El Port de la Selva, l'aigua, l'emergència i el futur

 

El Port de la Selva és un dels pocs municipis de la Costa Mediterrània que a començaments del S.XXI encara s’abasteix només de l’aigua del seu propi aqüífer. Aquest fet cal valorar-lo positivament perquè és un indicador de la sostenibilitat del municipi que ha tingut un creixement proporcional al seus recursos hídrics i fins a dia d’avui no ha generat pràcticament cap dèficit a cap altra conca.

En situacions de pluviometria considerada normal al segle XX (la mitjana es situava entorn els 650 mm/any) i si la riera arribava a mar a la tardor i a la primavera no teníem cap problema de subministrament més enllà de patir una lleugera salinització de l’aigua després de l’estirada de l’estiu i fins a l’arribada de les pluges de la tardor, però que no acostumava a superar el llindar dels 250 mg/l i per tant es mantenia en els paràmetres considerats normals.

Entrat el segle XXI la pluja va clarament de baixa i els anys 2007 i 2008 patim el primer gran període de sequera d’aquest segle que ens provocà un augment de la salinitat de l’aqüífer importantíssim. Aquest s’intentà pal·liar amb la construcció de nous pous per complementar el de l’aqüífer principal. Aquest sistema es demostrà insuficient i s’opta per començar a treballar altres alternatives, entre les que destaca una clara aposta per la reutilització de l’aigua, avançant de la mà del Consorci d’Aigües de la Costa Brava i del projecte europeu Demowear  (https://www.watershare.eu/projects/el-port-de-la-selva)  En aquest camp el nostre municipi ha esdevingut referent i des de la tardor del 2015 fins a la primavera del 2017 es va poder infiltrar aigua regenerada garantint la qualitat de la mateixa i allunyant la sequera malgrat el dèficit de pluja. L’estiu del 2017 es va haver d’aturar el procés perquè degut a la manca de pluges l’aigua ja presentava un índex de sal molt elevat, sal que també es trobava a les aigües que arribaven a l’EDAR que fins a data d’avui no es pot eliminar amb el tractament que es fa per la seva reutilització.

La continua manca de pluja ha fet que pràcticament des del novembre del 2017 visquem un estat permanent de sequera, amb pluviometries anuals sempre per sota del 500mm i varis anys inclús per sota dels 400mm, i com a màxim amb una únic període en que la riera arribava a mar, condició indispensable per omplir l’aqüífer i recuperar la qualitat de l’aigua.

El 2018 la sequera acumulada, va comportar que l’aigua subministrada al nostre municipi obtinguda exclusivament de l’aqüífer presentés un nivell de sal (clorurs) altíssim i la única solució en aquell moment per continuar garantint la qualitat de l’aigua per l’ús domèstic passava per dessalar-la. En aquella ocasió des de l’ajuntament amb l’ajuda de l’Agència Catalana de l’Aigua es va llogar una dessalinitzadora que fou operativa 3 mesos perquè la tardor d’aquell any les pluges van recuperar les condicions de l’aqüífer.  Paral·lelament es va fer una connexió a precari a través de Llançà a la xarxa d’aigua de la Costa Brava Nord (embassament Darnius-Boadella) i es comença a treballar amb la connexió definitiva a aquesta xarxa a través de Cadaqués, que és la solució que les administracions competents ens proposen com a definitiva per poder afrontar amb les millors garanties possibles el subministrament d’aigua en el nostre municipi.

La complexitat d’aquesta connexió sabíem que era important, entre altres coses perquè requeria d’actuacions més enllà del nostre terme, i així s’ha confirmat per bé que vàrem començar a treballar amb tots els agents implicats perquè fos una realitat el més aviat possible.

A data d’avui tot just estem a la part final de tota la tramitació del Projecte d’Actuació Específica (PAE) que requereix l’actuació i està previst encarregar la redacció  del projecte executiu, aquesta situació ens porta sent optimistes a l’estiu del 2025.

A dia d’avui estem subministrant a la xarxa pràcticament només aigua de la que ens arriba per la connexió a precari amb Llançà. Però la capacitat d’aquesta connexió i la disponibilitat d’aigua és limitada i a mida que creix la demanada de Llançà es redueix l’aportació fins a ser inexistent durant la temporada d’estiu.

Les darreres setmanes la situació del nostre aqüífer s’acosta a la que teníem en aquestes dates l’any 2018. Després de vàries reunions d’urgència amb el Consorci d’aigües de la Costa Brava i amb l’Agència Catalana de l’Aigua confirmem la situació d’emergència en que ens trobem  i coincidim en que la única solució per encarar amb garanties aquest estiu és tornar a dessalar l’aigua.

A diferència del 2018 des de l’ajuntament hem estat valorant si anàvem al lloguer d’una dessalinitzadora com es va fer el 2018 i esperàvem que plogués o optàvem per accelerar una  solució més estructural que fa temps que contemplàvem davant la situació de sequera en que es troba immers el conjunt del país i que estem convençuts que amb l’avenç del canvi climàtic la tendència no serà a millor.

Així des del Port de la Selva, i vista la poca diferència de preu entre el lloguer i la compra, plantegem una solució de màxima urgència però que ens permet pensar en clau de futur, que passa en primer lloc per instal·lar una dessalanitzadora a la zona del dipòsit principal d’aigua del Puig de les Forques per dessalinitzar no l’aigua de mar sinó l’aigua de l’aqüífer reorganitzant tota la instal·lació amb la finalitat de donar resposta immediata al problema generat per la no arribada de les pluges de primavera.

Paral·lelament es fa un pas més amb la regeneració de l’aigua residual i el Consorci d’aigües de la Costa Brava instal·larà en breu una planta d’osmosi inversa a l’Estació Depuradora d’Aigües Residuals (EDAR) que ens permetrà obtenir 200m³ d’aigua reutilitzada diaris en condicions de ser infiltrats a l’aqüífer.

Sense renunciar a la connexió al pantà de Darnius-Boadella que és la que l’ACA i el CACB apunten com a definitiva, ens sembla que amb el preveiem en aquests moment no tan sols podrem garantir una aigua de qualitat sinó que ho farem amb aigua Km 0. Aigua Km 0 que més a la llarga i si fos el cas ens agradaria poder obtenir en gran part  amb energia Km 0, amb energia solar.

La implantació d’urgència de la dassalinitzadora, l’adaptació de l’estructura del dipòsit del Puig de les Forques tenen un cost aproximat de 800.000 €, un 70% correspon al cost de la planta i la resta a l’adequació de la instal·lació. La inversió de sortida l’assumirem des de l’ajuntament de El Port de la Selva amb el compromís que a partir del 1r d’octubre i fruit del conveni signat prèviament amb el Consorci d’Aigües de la Costa Brava per la gestió de l’aigua en alta en el nostre municipi recuperem bona part de la inversió feta per la planta de tractament que passaran a gestionar ells. També ens acollim a línies d'ajuts sobre el cicle de l'aigua i la sequera de l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA).

És evident que l’execució d’aquesta actuació d’emergència requereix per part de l’ajuntament d’un esforç financer important a curt termini però del tot assumible davant el benefici del seu retorn.

Igual d’evident resulta que tota aquesta actuació ha d’anar acompanyada d’una intensificació de l’estalvi i un aprofitament més eficient del recurs. Per això, cal complir de forma estricta les mesures establertes per les administracions competents i treballar per implementar un canvi d’hàbits individuals i col·lectius per fer un ús de l’aigua el màxim de responsable en tots els àmbits de la nostra vida. 

Un any a Madrid

Un any després del govern més progressista de la història es constata que la situació no millora ni per Catalunya ni per les comarques gironines. La coalició d’esquerres continua arrossegant molt dels defectes dels governs Rajoy agreujats per la situació de crisi generada per la covid19.

S’ha fet evident la manca d’un suport efectiu a pimes i autònoms, no només no han arribat ajuts a fons perdut com a altres estats europeus, sinó que s’ha actuat com havien fet els governs del PP, apujant-los la quota. Quan més necessàries seran les polítiques actives d’ocupació, aquest govern retalla l’aportació un 22%, Catalunya rebrà 86M menys. Els ERTO, una bona eina a priori, tampoc acaben de funcionar i moltes persones tenen problemes per cobrar.

Aquest és el govern dels grans titulars en polítiques socials però la seva aplicació sempre va coixa, incapacitat de gestionar bé l’ingrés mínim vital, de complir amb la llei dependència, continuen els desnonaments, s’afavoreixen als fons voltor, a la banca i als grans tinents. Quan més caldria potenciar les polítiques socials el govern Sánchez no té cap vergonya per augmentar el pressupost de la casa del Rei i l’exèrcit. Dues institucions que també avalen la poca qualitat democràtica de l’estat espanyol. Aquest govern tan progressista lluny de revertir la situació el que fa es ajudar al fugitiu de l’emèrit per tapar els seus abusos i mirar cap a un altre costat banalitzant les cada vegada més freqüents mostres de feixisme de l'estament militar.

La repressió no s’atura, l’independentisme i la dissidència continua patint persecució a tots nivells. La llei mordassa tan qüestionada per els que governen quan eren a l’oposició continua ben vigent i el 155 digital també. No tenen cap solució política per Catalunya, neguen amnistia  i especulen amb indults, amb reformes codis penals que no tenen capacitat d’abordar.

Aquest és un govern que recentralitza la gestió i quan veu que no se’n surt presumeix de descentralitzar-la deixant gestionar des d’aquí però sense donar els recursos necessaris per poder-ho fer bé. És un govern incomplidor amb Catalunya, no hi ha millora amb dèficit fiscal que acaba traduint-se en dèficit social,  tampoc en drets i llibertats.

A les comarques gironines un any després del “gobierno más progresista” no hem notat canvis respecte als  governs de Rajoy.  L'abandonament de l'Estat pel que fa a les infraestructures segueix clamant al cel, i per molt que ens diguin que en el pressupost del 2021 es contemplem algunes partides d’actuacions pendents de fa una dècada o més, per experiència sabem que el que acaba fent bo el pressupost és la seva execució i amb el nivell d’incompliment reiterat per part de l’Estat no es pot ser massa optimista. D’exemples n’hi ha dotzenes, els desdoblaments pendents de la N-II i la N-260 o les millores a les línies R-3 i R-11,  la supressió de passos de nivell, l’abaixador de l’AVE a l’aeroport, ...aquests incompliments representen problemes de mobilitat, que generen accidents i ens resten competitivitat afectant negativament el desenvolupament de la demarcació i la qualitat de vida de la ciutadania.

Així que cal continuar treballant a Madrid per revertir aquesta situació, però sobretot cal continuar treballant aquí per avançar cap un estat propi que pugui prendre les seves decisions,  gestionar els seus recursos i fer les millors polítiques en tots els àmbits pels seus ciutadans. 

Avui a Catalunya independència és sinònim de democràcia

D’aquí uns mesos farà 8 anys que faig d’alcalde del Port de la Selva. Us puc assegurar que en aquests període el nostre dia a dia, el dels alcaldes i alcaldesses, ha fet un canvi significatiu. M’explicaré.

Quan em vaig proposar optar a l’alcaldia del meu poble, ho vaig fer perquè estava disposat a invertir un període de la meva vida al meu municipi i als meus veïns i veïnes. Era ben conscient que em tocaria esmerçar moltes hores a la gestió pública per donar resposta a les necessitats de tothom prioritzant sempre el bé comú. Sabia que des de l’ajuntament hauria de planificar, oferir uns bons serveis bàsics i complementaris, garantir la seguretat, fomentar l’economia local, promoure el turisme, donar suport a les entitats, tenir al dia els equipaments públics, vetllar pel territori, d’intercedir en els conflictes,... Com feien tots els alcaldes i les alcaldesses d’aquest país. En aquell moment també sabia que hauria d’ampliar l’agenda i que, sense deixar de treballar intensament pel meu poble i la seva gent, em tocaria treballar pel país, perquè si volíem fer les millors polítiques en tots els àmbits ja resultava evident que no ho podíem fer dins l’Estat espanyol. Un Estat espanyol que s’havia carregat un Estatut referendat pel poble de Catalunya i elevat a llei orgànica, un estat que no estima la nostra llengua, que qüestiona el nostre model educatiu, que capa les nostres infraestructures, que es carrega les nostres lleis socials, energètiques, mediambientals... per tant sabia que des del municipalisme, també hauria de treballar per assolir democràticament un nou estat, un estat que m’ajudes a servir millor al meu poble.  

El que no sabia ni havia previst és que m’hauria de dedicar a defensar els drets bàsics i fonamentals meus i dels meus conciutadans. Estava enganyadament convençut que a l’Europa del segle XXI aquest era un fet assolit i garantit.

Després de 8 anys al capdavant del meu ajuntament, sense deixar d’atendre ni un moment tot allò que ja sabia que hauria de fer, avui la meva prioritat és defensar els drets i llibertats de tots els ciutadans que, dia rere dia, veiem que son vulnerats.

El dimecres d’aquesta setmana n’hem tingut un exemple més amb la detenció gratuïta, arbitraria i injustificada de 16 persones, entre elles dos alcaldes, l’Ignasi Sabater de Verges i en Dani Cornella de Celrà, dos electes al capdavant dels ajuntaments dels seus pobles amb qui no comparteixo ideologia política, però si valors i que estic convençut que avalen i comparteixen els motius que em van portar a optar a l’alcaldia.

Dimecres, l’Estat espanyol va fer un pas més cap el seu empobriment democràtic, que ja estava en situació de misèria. Perquè en Dani i l’Ignasi no van ser detinguts pel que van fer o van deixar de fer, van ser detinguts pel que pensen i pel que anhelen. Com van fer amb els nostres líders socials i polítics, com han fet, en major o menor intensitat amb tanta i tanta gent d’aquest país. I quan un Estat persegueix a les persones pel que pensen, dinamita d’arrel els seus drets bàsics i fonamentals.

I aquí estem els alcaldes i les alcaldesses, com no podria ser d’altra manera, lluitant per garantir que els nostres veïns i veïnes es puguin reunir, es puguin expressar lliurement, es puguin manifestar cívicament i puguin decidir democràticament. I tots sabem que això a l’Estat espanyol tampoc és gratuït, ho confirmen les més de 500 causes obertes contra el món local sobiranista sense tenir en compte l’exercici de coacció de la fiscalia pel nostre paper en el referèndum de l’1 d’octubre. Tot això mentre veiem cada dia com el feixisme campa pels carrers amb la complicitat de qui l’hauria d’aturar i limitar.

El comportament de l’Estat espanyol ha tingut la trista virtut de convertir la independència en sinònim de democràcia, perquè a aquestes alçades només la independència garantirà la democràcia. Una democràcia inclusiva i vertebradora, basada en els millors valors republicans, els de la llibertat i la igualtat, però també els de la justícia social, la transparència, la participació i la proximitat, una proximitat de la que els electes locals ens en sentim garants i que estic convençut que tots practiquem. Una proximitat que avui ens apel·la, per dignitat, a avançar units cap a al República, una república que ja tindrem temps de decidir com ha de ser, però que de sortida i de forma immediata garanteixi a la gent d’aquest país pensar i anhelar el que vulgui sense veure perillar la seva llibertat.

Primera edició dels Premis Republicans de l’Any

Ahir al vespre a l'auditori de Girona, amb la presència del Molt Honorable President de la Generalitat, l'Associació de Municipis per la Independència (AMI) rebíem un dels premis del setmanari La República, concretament el premi República Popular. Vàrem correspondre amb un doble agraïment, el primer pels responsables de l'organització d'aquests premis per haver considerat que havíem de ser-ne candidats i el segon, com no pot ser d'altra manera,  per a totes les lectores i lectors que amb el seu vot van creure que n’érem mereixedors. De veritat, moltes gràcies!

El proper 14 de desembre farà 7 anys que un centenar d'ajuntaments constituíem l'AMI a Vic, avui som més del 80% dels ajuntaments catalans, la pràctica totalitat dels consells comarcals i les quatre diputacions, i aquesta és la nostra força. Una força que, com el nom de l'entitat indica, està al servei d'un únic objectiu, la independència de Catalunya. Una independència necessària per  preservar la nostra llengua, la nostra cultura i la nostra manera de fer, però sobretot una independència per tenir un estat a favor, per fer, també des dels ajuntaments, un país millor. Una República on les polítiques justes i prosperes per tots els nostres veïns i veïnes no es vegin qüestionades per cap tribunal arnat. 

Els municipis continuem més ferms que mai en el camí que vàrem emprendre cap a la independència, perquè ara també sabem que és l'única forma de garantir els drets bàsics i fonamentals de tothom, uns drets constantment vulnerats a l'estat espanyol. Per aquest fet volem dedicar aquest premi als centenars de catalans represaliats per qüestionar l'statu quo i defensar democràticament el que pensen i el que volen. Com és el cas del mateix president legítim, que també ho fou de l'AMI, en Carles Puigdemont i el de molts dels nostres alcaldes i alcaldesses que continuen en el punt de mira de la justícia espanyola.

A l'AMI, amb premis o sense, sempre ens trobaran al costat de la República, de la de paper, de la digital i, evidentment, de la de persones. 

Prou repressió, llibertat presos polítics i retorn dels exiliats!

Què passa amb l'aigua al Port de la Selva?

El Port de la Selva viu l’estiu més complicat en relació amb el subministrament d’aigua com a mínim dels darrers 30 anys.  El nostre és un dels pocs municipis de la Costa Mediterrània que a començaments del S.XXI encara s’abasteix només de l’aigua del seu propi aqüífer. Aquest fet cal valorar-lo positivament perquè és un indicador de la sostenibilitat del municipi que ha tingut un creixement proporcional al seus recursos hídrics i fins a dia d’avui no ha generat cap dèficit a cap altra conca.

En situacions de pluviometria considerada normal (la mitjana de les darreres dècades se situa entorn els 650 mm/any) i si la riera arriba un cop a mar no tenim problemes greus de subministrament més enllà de patir una salinització de l’aigua després de l’estirada de l’estiu i fins a l’arribada de les pluges de la tardor, però que no acostuma a supera el llindar dels 250 mg/l i per tant es manté en els paràmetres normals.

Els anys 2007 i 2008 vàrem patir el primer període de sequera d’aquest segle que ens provocà un augment de la salinitat importantíssim. Aquest s’intentà pal·liar amb la construcció de nous pous per complementar el de l’aqüífer principal. Aquest sistema es demostrà insuficient i vàrem treballar altres alternatives, fent una clara aposta per la reutilització de l’aigua. En aquest camp el nostre municipi ha esdevingut referent i des de la tardor del 2015 fins a la primavera del 2017 es va poder infiltrar aigua regenerada garantint la qualitat de la mateixa i allunyant la sequera malgrat el dèficit de pluja. L’estiu del 2017 es va haver d’aturar el procés perquè l’aigua ja presentava un índex de sal molt elevat que no es pot eliminar amb el tractament que fem per la reutilització.

Això, afegit a la continua manca de pluja, va fer que el novembre del 2017 s’activés el decret de sequera, avui encara vigent. I és que en aquest moments, a diferència de bona part del país, vivim una situació excepcional perquè la mitjana de pluja dels darrers tres anys ha quedat per sota dels 500mm (495mm el 2015, 476mm el 2016 i 411mm el 2017).

Davant la sequera acumulada, l’aigua subministrada al nostre municipi obtinguda exclusivament de l’aqüífer, ha augmentat el nivell de sal (clorurs) i si la situació no canvia i continua augmentant  la qualitat de l’aigua per l’ús domèstic se’n ressentirà segur.

Fa mesos que treballem per poder-nos connectar a la xarxa de la Costa Brava Nord i poder afrontar amb les millors garanties possibles el subministrament d’aigua en el nostre municipi. La complexitat del projecte és important i requereix d’actuacions més enllà del nostre terme, però treballem amb tots els agents implicats perquè el 2019 sigui una realitat. Si podem complementar l’aigua del nostre aqüífer amb una part de la del pantà de Darnius-Boadella podrem continuar regenerant aigua, garantir un subministrament de qualitat i tancar el cercle.

Però mentrestant i per tal de minimitzar el nivell de sal i garantir la qualitat de l’aigua des de l’Ajuntament amb el suport de l’ACA, del Consorci de la Costa Brava i de SOREA hem adoptat un seguit de mesures de caràcter excepcional. La principal és la de llogar una dessaladora mòbil per tractar l’aigua de l’aqüífer i garantir durant la temporada d’estiu els usos de boca de la mateixa.

Però aquesta actuació ha d’anar igualment acompanyada d’una intensificació de l’estalvi i un aprofitament més eficient. Per això, cal complir de forma estricta les mesures establertes mitjançant el Decret d’alcaldia de la tardor passada que estableixen un seguit de prohibicions en la utilització de l’aigua subministrada a través de la xarxa municipal i que són:

El reg agrícola i de reg de jardins.

La neteja de carrers i espais públics.

L’ omplir piscines.

La neteja de vehicles i d’embarcacions.

La neteja de façanes i terrasses.

Qualsevol altre ús que no sigui pròpiament el domèstic.

A més de complir cal que tothom faci un ús el màxim de responsable i fomenti l’estalvi de l’aigua en la seva activitat diària.

Gràcies a totes i tots per la vostra col·laboració.

Cinc anys amb el teu record

SILENCI Des d’aquest silenci et penso des d’aquest silenci espès. La meva ment, delerosa, et busca enllà del no res, del no res d’aquest silenci, d’aquest gran silenci espès. Celdoni Fonoll

27 d'octubre de 2017

Estic a punt de marxar cap a Barcelona, un quants alcaldes i alcaldesses de la comarca anem al Parlament, volem estar al costat del govern i dels diputats. Jo personalment hi vaig sobretot per donar suport al President, un polític intel·ligent, un home honest i valent. Hi aniria igualment si ahir hagués convocat eleccions pel desembre, sobretot si aquestes eleccions haguessin estat a canvi d’alliberar els Jordis, aturar el 155 i tots els processos judicials, retirar la policia i la guàrdia civil, així com respectar les nostres institucions. Estic convençut que si ho hagués fet el desencís d’una majoria avui seria majúscul i molts a aquestes hores haurien culpabilitzat al President Puigdemont d’una acte d’alta traïció. Jo no ho veuria així i d’aquí un mes segurament serien més els que s’avindrien a reconèixer les virtuts de que aquest pacte poder no era tan mala cosa. La negociació ens hauria donat guanys petits però molt importants, els jordis estarien entre nosaltres, ara la perspectiva de llibertat per ells serà molt complicada. La no aplicació del 155, la marxa de les forces de seguretat espanyoles i el funcionament normal de les nostres institucions ens haguessin donat aire per en poc menys de dos mesos donar una estocada definitiva al procés. Que són uns mesos més en aquesta gran lluita per la llibertat? Sincerament penso que no son res comparats amb uns dies més a la presó.

Avui amb tota probabilitat es declararà la independència, i la majoria estarem molt eufòrics , direm que s‘ha fet el que tocava, el que demanava el poble, i serà ben veritat. Tan veritat com que un cop més l’Estat Espanyol ens hi ha ajudat amb el seu autoritarisme imperialista que no s'aturarà.  Jo també hi seré i donaré tot el meu suport a aquesta declaració. Però no ens enganyem aquesta declaració és el tret de sortida a un període d’hostilitats, de grans hostilitats. Un servidor continuarà al peu de canó. Conscient que ara no n’hi haurà prou amb mocions i en manifestar-nos pacíficament, caldrà afegir-hi gestos personals que ens poden posar a tots, no només a alguns polítics, en escenaris molt incomodes, estic convençut que tots hi sereu. Perquè el que seria molt injust és que d’aquí un mes, quan el President i alguns més estiguin  en una situació precària o a la presó (tant de bo m’equivoqui), els que ahir estàveu molt enfadats amb el ell no estigueu disposats a tot.

Això no és un carrera de velocitat, és una carrera de fons amb obstacles, a partir d’avui una dura “pista americana”. Però som on voliem, no? Així que confiança, coratge, dignitat i resistència pacifica.

Som-hi!

Exposició "Gisela, una nina diferent"

El diumenge passat, per tancar la festa de Sant Baldiri, copatró del Port de la Selva, vaig tenir  el goig d’inaugurar l’exposició “Gisela, una nina diferent”.

Diferent per molts aspectes que podreu descobrir si visiteu l’exposició, ho podeu fer fins l’onze de setembre a la sala del carrer Major,19 del nostre municipi. Gisela va ser una nina d’èxit de la postguerra espanyola, segurament la de més èxit juntament amb la Mariquita Pérez, a qui va desbancar del primer lloc.

Gisela a mitjans dels anys 40 i durant tots els 50 del segle passat va esdevenir un veritable fenomen social. Al seu voltant va crear un veritable món. La Gisela no només tenia més de cent cinquanta models diferents i desenes de complements, sinó també una revista, una representació teatral i inclús varis programes de ràdio, que no podem oblidar que en aquelles dates era el principal mitjà de difusió.

La Gisela va néixer a Madrid, amb tota seguretat m’atreveixo a dir que les nenes del Port de la Selva no van tenir cap Gisela. Aquesta era una nina cara, reservada a les filles de les famílies benestants no tan sols de Madrid, sinó de tot l’Estat, d’Europa i d’Amèrica.

És evident que una nina d’aquestes característiques, per molt d’èxit que hagués tingut, difícilment seria objecte d’una exposició a casa nostra promoguda des de l’ajuntament.

Si hem tirat endavant aquesta exposició al Port de la Selva és per la Carme Cervera, quedi clar que la Carme i un servidor no tenim relació de parentiu, per bé que també podria ser i a mi no em faria res. Cervera, d’una branca o una altra, encara avui és el cognom més abundant del Port de la Selva.

Com deia, si hem fet aquesta exposició és per la Carme, en aquells moments una jove inquieta filla d’una família senzilla que desprès de la guerra se’n va anar a Madrid per fer companyia a la seva germana, perquè aquí el dia a dia era molt feixuc.

Allà atenta a tot el que passava al seu voltant, va tenir la idea de crear la seva pròpia nina, diu una nina guapa i somrient, com ella, diu també que a més de somrient grassoneta, això jo no puc dir si com ella, perquè quan la vaig conèixer no n’era, val a dir que a les fotografies no ho sembla.

Aquest és el veritable motiu que justifica aquesta exposició, l’esperit de la Carme que en un context de dificultat i en una ciutat a centenars de quilometres de casa seva va ser capaç de tirar endavant una idea i convertir-la en una realitat.

Aquesta exposició vol ser el reconeixement a la seva emprenedoria i també a l’esperit del seu projecte que va ser un negoci pròsper amb un producte destinat a les elits però amb una càrrega social important, que va donar una oportunitat a moltes noies orfes i petits tallers artesans familiars. A més era habitual la seva participació en actes benèfics per aconseguir recursos pels més necessitats.

La bona acollida de la Gisela va comportar que li sorgís un germanet, en Guni i més endavant una germana, la Lili tots ells fills de la Carme, i dic fills perquè l’amor i la passió que sent quan en parla no es pot comparar amb res més.

Aquesta exposició ha estat possible gràcies a la cessió de material de les col·leccions de la Consuelo Yubero, la Rosa Sort, la Mercè Llobet i en Joan Tomàs, en Tomàs Pla i del Museu de la Joguina de Sant Feliu de Guixols. I molt especialment a la Maria Emilia Cabrera, que coneix molt bé a la Carme i a la Gisela, perquè va recollir i publicar molta informació ara fa uns anys i a més aquests darrers dies ha vingut des de Cadis per ajudar-nos a tenir-ho tot a punt.

Gràcies també a la Carola Magem i en Jaume Torroella, que han estat el encarregats de donar forma a l’exposició i dels que he descobert que a més de ser uns enamorats del Port de la Selva són uns grans professionals. I finalment també un agraïment al personal de l’ajuntament que sempre hi és i respon, des de la brigada a l’Andrés, passant per la Judit, la Mari i la Marina, en aquest cas encapçalats per la nostra tècnica de cultura la Isabel Buscató a qui mai podrem agrair prou la seva dedicació.

I sobretot moltes gràcies a la Carme, per fer-nos coneixedors de la seva història, que va marcar una etapa i que molts desconeixíem. Gràcies per conservar una memòria de notari i tanta vitalitat, només limitada, com dius ella perquè les cames no la volen seguir.

La Carme m’ha dit algun cop que és molt afortunada perquè sempre ha tingut una mà al costat que l’ha ajudada a tirar endavant, quan m’ho diu, ho fa com si parles d’una mà sobrenatural o almenys així ho interpreto jo per la cara que hi posa.  Personalment crec que n’ha tingut moltes, primer les dels seus pares, després la de la seva germana i el seu cunyat o la del fundador de Galerias Preciados i de ben segur un llarg etcètera. Fos la que fos segur que ben merescuda i resultat sempre d’aquesta il·lusió i perseverança que encara ens transmet.

La Carme el 9 de setembre farà cent anys, tots sabem que no és gens fàcil arribar-hi i menys fer-ho amb aquesta lucidesa per tant serveixi aquesta exposició com a regal avançat del teu centè aniversari.

Felicitats Carme i moltes gràcies!

És vivint que puc pensar-te

Des d’aquesta aspra solitud et penso.
Ja no hi seràs mai més quan treguin fulles
els pollancs que miràvem en silenci
des del portal de casa.

Tantes coses
se m’han perdut amb tu que em resta a penes
l’espai de mi mateix per recordar-te.

Però la vida, poderosa, esclata
fins i tot en un àmbit tan estricte.
Tu ja no hi ets i els pollancs han tret fulles,
el verd proclama vida i esperança
i jo visc, i és vivint que puc pensar-te
i fer-te créixer amb mi fins que el silenci
m’engoleixi com t’ha engolit per sempre.

Calladament. Llibre d’absències (1984), de Miquel Martí i Pol

Ens deixa el pintor de la Vall

Avui al migdia incineraran a París en Fernando Lerín que ens va deixar el passat divendres dia 18 de novembre després de 87 anys acumulant experiència. Feia temps que havia establert la seva residència a la Vall de Santa Creu d'on n'era un més.

Ho va fer després d’una intensa vida que l’havia portat de Barcelona a Paris, més tard a Nova York i després a Madrid. Fou un artista viatjat que va exposar arreu, des de Garriguella a Caracas, passant per les ciutats on va residir, per moltes de l’Estat ( Saragossa, Sevilla, Oviedo) i altres d’europees (Brussel·les, Tori, Londres).

No sóc cap expert per parlar de l’obra d’en Fernando, només em puc referir al que he llegit i sobretot al que ell mateix m’havia explicat.

Aquests darrers anys he tingut l’oportunitat de compartir algunes estones amb ell, estudiàvem la possibilitat de convertir la seva casa en un museu, bé un museu ja ho és, es tractava de trobar una fórmula per fer una Fundació a gust de tots, no era fàcil, la prova és que després de tres anys no ens n’hem sortit.

Un mati de finals de la primavera del 2013, ens vàrem trobar a l’ajuntament, vaig prendre algunes notes del que em deia, notes que vaig repassar el passat mes de gener quan preparava la presentació de l’exposició que van fer conjuntament amb el meu pare al celler Espelt. Havia anotat el que en Fernando deia entenent que eren uns principis molt importants, almenys per ell:  “la pintura és la meva vida i la meva vida és la pintura”  continuava dient-me “la pintura m’ha ensenyat a pensar i a viure”, o un de tan contundent com “n’hi ha que volen entendre la pintura, la pintura no s’entén la pintura es sent”.

Els profans, parlo per mi, davant d’un quadre d’en Fernando Lerin només som capaços de dir que es tracte de pintura abstracta. Els entesos  sovint necessiten ubicar  l’obra dels artistes en un corrent, sembla ser que una part important de la seva quedaria dins el nuagisme, un corrent dins l’informalisme basat en l’espontaneïtat gestual quasi instintiva i biològica que les afeccions anímiques i el sentiment provoquen en el temperament humà. Però malgrat aquest intent d’emmarcar la seva obra jo sempre li havia sentit a dir al mateix Fernando que la seva era una obra que no s’havia fet mai i que el que pretenia era valoritzar l’horitzó. I aquesta és la sensació que jo tinc quan em poso davant d’un dels seus quadres, no sé si tracto de valoritzar res, però si que sento la necessitat de mirar i explorar l’horitzó.

Per la seva trajectòria vital és evident que en  Lerin és un artista consagrat, amb una gran obra. No ho és menys, que és un gran desconegut i un oblidat de les institucions d’aquest país, ara només ens queda la seva gran obra, no sé si la seva mort serà una oportunitat per mirar de revertir la situació.

A mi personalment i contradient-lo m’interessava molt més ell com a persona que la seva obra, el recordaré pel seu posat d’home senzill i pensament complex, sovint incomprès però capaç de fer el que ha volgut en harmonia amb la seva riquesa interior.

Descansi en pau!

Glossa de la Diada

A continuació trobareu reproduïda la Glossa de la Diada que vaig fer a l'església del monestir de Santa Maria Ripoll diumenge passat en motiu de la commemoració del 11 de setembre.

Alcalde, mossèn, regidores, regidors, membres del Patronat del monestir, autoritats, senyores i senyors…Molt bon dia.

No cal que els digui que per mi, batlle d’un municipi petit com El Port de la Selva, és un gran honor poder compartir la commemoració de de la Diada Nacional de Catalunya amb tots vostès en el marc incomparable del Monestir de Santa Maria Ripoll.

Vull començar agraint la invitació que en Jordi Munell, el vostre alcalde, em va fer per ser avui aquí. I no només la invitació sinó també la confiança de poder-me adreçar a tots vostès en una data tan assenyalada per reflexionar sobre el nostre passat,  el present i el futur de Catalunya.

Més enllà de amistat i afinitat política  que en Jordi i  jo tenim, em penso que avui no sóc aquí per això, sinó pel vincle existent entre els nostres municipis. Un vincle que arranca al tombant de l’any 1.000 quan es consoliden els grans monestirs benedictins de Santa Maria de Ripoll i de Sant Pere de Rodes ubicat dins el terme municipal del Port de la Selva.

És aquesta relació entre monestirs un bon punt de partida, amb una carrega de simbolisme considerable per rememorar el nostre passat, la nostra història, una història sòlida que alguns obvien i menystenen.

La primera referència documentada entre el Monestir de Sant Pere de Rodes i Ripoll, la trobem l’any 1022 quan l’abat Oliba assistí a la consagració de l’església de Sant Pere de Rodes. Aquest fou un fet rellevant, perquè l’abat Oliba era un personatge important i influent i la seva presència refermava el paper de lideratge espiritual però també territorial del cenobi empordanès.

Aquest mateix any Oliba coneixedor de la pressió  que exercien els nobles sobre els pagesos, però també sobre la mateixa església i fruit de la seva experiència, va promoure les assemblees de la Pau i treva de Déu que foren oficialitzades cinc anys després a Toluges.

La Pau i Treva de Déu privava de fer la guerra en llocs sagrats i dies assenyalats i fou una estratègia per limitar les lluites i el poder dels senyors feudals. Minimitzava les situacions d’espoli i rampinya a la que eren sotmesos els pagesos i artesans per part d’alguns nobles. Amb aquestes mesures es consolidaven molts mercats al voltant dels temples i es garantia durant uns dies a setmana la circulació de persones i mercaderies.

La iniciativa de l’Abat Oliba reflexa bona part del que serà el tarannà del poble català. A partir d’unes assemblees fou capaç de pactar unes mesures que afavorien als més febles i vetllaven per garantir l’activitat comercial dels productors agrícoles, ramaders i artesanals.   En definitiva es posava una llavor a la justícia social un dels valors que s’han anat consolidant al llarg de la història d’aquest país i que ha de ser un pilar fonamental de la nova república catalana que alguns tan anhelem.

Per parlar de la segon element de connexió entre Santa Maria de Ripoll i Sant Pere de Rodes, no ens hem de moure del S. XI . En aquell moment els nostres monestirs, a més de donar consol espiritual, es consolidaven com a veritables centres de coneixement (coneixement de les tècniques agrícoles i artesanals que els monjos transvasaven amb el seu pelegrinatge, però també coneixement jurídic, matemàtic, astronòmic o mèdic). Eren els monestirs fars irradiadors de cultura sobretot través de les arts místiques:  la música sacra, la litúrgia, l’estudi de les escriptures o la pròpia arquitectura, quin exemple més clar que la portalada d’aquesta església cridada a ser patrimoni de la humanitat.

És evident, que el vehicle propi de totes les manifestacions religioses era el llatí però no ho és menys que fou dins i al voltant dels murs dels monestirs que van començar a circular profusament pergamins redactats en romanç que portarien a l’arrelament definitiu del català, la llengua pròpia de Catalunya. I en aquest fet l’scriptorium de Ripoll hi té un paper determinant.

Aquest mateix scriptorium és el que vincula, també ara fa mil anys, Samta Maria de Ripoll i Sant Pere de Rodes,  ho fa a través de dues bíblies coetànies, conegudes com la Bíblia de Ripoll i la Bíblia de Rodes, manuscrites i il·lustrades aquí (excepte la part final de Rodes, que sembla l’acabaren a l’escriptori de Sant Pere perquè fou un obsequi que l’Abat Oliba va voler portar a la consagració de l’església i encara estava inacabada).

Avui aquests dos còdex estan prou ben conservats, per bé que lluny de les nostres terres, la de Ripoll, com molt bé saben a la Biblioteca Apostòlica Vaticana i la de Rodes a la Biblioteca Nacional de Paris. És a Paris després que el 1708 el Duc de Noialles, Mariscal de Felip V, l’espoliés del nostre monestir durant la Guerra de Successió.

Aquella Guerra de Successió, és la responsable que avui i ara estiguem aquí commemorant la Diada. L’onze de setembre de 1714 Barcelona capitulava davant les tropes de Felip V i pocs dies després amb la caiguda de Cardona es posava fi a aquesta Guerra.

Avui aquí a Ripoll, bressol de Catalunya, que ningú s’equivoqui, no celebrem cap derrota, recordem aquells catalans que ara fa poc més de tres segles es van trobar immersos en una pugna dinàstica entre els Habsburg de la casa d’Àustria i els Borbons francesos per dirimir l’equilibri entre les grans potències europees. I commemorem que malgrat quedar abandonats a millor sort pels seus aliats,  aquella gent es va mantenir fidel a les institucions catalanes (hereves del pactisme de les assembles de Pau i Treva de l’Abat Oliba), es va mantenir fidel a les  seves costums, a la seva llengua i a les seves arrels, unes arrels forjades en aquestes contrades vuit-cents cinquanta anys abans quan el compte Guifré fundava aquest monestir i la dinastia comtal de Barcelona.

Fou  el 1714 un  punt d’inflexió a la nostra història, alguns l’han qualificat com la fi de la nació catalana perquè amb el posterior Decret de Nova Planta, Catalunya passa a ser tractada com una província més del Rei, un Rei que es va posar per fita castellanitzar, en el sentit més ampli de la paraula, el nostre país.

Però com va dir l’historiador Pierre Vilar, “una nació no és perd amb una batalla i menys amb un decret”.

Així com que els fonaments eren bons, els catalans hem estat tres segles plantant cara al procés de desnacionalització a que ens ha sotmès la monarquia borbònica primer i el que avui anomenem Estat espanyol després.

Durant els segles XIX i XX  ens hem esforçat reiteradament buscant el nostre encaix en aquest projecte hostil anomenat Espanya, però una vegada i una altra hem acabat constatant que no hi cabem.

El darrer intent, ja entrat aquest segle, l’Estatut d'autonomia del 2006.

Fou al meu entendre la sentència contra aquest estatut la que va despertar el país del síndrome d’Estocolm en que es trobava  i el  juliol del 2010 després de la manifestació convocada per Òmnium sota el lema «Som una nació. Nosaltres decidim» Catalunya va fer un cop de timó i es posava, més ben dit ens posàvem en marxa definitivament per defensar la nostra dignitat nacional.

Es refermava el camí cap al dret a decidir, iniciat uns mesos abans amb la primera consulta popular per la independència d'Arenys d’Amunt.

En aquell moment també alguns ajuntaments volgueren fer un pas més, amb el  «moralment exclòs de la constitució espanyola» promogut per l’ajuntament del Port de la Selva, es gestava l’Associació de Municipis per la Independència que avui té associats 788 municipis que representen la meitat dels ciutadans del país.

Però el veritablement determinant fou la implicació de molta gent, moltes persones com tots vostès.  N’és la prova més evident l’Assemblea Nacional Catalana, amb gairebé 50.000 socis, una organització que ha estat capaç de mobilitzar milers de persones arreu del territori i més d’un milió les darrers diades. Amb l’ajuda d’ Òmnium Cultural i Súmate. Però també amb el Cercle Català de Negocis, el Col·lectiu Emma, la Fundació Catalunya Estat, La Fàbrica, la Plataforma per la Llengua, ... Molts col·lectius amb un objectiu comú, sumar esforços per aconseguir la creació d’un estat propi per Catalunya.

Aquests darrers 6 anys un cop més la gent ha pres la iniciativa. Igual que l’Onze de setembre de 1886  la van prendre les dones i els homes d’una nació desballestada i sense l’empara de cap forma d’estat, que reunits a la parròquia de Santa Maria del Mar, a tocar del Fossar de les Moreres triaren el camí de la reafirmació celebrant un acte en honor als morts el 1714. Aquest acte es va escampar pels pobles i ciutats de Catalunya amb més o menys intensitat en funció del moment, fins a esdevenir-ne la Diada Nacional l’any 1980.

La mobilització social d’aquests darrers anys, políticament es va traduir  en la necessitat de donar la paraula al poble per escoltar-lo.

Per activa i passiva es va intentar convocar un referèndum acordat amb l’estat espanyol, però ens varen tancar totes les possibilitats en base a la interpretació de la sagrada i reconsagrada Constitució Espanyola.

Una Constitució que han estat incapaços de interpretar per deixar-nos decidir, però que si foren capaços els grans partits estatals de canviar-la, en dos dies, seguint els dictats de la Sra. Merkel, per pagar el deute.

El 9N de 2014 vàrem poder fer una consulta amb un ampli suport, el de 87 dels 135 parlamentaris i 920 ajuntaments dels 948. Malgrat totes les mancances, el resultat fou clar. Però no va servir perquè Espanya ens escoltes sinó que va servir perquè Espanya es querelles contra el president, el conseller de la presidència i les conselleres d’ensenyament i governació.

Ara farà un any vàrem anar a votar en unes eleccions amb un marcat caràcter plebiscitari i de les quals en va sortir l’actual representació parlamentaria. I la resta la coneixeu bé i me l’estalvio que és molt recent.

I aquest és el nostre present. Coincidireu que viure aquest moment, viure el procés en que es troba Catalunya és apassionant. No cal que us digui que per un servidor és un gran goig poder treballar al costat de tanta i tanta gent per una causa tan noble com és la llibertat del nostre país.

Però res es fàcil, avui aquella actitud que ja tenia el Conde-Duque de Olivares poc abans de la guerra dels Segadors  “de reducir estos reinos de que se compone España, al estilo y leyes de Castilla, sin ninguna diferencia”  continua ben vigent i en tenim una prova clara cada dia, si més no els divendres quan el Consell de ministres (en plenes facultats o en funcions) ens deixa un regalet,  ja sigui en forma de retallada de competències, de recentralització, o de qüestionant les nostres iniciatives legislatives (com el decret-llei de pobresa energètica o l’impost sobre dipòsits bancaris i fons d’inversió)  accions totes que no perjudiquen només als independentistes de pro com jo, si no el dia a dia dels nostres conciutadans més vulnerables.

Em permetran que un cop repassat el passat i situats en el present, els faci algunes observacions de caràcter més personal.

Estic tip de se’ns maltracti, tip de viure en un estat que massa sovint, per no dir sempre, ens va a la contra.

Tip de viure en un estat que no només no ha estat incapaç d’acabar amb el franquisme sinó que el subvenciona.

Tip de viure en un estat on no saben que és la separació de poders i per tant no existeix i tots es barregen. Els fiscals fan política i els polítics de jutges,...

Tip de sentir que aquí es discrimina el castellà, quan en molts àmbits em costa que m’entenguin i m’atenguin en català.

Tip que ens diguin que adoctrinem a les escoles quan és el ministre Wert  que diu que cal espanyolitzar als nostres nens.

Tip de circular per unes carreteres atrotinades que suporten la major part del transit d’entrada i sortida de la península.

Tip d’haver de pagar 25€ d’autopista per anar i tornar del Port de la Selva a Barcelona quan pràcticament pots travessar la resta des l’Estat per autovies de franc.

Tip que els trens no arribin a l’hora, o senzillament no arribin.

Tip de ser la zona de l’Estat més industrialitzada i per on circulen totes les mercaderies provinents del llevant i els sud i no es prioritzi el corredor mediterrani i es facin propostes descabellades com el mega túnel de Canfranc.

Tip que ens capin l’aeroport de Barcelona perquè no superi al de Barajas.

Tip de rebre el 8% de les beques quan tenim el 17% dels estudiants.

Tip d’haver de rescatar bancs que ens deien que ens deien estaven immaculats.

Tip d’operacions “chapuza” com el Prestige de ja fa tems o el Projecte Castor recentment.

Tip de Gurtels, Palmaarenas, Malayas o Noos. I referint-me a aquets no vull obviar els casos d’aquí, màxima condemna per tot el que s’ha fet malament, el nostre ha de ser un país net de corrupció a on qui la faci la pagui, sense cap impunitat.

Tip de que pesquin a un ministre vanagloriant-se de carregar-se el sistema sanitari del nostre país i no dimiteixi ningú.

Tip definitivament que ens amenacin i ens facin por. Com fa sovint l’impresentable ministre García-Margallo, ahir mateix per ultima vegada.

Perquè ja ho sé que els nostres són temps de canvis i com sempre els canvis generen incerteses.  Però és immoral voler convertir la incertesa en por.

Per mi és evident que tornem a estar en un punt d’inflexió de la nostra història, tenim a les nostres mans millorar la vida de tothom que viu a Catalunya.

Jo sóc dels que penso que això només ho podem fer amb les eines que té qualsevol estat democràtic que ens han de permetre gestionar el nostres propis recursos per evolucionar, per créixer, per ser més competitius,  perquè tothom que visqui a Catalunya pugui prosperar i fomentar la justícia social atenent com cal, les necessitats més bàsiques de la població i garantir drets universals com l’habitatge, la feina, la sanitat o l’educació. I també per preservar i enriquir la nostra cultura, la nostra llengua, la nostra història i les nostres tradicions.

Catalunya ha estat, és i ha de continuar sent un país generós i solidari per tothom i amb tothom: amb els nascuts aquí, amb els que van arribar fa temps, amb els que han arribat fa poc i amb els que arribaran en el futur.

Per descomptat solidari amb la resta de pobles de l’Estat espanyol amb qui hi tenim molts lligams, lligams que no volem ni s’han de trencar.

Solidari també amb els pobles de la Mediterrània, amb aquells que ara pateixen la cruesa de la guerra i l’èxode. I solidari amb la resta de pobles del món perquè no pot ser d'altra manera.

Catalunya viu la revolució dels somriures. Dels somriures de moltes persones il·lusionades per construir un país millor. Un país millor dedicat als nostres avantpassats, a tots aquells que van lluitar per ser on som però que malauradament ens han deixat pel camí, però sobretot un país millor pensant en el nostre futur, el dels nostres fills i nets i el de les generacions que vindran.

Acabo,

I deixeu-m’ho fer reprenent la relació Ripoll - El Port de la Selva.

Els nostres dos monestirs, Santa Maria de Ripoll i Sant Pere de Rodes han estat testimonis privilegiats de la nostra història, dels nostre progrés però també de les nostres misèries.

Jo avui en aquest monestir de Santa Maria de Ripoll ubicat a la confluència de les valls del Freser i el Ter i ben protegit pels contraforts del Pirineu tinc l’oportunitat d’impregnar-me de tot allò que té a veure amb el naixement de Catalunya.

Per correspondre’ls ara només em falta convidar-los a visitar el nostre monestir, el monestir de Sant Pere de Rodes que reposa impassible al pas del temps a 520 metres sobre la badia del Port de la Selva.

Allà es podran impregnar de tot allò que no ha canviat al cap d’un mil·lenni, la salobrar del mar, els embats de la tramuntana, la remor de la font i un entorn majestuós que de ben segur apropava als monjos al seu creador. 

Si mai hi venen, abans d’entrar, girin la mirada al Nord, cap a Europa, albiraran l’horitzó, un horitzó lluminós i possible.

Moltes gràcies per escoltar-me, bona diada a tothom, visca Ripoll i Visca Catalunya!

Tres anys sense tu

... perquè ma mare, 
que dorm profundament, és la més bella
ombra immortal, habitant de la nit.

(Fragment de l’última claror, de  Màrius Sampere)

Bon Nadal

La campanya i el vot de la meva vida! #JuntspelSi

Aquest vespre he tancat la campanya en nom de Junts pel Si a casa meva, a El Port de la Selva, municipi que m'ha vist créixer i del que en sóc alcalde. Us reprodueixo el que he dit al centenar de veïns que m'han acompanyat.

Bona tarda i gràcies a tots i totes per respondre a la nostra convocatòria, bé hauria de dir gairebé a la meva, perquè dec ser dels únics candidats de Junts pel Si que aquesta hora no és Barcelona. Però he volgut que fos així perquè el meu compromís amb El Port de la Selva i amb tots vosaltres és immens i intents i no volia, ni podia deixar passar l’oportunitat d’adreçar-me al meu poble com a candidat de Junts pel Si!

Coincidireu amb mi que viure aquest moment, viure el procés en que es troba Catalunya és apassionant. No cal que us digui que és un honor poder treballar al costat de tanta i tanta gent per una causa tan noble com és la independència del nostre país.

Per mi poder-ho fer en primera persona des de  l’executiva de l’AMI ja fa uns anys  i des de la candidatura de Junts Pel Si el darrer mes, n’hi que sigui com a reserva, ha estat i és una experiència impagable.

Deixeu-me fer una mica d’història, per posar-nos tots en situació i deixar clar que això no és la dèria d’un president, ni d’uns polítics.

La majoria sabeu de la meva relació amb els incendis forestals,  tots de ben segur recordeu l’incendi que va viure la nostra comarca el juliol d’ara ha fet tres anys ,un incendi  que va cremar un bon boci de l'Alt Empordà. Dimarts passat em va tocar anar a fer campanya a Agullana, un dels municipis envoltats pel foc. Mentre hi arribava observava com el verd havia guanyat lloc al negre, i m’admirava amb la resistència dels nostres boscos i pensava que era similar a la nostra resistència com a poble.

Un poble, el català, que fa tres cents anys que resistim el foc espanyol, un foc que reiteradament intenta cremar el nostre progrés, el nostre benestar, la nostra cultura, els nostres costums, la nostra manera de ser i de fer, en definitiva tot allò que ens és propi.

Per activa i per passiva s’ha intentat descafeïnar Catalunya, s’ha intentat que el nostre país acabés sent una província més del Regne d'Espanya.

I en això estan encara avui els nostres veïns. Cada divendres el Consell de ministres ens deixa un regalet,  que ens retalla competències, que recentralitza, que qüestiona les nostres iniciatives (com el decret-llei de pobresa energètica o l’impost sobre dipòsits bancaris i fons d’inversió)  que no perjudiquen només als independentistes de pro com jo, si no el dia a dia dels nostres conciutadans més vulnerables.

És evident que durant aquests darrers tres segles, ens hem esforçat una vegada i una altra per encaixar en aquest projecte hostil anomenat Espanya.

El darrer intent l’Estatut d'autonomia del 2006.

Fou al meu entendre la sentència contra aquest estatut la que va despertar al país del síndrome d’Estocolm en que es trobava  i el  juliol del 2010 després de la manifestació convocada per Òmnium sota el lema «Som una nació. Nosaltres decidim» Catalunya va fer un cop de timó i es posava, més ben dit ens posàvem en marxa definitivament per defensar la nostra dignitat nacional.

Es refermava el camí cap al dret a decidir, iniciat uns mesos abans amb la primera consulta popular per la independència d'Arenys d’Amunt.

En aquell moment també alguns ajuntaments volgueren fer un pas més, amb el  «moralment exclòs de la constitució espanyola» del nostre ajuntament, s’iniciava, llavors, la gestació de l’Associació de Municipis per la Independència que avui té associats 753 municipis que representen la meitat dels ciutadans del país.

Però el que ha estat determinant ha estat la implicació de molts gent, gent com tots vosaltres, la  societat civil.  N’és la prova més evident l’Assemblea Nacional Catalana, amb gairebé 50.000 socis, una organització que ha estat capaç de mobilitzar milers de persones al territori i més d’un milió les darrers diades. Amb l’ajuda d’ Òmnium Cultural i Súmate. Però també amb el Cercle Català de Negocis, el Col·lectiu Emma, la Fundació Catalunya Estat, La Fàbrica, la Plataforma per la Llengua, Sobirania i Justícia, ...

El principal objectiu de tots aquests col·lectius és el de sumar esforços per aconseguir la creació d’un estat propi per Catalunya.

Tota aquesta mobilització, políticament es va traduir  en la necessitat de donar la paraula al poble per escoltar-lo.

Per activa i passiva es va intentar convocar un referèndum acordat amb l’estat espanyol, però ens varen tancar totes les possibilitats en base a la interpretació de la sagrada i reconsagrada Constitució Espanyola.

Ep! Una Constitució que han estat incapaços de interpretar per deixar-nos decidir, però que si han estat capaços de canviar-la, en dos dies, seguint els dictats de la Merkel, per pagar el deute.

Reprenc el fil dient-vos que, és veritat que les urnes van sortir al carrer el passat 9N de 2014.

Hi vàrem poder fer una consulta amb un ampli suport, el de 87 dels 135 parlamentaris i 920 ajuntaments dels 948. Malgrat totes les mancances, el resultat fou clar. Però no va servir perquè Espanya ens escoltes sinó que va servir perquè espanya es querelles contra el president i les conselleres d’ensenyament i governació.

I per això som aquí, per acabar la feina, per poder votar legalment i fer, de la única manera possible, el que més s’aproxima al referèndum desitjat per poder decidir el nostre futur.

I per poder donar aquest caràcter plebiscitari, (per cert un caràcter plebiscitari que ja ningú qüestiona a aquestes alçades).Per donar aquest caràcter de plebiscit a aquestes eleccions molta d’aquesta gent de la que us parlava i entre ells el president i el cap de oposició amb els seus respectius partits  ens presentem junts.

Hem creat una candidatura transversal i heterogènia, a on hi ha sensibilitats ben diferents  i que tenim un objectiu comú: Millorar la vida de tothom que viu a Catalunya.

Estem segurs que això només ho podem fer si som un país normal amb les eines que té qualsevol estat democràtic.

I tot això ho fem perquè estem tips de ser maltractats, de viure en un estat que massa sovint, per no dir sempre, ens va a la contra.

Tips de viure en un estat que ha estat incapaç d’acabar amb el franquisme.

Tips de viure en un estat on no saben que és la separació de poders i per tant no existeix i tots es barregen.

Tips de sentir que aquí es discrimina el castellà, quan en molts àmbits és a la inversa.

Tips que ens diguin que adoctrinem a les escoles quan el Sr. Wert és qui diu que cal espanyolitzar als nostres nens.

Tips de circular per una N-II atrotinada que suporta la major part del transit d’entrada i sortida de la península.

Tips d’haver de pagar 25€ d’autopista per anar d’aquí a Barcelona  quan pràcticament pots travessar la resta des l’Estat per autovies de franc.

Tips que malgrat ser la zona de l’Estat més industrialitzada i que per on circulen totes les mercaderies provinents del llevant i els sud de l’Estat no es prioritzi el corredor mediterrani o ens facin propostes com fer-lo passar per Saragossa i el mega túnel de Canfranc.

Tips que capin l’aeroport de Barcelona perquè no superi al de Barajas.

Tips de rebre el 8% de les beques quan tenim el 17% dels estudiants.

Tips d’haver de rescatar bancs que ens deien que estaven immaculats.

Tips d’operacions “xapussa” com el Prestige de ja fa tems o el Projecte Castor recentment.

Tips de Gurtels, Palmaarenas, Malayas o Noos. I referint-me a aquets no vull obviar els casos d’aquí, màxima condemna per tot el que s’ha fet malament, i s’explica molt bé en el nostre programa que farem un país  net de corrupció a on qui la faci la pagui, sense cap impunitat).

Tips definitivament que ens amenacin i ens facin por.

Són els nostres temps de canvis i, com sempre aquests canvis generen incerteses.  Però el que fa l'Estat espanyol, la majoria dels polítics partidaris del No, els periodistes  del règim, la banca, i altres detractors de la independència,  és immoral. No si val voler convertir la incertesa en por i molt menys emparant-se en mentides.

Nosaltres tenim els objectius clars, la nostra és una candidatura integradora formada per gent orígens diversos, de tendències polítiques diferents, àmbits laborals diferents, ...

La nostra és la candidatura de la generositat i de solidaritat amb tothom i per tothom: amb els que van néixer aquí, amb els que van arribar fa temps, amb els que han arribat fa poc i amb els que arribaran en el futur.

De solidaritat amb tothom, també amb la resta de pobles de l’Estat espanyol amb qui hi tenim molts lligams, lligams que no ens ho trencaran, no ens ho trencaran perquè això dels orígens de cadascú, ja s’ha dit una mil vegades que avui no és important d’on venim, avui és important on anem i com hi anem, i vull insistir hi anem tots i hi anem Junts.

De solidaritat també amb els pobles de la Mediterrània, amb aquells que ara pateixen la cruesa de la guerra, i amb la resta de pobles del món perquè no pot ser d'altra manera.

Catalunya viu la revolució dels somriures. També dels somriures de molta gent implicada en aquest projecte. La nostra candidatura, la de Junts pel Si, és la de la il·lusió i esperança, l’esperança de construir un país millor, dedicat als que ja no hi son,  a tots aquells que van lluitar per ser on som però que malauradament ens han deixat pel camí, però sobretot pel nostre futur, pel dels nostres fills, dels nostres nets i de les generacions que ens precediran.

Deia ahir el nostre cap de llista en Raül Romeva a Girona, “No som millors que ningú simplement som i volem ser, en contra de ningú, a favor de tothom”

I això ho pot dir gràcies a la transversalitat de la nostra candidatura, aquesta amalgama de persones ho fa possible. Fa possible construir un país no des d’una sola sensibilitat si no de moltes, sense excloure a ningú. Hi ha alternatives que ja diuen que amb el President Mas no faran res. Reflexioneu-hi. Però és que nosaltres també ho farem amb els que hagin optat no, perquè volem fer un estat on també si sentin còmodes, i on puguin expressar-se lliure i democràticament. Perquè nosaltres ja sabem que és viure en un estat hostil que no et deixa expressar amb llibertat.

Si a aquestes alçades algú encara no ha entès que  aquestes no són unes eleccions com d’altres, te un problema. Som davant una cita electoral que ha de servir per canviar el futur d'aquest país, el nostre futur.

Son unes eleccions que ens ha de permetre gestionar el nostres propis recursos per evolucionar, per créixer, per ser més competitius, perquè tothom que visqui a Catalunya pugui prosperar.

Son unes eleccions per atendre, com cal, les necessitats més bàsiques de la població i garantir drets universals com l’habitatge, la sanitat o l’educació.

Son també unes eleccions per preservar la nostra cultura, les nostres tradicions i la nostra llengua.

Son en definitiva unes eleccions per construir un país normal.

Diumenge estem convocats a manifestar-nos a les urnes, no hi cap  fórmula d'expressió al món més democràtica que la de votar.

Tots i cadascun de vosaltres podreu mostrar lliurement la vostra opinió, la vostra opció política, triareu el model de país que voleu.

I com diu el nostre cap de llista per Girona, en Lluis Llach, "triareu si voleu continuar sent aspirants a ciutadans en un Estat del segle XIX que ens tracte com a súbdits o si per contra voleu ser ciutadans de ple dret a la República Catalana, un Estat d'Europa del segle XXI". Jo ho tinc clar!

 Per aquests motius us demano, més ben dit us demanem, ara més que mai, que feu ús del vostre VOT, que no deixeu escapar aquesta oportunitat de canviar les coses.

I no només us demanem això, també volem que ens ajudeu a convèncer als vostres familiars, amics i veïns que encara no s’han decidit. El seu VOT també és necessari.  Deia ahir , també a Girona, l'Oriol Junqueras, "Això no està guanyat, no sobrarà cap vot i tots els vots ens faran servei."

O sigui que ara no hi lloc per la indiferència, la renúncia o la por. Junts pel Si us necessita. Hi hem de ser tots i totes.

I abans d'acabar, deixeu-me passar-vos un vídeo, perquè he anat fent cites dels nostres candidats, però aquesta ho sintetitza tot tan bé i amb tanta força que s'ha de mirar  Discurs Artur Mas

Dues darreres reflexions. La primera, ahir a Girona, hi havia quebequesos i escocesos, ells saben molt bé que hi ha molta gent que es penedeix d'haver votat no. Per contra no hi ha cap lituà, estonià o letò que s'hagi penedit de votar si.

I la segona, en clau d'humor, però no per això menys certa. La independència no és la bicoca, no és una panacea que ens ho solucionarà tot, però segur que no és tan dolenta com diuen per Catalunya, perquè si ho fos l'Estat Espanyol ja ens l'hauria donada.

Ara si acabo, comptem amb vosaltres i amb el vostre vot. Voteu per mi, voteu per vosaltres, voteu per les vostres famílies, voteu per el Port de la Selva i voteu per Catalunya!

Voteu Junts pel Si, No us en penedíreu!

Moltes gràcies! Fem-ho possible!