Hipòcrtaes que la dieta ens reflexava social i culturalment. Les menges que trobem en aquest llibre són com diu en el pròleg en Nil, nét d’en Ciset, l’expressió d’una forma de viure, d’una filosofia que podriem fer extensiva a moltes de les families de pescadors del nostre poble i de la costa catalana. Són en definitiva l’expressió d’uns valors, d’uns valors que han de ser el referent del Port de la Selva.
Així doncs, gràcies a tots els que heu fet possible aquest llibre, però sobretot gràcies Ciset per ser com sou!!!