La difícil tasca d'educar

Ser pare per mi és, sense cap mena de dubte, el repte més important de la meva vida. Tinc dos fills a qui des del primer dia he procurat donar tota l’estimació possible. Em resulta complicat trobar les paraules idònies per expressar el que arribo a sentir per ells. Durant els primers anys de les seves vides hi va haver alguns dies que es van fer molt llargs (no es trobaven bé, ploraven, no dormien, es queixaven, ...) però per contra les setmanes passaven, i encara passen cada cop més, lleugeres i els anys volant. Amb el primer tot és nou, bolquers, biberons, gatejar, dents, caminar, parlar, ... amb el segon també, doncs repeteixes en un marc més complexa, de ser dos pendents d’un nen, passem a ser dos pendents de dos nens, però com resulta evident vas fent camí i sense adonar-te’n, un dia veus que mentre passa tot això els estàs educant.

Amb la mateixa proporció que els fills guanyen autonomia nosaltres hem de prendre decisions, escollir, seleccionar, ... i aquí comencen els dubtes, a vegades penses que ets massa permissiu i tolerant, per contra altres et sembla que has estat massa sever i estricte. On és l’equilibri? quina és la justa mesura?

Quina por! veritablement puc donar fe del tòpic: educar és complicat, no hi ha un mètode infal·lible, segons com podem aconseguir tenir uns fills molt obedients i educats, però incapaços d’afrontar els reptes de la vida per l’alt grau d’autoprotecció a que els hem acostumat. Per contra, que els deixem més o menys llibertat d’acció tampoc és garantia de res. El més emprenyat del tema és que has de continuar fent sense una resposta immediata. El temps i només aquest ens dirà si ens n'hem sortit. Si realment volem trobar una resposta afirmativa al final del procés el que hem de tenir clar és que no podem dimitir de les nostres responsabilitats educatives, deixant-les només o en gran part en mans de la societat (comunitat educativa i administracions).

Finalment, ens ha tocat!

La dita que “las cosas de Palacio van despacio” en aquesta ocasió s’ha confirmat, però per sort encara hi hem arribat a temps. M’estic referint a l’execució dels treballs de prevenció d’incendis forestals que s’estan fent al sector oriental del massís de Cap de Creus, en concret entre Puig Gros i els Bufadors al terme municipal del Port de la Selva.

L’any 2002, després de dos estius consecutius de grans incendis forestals en el Cap de Creus, es va començar a redactar el projecte que havia de servir per preservar l’àrea forestal més important del Parc no afectada per grans incendis els darrers vint anys. El desenvolupament de la vegetació ha estat extraordinari convertint la zona en una gran massa continua de combustible dificilment aturable en cas de foc.

Després de diverses revisions del projecte, d’estires i arronses, d’estius de guàrdia a l’espera dels treballs, ara aquests ja han començat. El tractament silvícola de centenars d’hectàrees, l’arranjament de pistes forestals i les franges de protecció i baixa càrrega no acabaran amb el risc d’incendi en aquest sector del Cap de Creus però si que contribuiran, en cas que es produeixin incendis, en el control de la seva intensitat i en facilitar les tasques d’extinció.

Un cop acabada la feina haurem de ser capaços de mantenir totes aquestes infraestructures, doncs la natura no s’atura i tendirà a tornar a la situació que teníem fa uns mesos. Esperem que tots els agents implicats siguem prou hàbils per trobar la millor manera de fer-ho.

Facebook

Dimecres passat, en Pere el “superaparellador”, em va convidar a participar del facebook, no sé si li haig d’agrair o l’haig de maleir pel temps que m'ha "robat". El cert és que el tema crea addicció, estic retrobant gent que feia temps que tenia perduda de vista i altres que malgrat la proximitat no trobes mai el moment de compartir ni un comentari.

Ara a través de la xarxa tinc un cercle d’amistats internàutiques sense moure’m de casa, sorprenent!, al·lucinant! això no te límit.

Però que és facebook?

Facebook és un lloc web de xarxes socials. Va Ser creat originalment per a estudiants de la Universitat d'Harvard, però ha estat obert a qualsevol persona que tingui un compte de correu electrònic.

Els usuaris poden participar en una o més xarxes socials, en relació amb la seva situació acadèmica, el seu lloc de treball, les seves aficions o regió geogràfica.

El febrer de 2007 tenia més de 19 milions de membres en tot el món, malgrat només es publicava en anglès. El 2008 va sortir la seva versió en francès, alemany i espanyol, recentment en català fet que ha impulsat molt més la seva expansió fora dels països anglosaxons.

Us hi voleu registrar i formar-ne part: http://es-la.facebook.com/

ADF

El passat diumenge 26 d’octubre de 2008 ens varem trobar a Cabanelles molts dels representants i voluntaris de les ADF associades de la comarca.

Per bé que en la part inicial es va reflexionar i debatre sobre la campanya que tancàvem i els projectes de futur, aquesta jornada era bàsicament un acte festiu d’homenatge a tots aquells homes i dones que de forma altruista continuem vetllant pel territori.

És cert que hem tingut un bon any pel que fa a incendis forestals, i esperem que la poca pluja d’aquests darrers dies ens l’acabi de solucionar, però no és menys cert que les ADF i la seva gent continuem patint.

Continuem patint perquè anem a remolc de les administracions i això massa vegades vol dir no saber a on anem. Totes les ADF tenim clar quines són les actuacions que convenen i quan s’han de realitzar, i malgrat les nostres actuacions sempre son en benefici del comú molts cops queden capades o esbiaixades pels mecanismes de les administracions o la manca de compromís de les mateixes. És veritablement complicat elaborar un pressupost de despesa sense saber quins seran els ingressos, i molt més complicat és executar-lo sense saber quan disposaràs dels recursos econòmics necessaris.

Els homes i les dones de les ADF hem demostrat que el nostre compromís amb el país i el nostre entorn és sòlid. Com que difícilment ens acabaran les ganes de tirar endavant continuarem demanant a les administracions que ens ho facin més fàcil i ens deixin concentrar el patiment on realment toca.

Veremes

Aquestes darreres setmanes el Port ha estat de veremes, es va començar collint el blanc, però de blanc n’hi ha poc i els moscats la gent se’ls guarda bàsicament pel consum propi. La verema del negre va començar la setmana passada i a la vinya de l’Ajuntament el dijous, amb la participació dels nens de l’escola, ja la vàrem donar per tancada.

Com a part interessada podeu considerar que no sóc prou objectiu, però a fe que ho dic tal i com ho sento: quina sort que l’Ajuntament ens decidíssim a tirar endavant el tema de la vinya. I dic quina sort no pel vi que en surt, ni per la millora del paisatge, ni per la prevenció d’incendis, ... que també. La sort és que encara mantenim una tradició i que tenim possibilitat de mostrar-la a les noves generacions.

El passat 25 de setembre vaig tenir la possibilitat d’anar amb els nens de l’escola a fer veremes a la vinya, mentre ells participaven de la verema collint i jo ajudava a preparar l’esmorzar em van venir un munt de records d’infantesa vinculats a la verema.

Fa trenta anys, encara hi havia força gent que s’elaborava el vi, per bé que la superfície de vinyes en marxa no devia diferir massa de l’actual. A casa meva no fèiem vi, suposo que va ser perquè quan el meu avi va morir jo tenia només set anys i no ho recordo. Per contra si recordo setembres de veremes, de més petit acompanyat de l’àvia Empar a la vinya del meu oncle Joan del mas de l’Estela, i ja de més gran amb els meus cosins a la vinya del meu oncle Gaieta, a sota el salt de la Gorga. En un lloc o en l’altre situacions es repetien: la il·lusió de primera hora, en què omplíem fàcilment la galleda i érem capaços de fer un viatge darrera l’altre, saltant feixes, fins a la samal més propera anava a la baixa amb la mateixa rapidesa que pujava el sol. Un cop esmorzats les prioritats, dels que érem nens, havien canviat i cada cop que podíem ens despistàvem en busca d’una ombra, on fer una “cabanya”, o d’una gorga amb aigua, per refrescar-nos i treure’ns la suor polsegosa que havíem acumulat durant la nostra curta jornada.

I així passàvem el temps esperant el que sens cap mena de dubte era l’altre gran moment de la verema, i que aquest no reviuran els actuals alumnes, es tractava de la “trepitjada” del raïm prèvia al seu pas per la premsa. El ritual sempre era el mateix, sabates fora i peus nets, a partir d’aquí no feia falta res més que ganes de trepitjar fort el gustós raïm, això si, sovint a canvi de la desagraïda picada d’una abella. Recordo lleugerament aquesta operació a la Selva a casa de la tia Contxita, i amb molta més claredat al Port tan a can Palau al Carrer Sant Baldiri com també a can Miquel “barber”. D’aquest darrer recordo especialment els esmorzars, l’arribada de la tia Enriqueta i l’Antònia amb la safata de pa amb tomata amb anxoves ho aturava tot menys el regalim del most cap a la tina. Això sense desmerèixer la resta d’àpats durant la verema, com els de la Lola al mas de l’Estela que ens reunien a tots a la sortida de darrera la cuina i on per mí era tan interessant el que es menjava com el que deien els grans.

En fi un record llunyà d’una activitat nostra, que ni que sigui en part hem de fer viure a les noves generacions per mantenir viu l’esperit dels que ja ens han deixa’t.